La cerca

La reunió era d’allò més avorrida. El client, com feien tots, havia demanat que la publicitat fos perfecta. Durant el brainstorming ell s’entretenia rosegant les galetes salades i mirant de reüll la cabellera, ara tenyida de rosa de la directora de màrqueting. Acabada la reunió va baixar a l’Astrònom, un petit bistró especialitzat en taules de formatges on havia quedat amb la seva germana. Com sempre ella arribava tard. Mentre l’esperava, anava menjant els bastonets de cereals que agafava de la petita cistella de vímet, pensava en la reunió. Trobar uns peus perfectes. Per un anunci de sabates! Molt original no era. Un xisclet i un cop sec van anunciar l’arribada de la Carme. Havia ensopegat amb la cadireta que tenien a l’entrada i ara era al terra intentant aixecar-se. Es fregava el peu amb un gest adolorit. Llavors s’hi va fixar. Duia unes sandàlies que deixaven veure gairebé tot el peu. Després de dinar va tornar cap al despatx, però enlloc de mirar els aparadors, es va dedicar a mirar els peus de la gent. L’estiu s’havia avançat i gairebé tothom ja duia sandàlies. Mai hagués pensat que mirar peus fos tan entretingut. Deien molt de cada persona. Va seure a la taula i va contactar amb l’agència de models. Ràpidament li van enviar els books dels models de peus. Després de tres hores de mirar peus sense parar estava tan encarcarat que tenia la sensació de tenir l’esquena de fusta. Va decidir marxar a casa i continuar la cerca després de sopar. Posà pinso al gat i es tancà a la cuina per fer-se un llenguado a la meniere. Era l’únic peix que sabia cuinar. Mentre es prenia el cafè va continuar la cerca. Res. Cap dels peus li semblava prou perfecte. Va començar a buscar per la xarxa. Fotos de peus, d’anuncis de sabates, de gent a la platja. L’albada el va trobar enganxat a la pantalla. Com si fos un fletxa, la llum del sol va ferir-li els ulls. Van passar els dies. S’alimentava de menjar precuinat. Només tenia una idea al cap, trobar Els Peus. El timbre sonava insistentment. Va obrir. Veié una noia vestida amb una granota blava que mormolava alguna cosa de la revisió de la caldera. Astorat només va poder dir:

-Li puc veure els peus?

La plantofada es va sentir per tota el replà.

“Maduixa”

L’acte de presentació del seu llibre havia estat agònic. Algú havia tingut la genial idea de posar unes barres perfumades amb maduixa. La lluita per no perbocar i al mateix temps somriure i atendre els futurs compradors la va deixar exhausta. Demanà un taxi i va anar a l’hospital. Els seus dos germans bessons estaven ingressats. Tots dos pel mateix. Afortunadament estaven al mateix centre. L’olor de maduixa artificial encara la perseguia. La portava a la seva infantesa. Ser la petita dels trigèmins no havia estat fàcil. No s’assemblava en res als seus germans. Tots dos ja de ben petits eren igual que el seu pare. Grans, rossos i amb uns ulls que no van perdre aquella blavor com els hi passa a molts nadons. Ella no, era bruna i esquifida i amb uns ulls grisos. La seva infància va ser un constant rosari de visites als metges per intentar que s’engreixés. Però no hi havia manera. Cada cop que la inflaven a vitamines perdia pes. Llavors van començar amb el xarop. Aquell xarop que, de tan dolç que era, amarguejava. Aquell suposat gust a maduixa i aquella olor. Van ser anys molt dolorosos perquè enlloc de fer-li venir gana i li treien la poca que tenia. Els seus germans sempre se’n reien d’ella i l’anomenaven “l’esquifida”. Va arribar a l’hospital. El pronòstic era greu. Tots dos patien del cor i el seu sobrepès durant tant anys ignorat ara era una llosa. Quan entrà a l’habitació se la van mirar. El més gran va dir “Ves qui ho diria” va aturar-se perquè s’ofegava i va continuar “la petita esquifida ha triomfat” un atac de tots va disparar totes les alarmes dels aparells a que estaven connectats. Sortí de l’habitació plorant. Ni en els darrers moments es va dignar a dir el seu nom.

