Capítol XXXV “La pluja”

Que em desperti la pluja és una meravella. M’encanta que plogui, una de les coses que més m’agrada és sortir i trepitjar tolls d’aigua, coses de criatures que fas quan envelleixes, però ai las, avui la pluja m’ha deixat reclosa. Ni baixar al paki ni res de res. Ni tan sols sortir a la galeria, amb la qual cosa la roba que va quedar al terra després de la batalla amb el Data esta quedant tant xopa que sembla que torni d’una festa de samarretes mullades. M’hauré de conformar a mirar el carrer des de la finestra mirant com floreixen bolets de de niló tot formant un arc de Sant Martí mentre estols de fulles naveguen riu avall i ….tot és molt bucòlic però jo vull #sortiralcarrer

Capítol XXXIV “La rentadora”

Ara que ja em començo a manegar més bé amb les crosses i puc accedir a la galeria he decidit posar una rentadora. Però clar, el dilema és o crosses o portar roba i cal fer una combinació de cadira Picard, roba i crosses. Un cop arribada a la porta de la galeria i llençada la roba fora, amb cura que no vagi a parar al pis de sota cal aixecar-se de la cadira agafar les crosses i sortir fora. Obrir la rentadora i començar a posar roba fent equilibris era relativament assequible fins que ha aparegut el Data entestat a posar-se dintre de la rentadora. Intentar que el Data no entrés a la rentadora ha estat una batalla campal que ha acabat amb la rentadora posada a mitja càrrega i la galeria plena de roba bruta. #undesastre

Sortir del blau

Cal creuar el llindar i sortir del blau. El dolor però no es queda dintre sinó que m’acompanya. Però comença a ser un dolor lleugerament amanit de somriures. Puc pensar en el Ricard i només s’humitegen els ulls i al mateix temps pugna per sortir un somriure de tots els moments que hem viscut. Moments que feien que la jornada laboral fos menys feixuga. Hem viscut moments de tot, des dels més estressants, maleïts aplicatius a moments d’humor desenfrenat. Tots aquest moments viuran sempre més amb mi. Gràcies Ricard per tots aquests anys de bona companyonia.

No ho digueu a ningú

No ho digueu a ningú, però fins i tot les administratives més malcarades i irreverents ploren. D’amagat això si, fins i tot d’amagat d’elles mateixes. Llàgrimes amargues, amargues perquè només serveixen per alleujar o alguna cosa semblant el propi dolor, però per res més. Fins i tot els gats han estat absents tot el dia, com si notessin que avui no tocava fer cap trastada. I després de massa hores plorant, dir el teu nom, sense plorar gaire. El Ricard és mort. Res no ens el tornarà, ni les llàgrimes més desconsolades d’una administrativa borde.

Sense títol

Un dilluns com qualsevol altre, amb el peu enguixat i escampant somriures o si més no intentat-ho, per la xarxa.

Una trucada.

I de cop l’univers conegut trontolla per moments.

El meu company de feina és mort.

Llàgrimes que s’escolen sense aturador

Tecles mullades

No hi ha mots per descriure el buit que deixa

Família, amics, companys

L’egoisme del “hem perdut”

Ell ho ha perdut tot.

Però el dolor és egoista

i t’engrapa el cor i la ment

amb ma de ferro glaçat

Vull traspassar el dolor al paper

però el paper me’l retorna augmentat

Crido al temps que tot ho cura

(això diuen)

però el temps no em fa cas

i seguix el seu ritme immutable

I segueixo patint, plorant,

cridant aquell no és just

quan el meu lema és

“la vida no es justa, acostumat-hi”

Avui no hi ha consol

Sols llàgrimes i paraules buides

Capítol XXXIII “A la recerca del Trekkie perdut”

