Esfer@ Enveja

Els de batxillerat, veient que els de l’ESO donaven pel sac a l’hora d’avaluar han decidit que ells no serien menys. Que són els grans!!! Així que han decidit que els grups de batxillerat on estan barrejades les dues modalitats, 2000 i 3000, els de ciències i lletres de quan érem joves, no es podien avaluar. Com que la magnitud de la tragèdia abastava gairebé tots els instituts i es veia a venir una corrua de docents amb bolis a les mans enfilant cap al Departament disposats a que algú fes les avaluacions a ma, ho han resolt ràpidament.

Continuarà….

Esfer@ facts

Només obrir el Portal de Centre et trobes que la secció d’actualitat rivalitza amb qualsevol secció de esdeveniments dramàtics. Per algun misteri informàtic (per no dir que són una colla d’inútils) no pots avaluar per matèria i ho has de fer per alumne. Les optatives sembla ser que s’han perdut per dintre l’Esfer@ i com a solució diuen que posis una qualificació global, com aquell que diu que tampoc no n’hi ha per tant. Això si, asseguren que treballen intensament per tenir-ho arreglat a la segona avaluació i que disculpis les molèsties. Mira no, no disculpem res i volem cremar vius els dissenyadors d’aquest esguerro informàtic.

Continuara…

Esfer@. El serial

Abans que la puta aplicació que ens ha encolomat el Departament acabi com a motiu de divorci, o amb mi tancada al psiquiàtric, us explicaré les  aventures amb aquesta Cosa Nostra que uns psicòpates amb títol o no d’informàtics han creat per acabar amb tots aquells que treballem en centres docents.

Hi havia una vegada un Departament que volia ser tan modern i aplicar les TIC i les TAC a tort i a dret que es va passar de frenada i va imposar l’Esfer@ als soferts habitants dels centres docents…

Continuara…

El regal

Va obrir els ulls, no sabia on era. Tot era fosc. Estava estirat. En incorporar-se un cop al cap el va fer estirar de nou. Amb les mans va anar palpant al veu voltant. Estava tancat. Una estella de fusta li va esgarrinxar la pell de la ma. Una terrible idea es va infiltrar en el seu cap. Era en un taüt. Però com podia ser? Ell era viu! Intentà obrir la tapa. Res. Donà cops de colze als costats. Només va aconseguir espellifar-se’ls. Donar puntades de peu, tampoc va ser efectiu. No hi havia prou espai per agafar embranzida i a banda de fer-se mal a la planta dels peus, seguia tancat. Llavors es va adonar, anava descalç. Va cridar però de la gola només va sortir un petit esgarip.El pit li va començar a fer mal. L’aire s’acabava. Sentia uns sorolls estranys. Va picar amb les mans tan fort com va poder amb l’esperança que algú el sentís i l’alliberés. De cop va notar un moviment. Semblava que l’enlairaven. Es va colpejar contra la tapa. Després d’unes sacsejades va quedar en posició gairebé vertical. Ara notava l’aspror de la fusta a la planta dels peus. De cop, un xerric. Un petita escletxa de llum l’enlluernà. La tapa s’entreobria. Un sospir alleujat sortí dels seus llavis ressecs. Notà com l’estiraven del braç…

L’Anna va col·locar amb cura la corona de roses marcides sobre la llosa esquerdada. Va aturar-se un moment per apartar un ble de cabells que s’havia escapat de la cua. Amb les pinces va agafar el petit taüt i el va posar delicadament al forat. El va inclinà lleugerament. Va obrir la tapa i va treure un braç de la petita figura que hi havia dintre. Va somriure. El petit cementiri zombie, que li havia demanat el seu nebot ja estava acabat. Seria un bon regal d’aniversari.

