Capítol IX “La calma”

Avui m’he llevat extremadament cansada. Tants dies de maldormir, el guix destorba molt, comença a passar factura. Estirada al sofà i desprès de passejar-me per tots els canals de la tele i comprovar que a tots fan tele he decidit posar una pel.lícula. El meu home va fer una razzia ala botiga i em va portar tot un estol de DVD’s perquè m’entretingués. Sense mirar he agafat la primera de la pila i l’he posat al DVD i OH! Sorpresa era una peli d’en Matt Damon (llegir maat deimon posant cara de tòtil) The Martian, i com que em feia molta mandra aixecar-me he decidit veure-la. Estava veient com intentava plantar patates quan m’ha despertat la insistent musiqueta que fan les pelis quan s’acaben i surt la pantalla d’inici. #ésunbonsomnífer

Capítol VIII “La impressora”

Desprès de llegir una novel.la escrita per en Joan Lopez Rovira que és l’alter ego d’en @polsedierta ( o a l’inrevés, no se) de la que no us puc dir res ( però m’ho he passat molt bé llegint-la) i si voleu saber-ne coses podeu entrar a https://www.patreon.com/valruspines vaig decidir imprimir-la, perquè jo sóc «d’antas» i llegir en paper encara és molt important per mi. Arribar a la impressora va ser una aventura equiparable a la de qualsevol muntanyenc pujant l’Everest. Fer entrar la cadira Picard en una habitació ocupada per un piano de pared i un escriptori d’IKEA té el seu què, però un cop arribada a la impressora i tot connectat i comprovat que tenia prou paper dono l’ordre d’impressió i…taxan, taxan, em surt un missatge simpàtic dient que no hi ha tinta a la impressora que canvii el cartutx de tinta. Començo a buscar i horror! No hi ha tinta enlloc. Toca esperar al vespre perquè algú vagi a comprar tinta #vullimprimir

Capítol VII “La cafetera”

Preparar la cafetera des de la cadira de l’ordinador estil Picard té el seu què, cal donar moltes voltes abans no ho trobo tot. Un cop aconseguida la fita i posada al foc, només cal esperar que el cafè pugi, cosa que ara fa més lentament perquè com que no arribo al foc gran toca fer-ho amb el petit. En Data que sempre que entra algú a la cuina es teletransporta cap allà per veure si cau menjar del cel i ha decidit que vist que no queia res comestible, pujar sobre meu a veure que feia, just en el moment que treia la cafetera del foc. El resultat ha estat que s’ha creat un bonic estany de cafè amb guèiser inclòs sobre la cuina. Vull un #sintetizadordecafè

L’assassí dels mitjons

Emergències va rebre una trucada dient que un home s’estava morint al carrer. Quan el SEM i els Mossos van arribar ja el van trobar mort, ofegat en el seu propi vòmit. No li haguessin donat més importància, qui es preocupa d’un sense sostre, si no hagués estat pels mitjons.

Un periodista, que havia d’omplir el seu digital com fos, va fixar-se en el parell de mitjons de bona qualitat que portava, entre les mans. Va decidir convertir aquell fet en una notícia, tot llençant a l’aire un dubte sobre la mort de l’indigent.

Ràpidament les xarxes van magnificar l’article i al cap de poques hores ja es parlava de “l’Assassí dels mitjons”.

La policia va començar a rebre pressions. Van haver de fer una autòpsia i vinga a donar explicacions que l’home no tenia cap senyal de violència i que més enllà d’un excés d’alcohol en sang (per això no calia anàlisi, només calia comptar els brics de vi econòmic que duia al carretó del super que era la seva maleta) i que si us plau no creessin fantasmes.

Però la xarxa és insaciable, volia sang i fetge, no volia creure’s la versió policial. Tots els tertulians i blocaires van veure el cel obert d’aquell agost tant avorrit. Tenien TEMA.

La cosa va anar pujant de to, les vendes de mitjons van baixar en picat, qualsevol que comprés un mitjons era mirat de manera sospitosa. Una brigada de voluntaris sortits del no res es dedicaven a segrestar a sense sostre i de grat o per força els portaven als albergs. Els ajuntaments es van veure desbordats i fins i tot el govern va acabar les vacances a corre-cuita per enfrontar-se al que començava a semblar una crisi de magnituds inconegudes . L’oposició n’estava traient profit fent ús de tota la demagògia que eren capaços de produir els seus CM

Va ser després d’una declaració institucional del President cridant a la calma, que en Jaume va prendre una decisió. Va agafar la bici i va enfilar cap al quarter del Mossos i va dir:

-Vull fer una declaració, té a veure amb l’home mort i els mitjons.

Primer no li van fer gaire cas, però ell sense immutar-se va seguir

-Vaig ser jo qui els va trucar des de la cabina.