De docents…

Treballo rodejada de docents, és el que passa quan fas d’administrativa en un institut i no, no es un escrit per fer dels docents uns herois. De docents, com de persones n’hi ha de totes menes. I tampoc entraré en les meves preferències personals. Només us explicaré una mica com de difícil és ser-ne i no fotre barranc avall a moltes criatures. Aules plenes d’adolescents que estan per tot excepte per aprendre. Alumnes que arriben a l’institut encara amb les lleganyes posades i sense esmorzar. Criatures que porten unes motxilles emocionals terribles i no caure en el parany dels pobrets. Lluitar cada dia perquè aprenguin a pensar. Quedar amb pares que et deixen plantat entrevista darrera entrevista i després es queixen que no els truques ni informes. Pressions perquè aprovis alumnes per allò de les estadístiques, aplicacions informàtiques que no funcionen, pares que amenacen… I segueixen anant cada dia a la feina, intentant trobar la manera de transmetre uns coneixements i la manera d’assolir-los per que puguin aprendre a pensar i a tenir esperit crític amb fonament.

És una feina pesada, feixuga, i que en un país on es dóna poc valor a la cultura i l’ensenyament no té cap reconeixement.

“El temps”

El meu home té tantes ganes que nevi que ha decidit fer cas de les previsions dels homes (i dones) del temps. Conclusió que avui quan hem anat a comprar, tot era donar voltes pel super. Amb el mantra de hem de pensar que no podrem anar a comprar….A veure tinc un cornershop (altrament dit paki) sota de casa, i tres supers a un cop de pedra. Però no. Calia omplir el carro fos com fos. I vinga a tombar amunt i avall a veure que podia comprar, perquè clar, a sobre el senyor és complicat per la part dels collons i encertar que es el que li vindrà de gust per menjar no ho encerta ni l’oracle de Delfos. Després de repassar la peixateria, la carnisseria i tots els passadissos haguts i per haver al final ha quedat relativament satisfet. Ja enfilàvem cap a la sortida que ha començat a dir que…. però ràpidament li he dit que dilluns, que segons la tele3 encara no nevarà, ja aniré a comprar el que falti tot empenyent-lo cap a la cua de les caixes. #inonevarà

“Cartrons”

El fet de ser grans no exclou què, per no se sap quin misteri, per reis la casa s’ompli d’embalatges. Si això hi afegim que el fill va decidir endreçar l’habitació pel sistema del que em fa nosa surt al passadís, l’entrada de casa semblava una barricada. I com que la mama venia a dinar “fills no tingueu mares” calia fer alguna cosa no fos cas que haguessin d’acabar dinant a l’hospital. La solució era encabir-ho tot a l’habitació traster-cuarto de la planxa-taller, amb la intenció de llençar-ho tot l’endemà. Però no, els pagesos i el medi ambient deuen estar molt contents, però a mi m’ha esguerrat tot el planning i el que es pitjor, no se on deixar la roba neta #barricadesin

“Gats i veterinari”

Portar els gats al veterinari és un drama. El Trekkie, escapista de mena, demana sang suor i llàgrimes aconseguir posar-lo al transportin. Encara no has acabat de posar la darrera pota que amb una contorsió que ni els del Circ du Soleil ja treu mig cos per la porta. Però un cop tancat, podem anar tranquil·lament al veterinari sense més que algun suau miol reivindicatiu. En Data ja són figues d’un altra paner. Posar-lo a la capsa és relativament fàcil, però ai las a la que l’aixeques del terra comença a plorar com un desesperat. Tot el barri se n’assabenta que anem al veterinari. I amb els miols que fa, que sembla un bebè plorant, la gent del carrer em mira amb cares d’espant. Qualsevol dia algun veí trucarà al #PACMA

“Sopar”

Anar a comprar el sopar quan tot té gust a cartró bullit té les seves dificultats. Després de passar-nos una hora llarga pel super com si fóssim zombies a la recerca d’una persona i fent un concurs de basques cada cop que ens aturàvem davant de qualsevol menjar dels que habitualment ens encanten vam tornar a casa amb la increïble compra d’un aquarius i una barra de pa. I com que no sols de pa i aquarius viuen les tietes tocava fer una razzia a veure que podíem sopar. El resultat va ser una resta de truita d’albergínies del dinar, una llauna de callos, mig sobre de salmó fumat i un tros de roquefort. Total, que amb més pena que glòria vam portar-ho tot a taula i per compensar-ho vam obrir una ampolla de cava #putorefredat

“Estrenant any”

Començar l’any amb un refredat de cal ample i un atac de migranya no pronosticava res de bo. Si hi afegim que la família que emmalalteix unida roman unida, que vol dir home, fill i gats refredats, el menjador de casa semblava la sala d’espera d’urgències. Després de tot un dia arrossegant-me per casa com una ànima en pena, d’assaltar la farmaciola en plan comando i d’unes hores de foscor absoluta la migranya ha marxat però el refredat no. Per que no fos dit que no fèiem res d’especial hem decidit sortir a sopar unes pizzes. Iupi, iupi. Tres atacs de tos i una dotzena d’esternuts més tard, el sortir a sopar s’ha transformat en estrenar-me en l’experiència d’anar a buscar pizzes per menjar-les a casa #novesexperiències.