La cerca

La reunió era d’allò més avorrida. El client, com feien tots, havia demanat que la publicitat fos perfecta. Durant el brainstorming ell s’entretenia rosegant les galetes salades i mirant de reüll la cabellera, ara tenyida de rosa de la directora de màrqueting. Acabada la reunió va baixar a l’Astrònom, un petit bistró especialitzat en taules de formatges on havia quedat amb la seva germana. Com sempre ella arribava tard. Mentre l’esperava, anava menjant els bastonets de cereals que agafava de la petita cistella de vímet, pensava en la reunió. Trobar uns peus perfectes. Per un anunci de sabates! Molt original no era. Un xisclet i un cop sec van anunciar l’arribada de la Carme. Havia ensopegat amb la cadireta que tenien a l’entrada i ara era al terra intentant aixecar-se. Es fregava el peu amb un gest adolorit. Llavors s’hi va fixar. Duia unes sandàlies que deixaven veure gairebé tot el peu. Després de dinar va tornar cap al despatx, però enlloc de mirar els aparadors, es va dedicar a mirar els peus de la gent. L’estiu s’havia avançat i gairebé tothom ja duia sandàlies. Mai hagués pensat que mirar peus fos tan entretingut. Deien molt de cada persona. Va seure a la taula i va contactar amb l’agència de models. Ràpidament li van enviar els books dels models de peus. Després de tres hores de mirar peus sense parar estava tan encarcarat que tenia la sensació de tenir l’esquena de fusta. Va decidir marxar a casa i continuar la cerca després de sopar. Posà pinso al gat i es tancà a la cuina per fer-se un llenguado a la meniere. Era l’únic peix que sabia cuinar. Mentre es prenia el cafè va continuar la cerca. Res. Cap dels peus li semblava prou perfecte. Va començar a buscar per la xarxa. Fotos de peus, d’anuncis de sabates, de gent a la platja. L’albada el va trobar enganxat a la pantalla. Com si fos un fletxa, la llum del sol va ferir-li els ulls. Van passar els dies. S’alimentava de menjar precuinat. Només tenia una idea al cap, trobar Els Peus. El timbre sonava insistentment. Va obrir. Veié una noia vestida amb una granota blava que mormolava alguna cosa de la revisió de la caldera. Astorat només va poder dir:

-Li puc veure els peus?

La plantofada es va sentir per tota el replà.

“Maduixa”

L’acte de presentació del seu llibre havia estat agònic. Algú havia tingut la genial idea de posar unes barres perfumades amb maduixa. La lluita per no perbocar i al mateix temps somriure i atendre els futurs compradors la va deixar exhausta. Demanà un taxi i va anar a l’hospital. Els seus dos germans bessons estaven ingressats. Tots dos pel mateix. Afortunadament estaven al mateix centre. L’olor de maduixa artificial encara la perseguia. La portava a la seva infantesa. Ser la petita dels trigèmins no havia estat fàcil. No s’assemblava en res als seus germans. Tots dos ja de ben petits eren igual que el seu pare. Grans, rossos i amb uns ulls que no van perdre aquella blavor com els hi passa a molts nadons. Ella no, era bruna i esquifida i amb uns ulls grisos. La seva infància va ser un constant rosari de visites als metges per intentar que s’engreixés. Però no hi havia manera. Cada cop que la inflaven a vitamines perdia pes. Llavors van començar amb el xarop. Aquell xarop que, de tan dolç que era, amarguejava. Aquell suposat gust a maduixa i aquella olor. Van ser anys molt dolorosos perquè enlloc de fer-li venir gana i li treien la poca que tenia. Els seus germans sempre se’n reien d’ella i l’anomenaven “l’esquifida”. Va arribar a l’hospital. El pronòstic era greu. Tots dos patien del cor i el seu sobrepès durant tant anys ignorat ara era una llosa. Quan entrà a l’habitació se la van mirar. El més gran va dir “Ves qui ho diria” va aturar-se perquè s’ofegava i va continuar “la petita esquifida ha triomfat” un atac de tots va disparar totes les alarmes dels aparells a que estaven connectats. Sortí de l’habitació plorant. Ni en els darrers moments es va dignar a dir el seu nom.