-Els mitjons són meus

Això va crear un primer toc d’atenció, i quan va veure que se l’escoltaven, va seguir, amb la seva veu monòtona:

-Estic malalt, o això diu el meu metge, però no puc suportar que em llencin els mitjons ni que els rentin ni res, quan ja estan molt bruts els poso en una bossa d’envasar al buit i els deso a l’armari.

La mare va decidir que n’estava tipa i va llençar els mitjons a la brossa. Aquell home tot regirant les escombraries va trobar la bossa i la va obrir. No vaig ser a temps de dir que no tragués els mitjons de la bossa i l’olor el va fer vomitar fins que es deuria ennuegar i morir. Vaig recollir tots els mitjons, però no em vaig atrevir a agafar els que ell tenia a les mans.

Va agafar aire i va continuar:

-Puc fer una declaració pública si volen, potser hauria d’haver vingut abans, però tenia por que la mare, aprofitant que no hi era, em tornés a llençar els mitjons.

Capítol VI «Matí de bojos»

El meu fill va trucar dient, demà a les 9 vindrà l’afinador de pianos. Se li haurà de pagar no? Ah! Si. I quan costa? Doncs no ho se…Mes tard em truca l’entrenadora personal dient, demà passo a veure’t. Aquest matí la casa s’ha omplert de gent. L’afinador, molt puntual ell, a les 9 trucava, poc desprès arriba l’entrenadora personal que ve amb el fisioterapeuta, per si necessites que et treballem una mica l’esquena. Total, l’afinador amb el piano, el fisio muntant una taula de massatge enmig del menjador, els gats que no sabien cap a on anar, si a tocar els ous de l’afinador o a pujar a la taula de massatge per veure que passava. Amb l’afinador ho hem arreglat ràpid, perquè un cop desocupats els gats i tancada la porta,  problema resolt. El fisio no ha tingut tanta sort, amb la qual cosa cada cop que saltaven sobre la taula de massatge s’enduia un ensurt. Al final ha desistit i hem quedat per una altre dia #Elsgatsdominaranlaterra

Capítol V “Teletreball”

A la feina han tingut pietat de mi i sabent que estar tancada a casa posarà en perill el meu estat mental, han decidit buscar coses que pugui fer a casa. M’han portat tot un seguit d’imatges que s’han d’enganxar en un full, cadascuna té el seu lloc per desprès escanejar-les i pujar-les al web. Tot plegat rutinari però es és una feina que demana força temps i m’entretindrà una bona estona. Quan ja tenia tot l’estol de fotos i el plànol sobre la taula, en Data (l’altre gat) ha decidit pujat a tafanejar, ha derrapat amb una funda de plàstic i ha escampat les fotos per tot el menjador. És molt difícil recollir fotos del terra des la cadira Picard amb un gat que vol caçar-les!!! #cursaperlesfotos

Capítol IV La pantalla

Per fer-me les coses fàcils, el meu home va deixar un pot amb llapis, bolis i  altres estris d’escriure a la taula del menjador. Vaig agafar un llapis del pot per portar-lo cap a la tauleta de l’ordinador i no vaig tenir més genial idea que anar marxa enrere i la cadira va topar amb la pantalla, una pantalla gran adequada per persones amb la vista cansada, però que no lliga amb la mini-taula. Resultat vaig tombar la pantalla, afortunadament, el poc espai de queda estava farcit de trastos, llibretes, cendrer, mòbil…i la pantalla, tot i estar subjecta a la llei de la gravetat (Newton hagués pogut descobrir alguna altra cosa) va anar lliscant cap al terra, arrossegant amb ella, llibreta, mòbil, cendrer…. Vull una cadira d’ordinador amb radar de proximitat i retrovisors!!! #camèradevisiótraseraJA

Els Patrons

Els Patrons d’en Joan Lopez Rovira (https://www.patreon.com/valruspines) som un grup de gent molt eclèctic, però molt, però tots desitgem que pugui publicar la seva novel·la Res a Perdre. I en plena discussió de si un Verkami, no que la gent està cansada, que si Un Tot Suma, aix que és més del mateix, que això de pidolar diners no és per mi, que si et calen més patrons que si tal que si pasqual, en Joan ha obert el primer capítol de la seva novel·la.

No no faré spoilers, millor comenceu a llegir, però aviso ENGANXA

Res a Perdre

https://www.patreon.com/posts/capitol-1-de-res-6449841

Memòries d’un peu trencat Capítol III Les crosses

El meu home em va dir que ens deixaven unes crosses. Després d’estar tot el dia esperant amb més il.lusió que quan de petita esperava els Reis d’Orient, va arribar el mau home amb les crosses. Agafo les crosses i sort que tenia el sofà al costat que ha evitat una més que imminent caiguda. He tornat a la cadira i he mirat a veure si és que calia posar piles o carregar bateries, però res de res. Ni forat per les piles ni port USB. Conclusió això de les crosses #noésortotelquelluu