La desokupació del trekki d’aquesta nit s’ha convertit en una recerca de l’arca perduda versió gat. No era a sobre del llit ni a sota i clar, tocava buscar on era, per evitar que es quedés tancat a l’habitació i ens donés la nit. Regirada tota la casa i el gat seguia sense aparèixer. Després de donar més voltes que un ventilador, amb el Data enredant pel mig, no fos cas que hi hagués alguna cosa interessant i s’ho perdés, al final he tingut una il.luminació. He anat cap a l’armari i et voilà, allà estava el Trekkie S’havia fet un jaç amb la roba interior i dormia meravellosament bé enmig dels mitjons. Al final l’hem tret però s’ha endut un mitjó de record que no hi ha hagut manera que deixés anar. #gatcomodon

Capítol XXXII “Baixar al paki”

Mentre el meu home preparava el sopar he entrat a la cuina a fer com sempre la meva pregunta absurda “puc ajudar?” després del no, no cal de rigor, he tornat al menjador, he vist que gairebé no quedava pa, i he tornat a la càrrega. Ens cal pa per sopar? M’ha mirat i ha dit Vols sortir? Doncs ves a buscar pa si vols. Tota il.lusionada he agafat una bossa i les crosses i he baixat al paki. Tenir un paki a sota de casa no té preu. Però encara no havia sortit de l’edifici que ja m’he trobat una veïna i apa, ha tocat intercanvi de trencadisses diverses. Arribar al paki, tot i que està a 15 metres de casa ha estat una heroïcitat. Però ai las, al paki hi havia gairebé mitja escala i Sant Tornem-hi, torna a explicar la cosa del peu trencat. Un cop comprat el pa, tornar cap a casa ha sigut terrible, els 15 metres són de pujada i he assolit nivells de velocitat inversa. #peròhesortitalcarrer

Capítol XXXI “Les fulles”

No poder incorporar-se a la feina té molts inconvenients, a banda d’estar florint-me a casa, tot allò que tenia previst fer a la tornada ho han hagut de fer els altres i clar, no és el mateix. Resultat que el que havien de ser unes fulles enganxades amb cel.lo ja no pot ser i la jefa em va dir si podia pensar com fer-ho. I jo, que a xula i boques no em guanya ningú li dic que si, que cap problema, que això ho arreglo jo en un tres i no res. Total que he hagut de fer una cafetera extra i engegar la màquina de pensar. Però com que a mi a fer servir coses per altres funcions que l’original no em guanyen ni els d’IKEA al final he pogut trobar la solució #pelspèls #noespotserboques

Capítol XXX “Mòbil amanit”

Dinar és un petit problema que amb molta imaginació i molts viatges a la cuina s’arriba a aconseguir. Vaig fer esqueixada per dinar, que té el seu que però amb voluntat i gana tot es pot fer. Portar-la a taula suposa fer mínim tres viatges per portar bol, plats i coberts a taula. Com que a la tele només feien tele i el Dux havia fet una piulada infumable, que va esborrar però tenim proves, sobre el transport públic i la gent, vaig decidir dinar tot piulant amb el mòbil. I mentre tota entusiasmada anava comentant la incapacitat de la true left per viure al món real, vaig voler posar l’esqueixada al plat sense mirar. I lògic, enlloc de posar l’esqueixada al plat, va anar a parar a sobre del mòbil. No sabeu com costa treure l’oli de la pantalla #esdeserinútil

Capítol XXIX “Visita a la feina”

Aquest any a la feina han decidit tornar a fer allò de la revisió mèdica dels riscos laborals i tal i calia signar un paper d’autorització de dades. La meva jefa em va enviar un missatge tot preguntant que preferia, que em portés el paper o anar a omplir-lo a la feina. La resposta era cantada, anar a la feina. Així que vam quedar i m’ha vingut a buscar a casa. M’ha deixat davant de la feina mentre anava a aparcar i he començat l’aventura de pujar les escales a velocitat de cargol coix. De veritat que el despatx mai m’havia semblat tan preciós, fins i tot el sorollet emprenyador de la fotocopiadora era música celestial. Un cop signat el paper i saludat els que estaven per allà, una companya s’ha ofert per tornar-me a casa. Durant unes hores he #tocatlallibertat