“El pont”

Posant molta imaginació i creuant els dits per què ningú fes cap trucada que no toqués, s’escapolí de tots els compromisos familiars. Necessitava pau i solitud. Havia estat un any fosc. Projectes inacabats, relacions trencades, problemes laborals…Un any per oblidar. Va baixar al garatge. Regirant va trobar la vella motxilla, la va omplir amb entrepans i una ampolla d’aigua. Pujà al cotxe i enfilà cap a la sortida de la ciutat. No tenia idea d’on anar, conduïa saltant d’una carretera a un altre fins que de cop es va adonar cap a on la portava el seu subconscient.

Baixà del cotxe. Va mirar enllà del riu. Arribar al casalot de la seva infància era una aventura de risc. El pont de fusta s’aguantava sobre uns pilars corcats.

Va fer un esforç titànic per arribar a la masia. Els ametllers eren una ombra del que van ser. Gairebé tots havien caigut sota l’efecte devastador de la solitud i els insectes. Només resistia l’ametller de la padrina Teresa.

El terrat estava mig ensorrat. Es veia el que havia estat l’habitació de l’àvia. Tenia un record confús. Com si fos un follet, de tant en tant una llum mística li il·luminava la cara i la duia a descobrir mons amagats dintre del bosc.

Va trobar les marques que guiaven cap un d’aquells calitraus per on la duia a passejar. Va seguir-les fins arribar a la pedra oscada. Allà la dona sempre s’aturava i mormolava una Paraula.

Va quedar-se davant la pedra amb els ulls tancats. Intentava recordar que deia la Teresa però era inútil. Al cap de força estona de lluita amb uns records emboirats va obrir els ulls. Un dragonet exhibicionista la mirava descarat reptant-la a trobar el mot.

La bestiola se la seguia mirant quan va desplegar unes ales que farien enveja a totes les papallones. Allò ja vorejava l’absurd. Que feia ella palplantada davant una pedra mirant un animal impossible?

Va sospirar i fitant la bestiola li va preguntar

-Què, em deixaràs entrar?

De cop, l’aire es va condensar davant la pedra tot fent un oval perfecte i enmig ja no hi havia roca sinó un estrany espill iridescent.

Es quedà mirant aquella meravella sorgida del no res. El dragonet voleiava al seu voltant. Va resistir l’impuls d’apartar-lo amb la ma com feia amb qualsevol bestia voladora que se li aprovava i para l’orella al murmuri que sortia de no sabia on.

El soroll provenia del mirall. S’estava convertint en una colada iridescent, però que enlloc de vessar cap en fora creava un camí sinuós que portava a un estrany bosc dintre de la roca.

Va seguir el camí que feia giragonses pel bosc fins arribar al cim d’un turó daurat. Va mirar cap a l’altre banda del turó i va veure un laberint que menava a una masia tal com recordava la de la seva infantesa.

Baixà del turó disposada a endinsar-se al laberint quan el va veure. Un enorme llop daurat. Una llopada el seguia. Esporuguida comença a córrer. El laberint començà a omplir-se d’aigua. Els seus peus s’ensorraven en un llot irisat mentre les bèsties semblaven surar. Poc a poc l’aigua l’anà cobrint. Els llops la van rodejar. Sentia el seu alè i uns grunys estranys.

Els sanitaris del SEM arrossegaven el cos gairebé inert fora de l’aigua. Poc a poc la dona anava recuperant la consciència.

L’agent forestal que l’havia vist i trucat al SEM , quan va veure que obria els ulls li va etzibar un

-Senyora, que no ha vist el rètol?-i tot irat continuà- No Es Permès Creuar El Pont.

“L’alè”

La ciutat li donava tot el que necessitava. Des que es va independitzar dels pars que no havia tornat a sortir-ne. Tenia oci, cultura, gastronomia, parcs per passejar i el MAR. Hi havia estudiat i trobat una feina que la satisfeia, no tothom pot treballar en un sector relacionat amb els seus estudis.