De docents…

Treballo rodejada de docents, és el que passa quan fas d’administrativa en un institut i no, no es un escrit per fer dels docents uns herois. De docents, com de persones n’hi ha de totes menes. I tampoc entraré en les meves preferències personals. Només us explicaré una mica com de difícil és ser-ne i no fotre barranc avall a moltes criatures. Aules plenes d’adolescents que estan per tot excepte per aprendre. Alumnes que arriben a l’institut encara amb les lleganyes posades i sense esmorzar. Criatures que porten unes motxilles emocionals terribles i no caure en el parany dels pobrets. Lluitar cada dia perquè aprenguin a pensar. Quedar amb pares que et deixen plantat entrevista darrera entrevista i després es queixen que no els truques ni informes. Pressions perquè aprovis alumnes per allò de les estadístiques, aplicacions informàtiques que no funcionen, pares que amenacen… I segueixen anant cada dia a la feina, intentant trobar la manera de transmetre uns coneixements i la manera d’assolir-los per que puguin aprendre a pensar i a tenir esperit crític amb fonament.

És una feina pesada, feixuga, i que en un país on es dóna poc valor a la cultura i l’ensenyament no té cap reconeixement.

“El temps”

El meu home té tantes ganes que nevi que ha decidit fer cas de les previsions dels homes (i dones) del temps. Conclusió que avui quan hem anat a comprar, tot era donar voltes pel super. Amb el mantra de hem de pensar que no podrem anar a comprar….A veure tinc un cornershop (altrament dit paki) sota de casa, i tres supers a un cop de pedra. Però no. Calia omplir el carro fos com fos. I vinga a tombar amunt i avall a veure que podia comprar, perquè clar, a sobre el senyor és complicat per la part dels collons i encertar que es el que li vindrà de gust per menjar no ho encerta ni l’oracle de Delfos. Després de repassar la peixateria, la carnisseria i tots els passadissos haguts i per haver al final ha quedat relativament satisfet. Ja enfilàvem cap a la sortida que ha començat a dir que…. però ràpidament li he dit que dilluns, que segons la tele3 encara no nevarà, ja aniré a comprar el que falti tot empenyent-lo cap a la cua de les caixes. #inonevarà

“Cartrons”

El fet de ser grans no exclou què, per no se sap quin misteri, per reis la casa s’ompli d’embalatges. Si això hi afegim que el fill va decidir endreçar l’habitació pel sistema del que em fa nosa surt al passadís, l’entrada de casa semblava una barricada. I com que la mama venia a dinar “fills no tingueu mares” calia fer alguna cosa no fos cas que haguessin d’acabar dinant a l’hospital. La solució era encabir-ho tot a l’habitació traster-cuarto de la planxa-taller, amb la intenció de llençar-ho tot l’endemà. Però no, els pagesos i el medi ambient deuen estar molt contents, però a mi m’ha esguerrat tot el planning i el que es pitjor, no se on deixar la roba neta #barricadesin

“Gats i veterinari”

Portar els gats al veterinari és un drama. El Trekkie, escapista de mena, demana sang suor i llàgrimes aconseguir posar-lo al transportin. Encara no has acabat de posar la darrera pota que amb una contorsió que ni els del Circ du Soleil ja treu mig cos per la porta. Però un cop tancat, podem anar tranquil·lament al veterinari sense més que algun suau miol reivindicatiu. En Data ja són figues d’un altra paner. Posar-lo a la capsa és relativament fàcil, però ai las a la que l’aixeques del terra comença a plorar com un desesperat. Tot el barri se n’assabenta que anem al veterinari. I amb els miols que fa, que sembla un bebè plorant, la gent del carrer em mira amb cares d’espant. Qualsevol dia algun veí trucarà al #PACMA