De cop tot va canviar, es va trobar un correu citant-la al despatx del director. Va començar a amoïnar-se. Tot i que l’empresa estava en expansió podia passar de tot. Va encaminar-se a la reunió amb l’estómac ple de papallones i en va sortir tremolant. L’havien ascendit i portaria la nova divisió que estaven creant. El problema era que la nova divisió estava en una altra ciutat. Havia de mudar-se. això la va trasbalsar tant que els companys preguntaven si no es trobava bé, “No, no, m’han dit que portaré la nova divisió i encara estic en trànsit”. Havia de mudar-se. Deixar el seu pis, la seva ciutat. Va endarrerir tan com va poder el trasllat, però a finals de maig la seva presència ja va ser imprescindible. Deixar el seu petit àtic, eufemisme per definir el que havia estat el cobert dels dipòsits d’aigua i que amb l’arribada de l’aigua corrent a la finca el propietari havia reconvertit a àtic coquetó. Ningú entenia perquè s’entestava en viure en un 6è sense ascensor de 28m quadrats. Però no s’atrevia a explicar que no era pel pis, era perquè tenia tot el terrat de l’edifici a la seva disposició. Des d’allà veia el mar i s’havia instal·lat una mena de chillout on hi feia vida tots els vespres i els dies de festa. Només hi pujava de tant en tant la veïna de sota, una dona ja gran que ho havia vist tot i amb qui compartia una copeta de licor mentre feien safareig del veïnat, fins que va anar a viure a una residència perquè ja no podia pujar les escales. Va recollir-ho tot, chillout inclòs, mai se sap i va instal·lar-se al pis que l’empresa havia posat a la seva disposició. Un pis amb tots els serveis, aparcament inclòs. I tot i que la terrassa feia uns 20 metres, que permetia posar una taula i unes gandules a ella li va semblar que massa pis i poca terrassa. La ciutat estava envoltada de polígons industrials i molt ben comunicada, raó per la qual l’empresa havia decidit posar la nova planta allà. Cada dia havia de desplaçar-se a un dels polígons que envoltaven la ciutat per arribar a la planta pilot. Aquesta estava al fons de la parcel·la on es construiria la planta definitiva i per arribar-hi calia travessar tot el solar, un lloc erm on només creixien quatre herbes descastades. Encara no havia arribat l’estiu que ja va posar en marxa l’aparell de refrigeració. Las calor i l’estrès perquè la planta pilot donava més problemes del que estava previst començaven a fer estralls en la seva persona. No poder passejar vora el mar per relaxar-se l’estava ensorrant. Hi havia dies que no podia ni pensar amb claredat. Fins que un dia en un atac de desesperació va comprar tots els brick d’aigua de mar per cuinar, que estaven tant de moda, que va trobar, els va abocar a la banyera, va afegir-hi un paquet de sal maldon que tenia a la cuina i es va submergir en aquell mar de fireta deixant que la salabror de l’aigua li amarés tot el cos. Va sortir de la banyera al cap de força estona, amb la pell tota arrugada i el cap més clar. Poc a poc els problemes anaven minvant i tot s’encarrilava tal com estava previst. Havia fet una razzia per totes les botigues de la ciutat i rodalies i comprat per internet tots els bricks d’aigua de mar que va poder. Es va acostumar a fer un bany gairebé diari amb aquella aigua de mar casolana i sortir a la terrassa encara molla per prendre’s un te gelat. Un dia va haver de tancar l’aire fred i de cop sense avisar, l’hivern va arribar. Els dies amb boira, molts, s’alternàvem amb un cel descaradament blau que per si sol enlluernava. Mai havia vist un blau tan nítid. Ara ja no podia sortir molla a la terrassa i el té gelat esdevingué una infusió ben calenta. Els directius de l’empresa mare havien vingut a veure les instal·lacions. Van convidar-los a sopar a ella i al cap de la planta. Va sortir aviat de les instal·lacions, amb un “ell els acabarà d’explicar millor com funciona tot” i va deixar plantat els cap de planta, que li fa fer una llengota mentre els directius no miraven. Si havia d’aguantar aquell sopar necessitava un bon bany. Va sortir encara molla mentre aguantava el te calent per escalfar-se. Va bufar i l’alè es va condensar en un núvol que trigà a desfer-se. Va seure en una de les gandules i va començar a bufar intentant crear formes amb l’alè. Cada cop les formes eren més perfectes. Un soroll somort sortia del seu mòbil però no el sentí. Només estava pendent de crear noves figures efímeres. Un llac gelat de te es formà als peus de la gandula.

El cap de planta va penjar el telèfon i digué:

-Es estrany -comentà- ella sempre és molt puntual. Deu haver tingut algun entrebanc. Va tornar al mirar el mòbil i continuà -Entrem, segur que arribarà abans no hàgim acabat de seure.

Els directius que s’estaven pelant de fred, van assentir amb el cap i tots tres van entrar al restaurant.