Cal creuar el llindar i sortir del blau. El dolor però no es queda dintre sinó que m’acompanya. Però comença a ser un dolor lleugerament amanit de somriures. Puc pensar en el Ricard i només s’humitegen els ulls i al mateix temps pugna per sortir un somriure de tots els moments que hem viscut. Moments que feien que la jornada laboral fos menys feixuga. Hem viscut moments de tot, des dels més estressants, maleïts aplicatius a moments d’humor desenfrenat. Tots aquest moments viuran sempre més amb mi. Gràcies Ricard per tots aquests anys de bona companyonia.
Autor: Tieta Varenu
Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.
No ho digueu a ningú
No ho digueu a ningú, però fins i tot les administratives més malcarades i irreverents ploren. D’amagat això si, fins i tot d’amagat d’elles mateixes. Llàgrimes amargues, amargues perquè només serveixen per alleujar o alguna cosa semblant el propi dolor, però per res més. Fins i tot els gats han estat absents tot el dia, com si notessin que avui no tocava fer cap trastada. I després de massa hores plorant, dir el teu nom, sense plorar gaire. El Ricard és mort. Res no ens el tornarà, ni les llàgrimes més desconsolades d’una administrativa borde.
Sense títol
Un dilluns com qualsevol altre, amb el peu enguixat i escampant somriures o si més no intentat-ho, per la xarxa.
Una trucada.
I de cop l’univers conegut trontolla per moments.
El meu company de feina és mort.
Llàgrimes que s’escolen sense aturador
Tecles mullades
No hi ha mots per descriure el buit que deixa
Família, amics, companys
L’egoisme del “hem perdut”
Ell ho ha perdut tot.
Però el dolor és egoista
i t’engrapa el cor i la ment
amb ma de ferro glaçat
Vull traspassar el dolor al paper
però el paper me’l retorna augmentat
Crido al temps que tot ho cura
(això diuen)
però el temps no em fa cas
i seguix el seu ritme immutable
I segueixo patint, plorant,
cridant aquell no és just
quan el meu lema és
“la vida no es justa, acostumat-hi”
Avui no hi ha consol
Sols llàgrimes i paraules buides
Capítol XXXIII “A la recerca del Trekkie perdut”
La desokupació del trekki d’aquesta nit s’ha convertit en una recerca de l’arca perduda versió gat. No era a sobre del llit ni a sota i clar, tocava buscar on era, per evitar que es quedés tancat a l’habitació i ens donés la nit. Regirada tota la casa i el gat seguia sense aparèixer. Després de donar més voltes que un ventilador, amb el Data enredant pel mig, no fos cas que hi hagués alguna cosa interessant i s’ho perdés, al final he tingut una il.luminació. He anat cap a l’armari i et voilà, allà estava el Trekkie S’havia fet un jaç amb la roba interior i dormia meravellosament bé enmig dels mitjons. Al final l’hem tret però s’ha endut un mitjó de record que no hi ha hagut manera que deixés anar. #gatcomodon
Capítol XXXII “Baixar al paki”
Mentre el meu home preparava el sopar he entrat a la cuina a fer com sempre la meva pregunta absurda “puc ajudar?” després del no, no cal de rigor, he tornat al menjador, he vist que gairebé no quedava pa, i he tornat a la càrrega. Ens cal pa per sopar? M’ha mirat i ha dit Vols sortir? Doncs ves a buscar pa si vols. Tota il.lusionada he agafat una bossa i les crosses i he baixat al paki. Tenir un paki a sota de casa no té preu. Però encara no havia sortit de l’edifici que ja m’he trobat una veïna i apa, ha tocat intercanvi de trencadisses diverses. Arribar al paki, tot i que està a 15 metres de casa ha estat una heroïcitat. Però ai las, al paki hi havia gairebé mitja escala i Sant Tornem-hi, torna a explicar la cosa del peu trencat. Un cop comprat el pa, tornar cap a casa ha sigut terrible, els 15 metres són de pujada i he assolit nivells de velocitat inversa. #peròhesortitalcarrer
Capítol XXXI “Les fulles”
No poder incorporar-se a la feina té molts inconvenients, a banda d’estar florint-me a casa, tot allò que tenia previst fer a la tornada ho han hagut de fer els altres i clar, no és el mateix. Resultat que el que havien de ser unes fulles enganxades amb cel.lo ja no pot ser i la jefa em va dir si podia pensar com fer-ho. I jo, que a xula i boques no em guanya ningú li dic que si, que cap problema, que això ho arreglo jo en un tres i no res. Total que he hagut de fer una cafetera extra i engegar la màquina de pensar. Però com que a mi a fer servir coses per altres funcions que l’original no em guanyen ni els d’IKEA al final he pogut trobar la solució #pelspèls #noespotserboques
Capítol XXX “Mòbil amanit”
Dinar és un petit problema que amb molta imaginació i molts viatges a la cuina s’arriba a aconseguir. Vaig fer esqueixada per dinar, que té el seu que però amb voluntat i gana tot es pot fer. Portar-la a taula suposa fer mínim tres viatges per portar bol, plats i coberts a taula. Com que a la tele només feien tele i el Dux havia fet una piulada infumable, que va esborrar però tenim proves, sobre el transport públic i la gent, vaig decidir dinar tot piulant amb el mòbil. I mentre tota entusiasmada anava comentant la incapacitat de la true left per viure al món real, vaig voler posar l’esqueixada al plat sense mirar. I lògic, enlloc de posar l’esqueixada al plat, va anar a parar a sobre del mòbil. No sabeu com costa treure l’oli de la pantalla #esdeserinútil
Capítol XXIX “Visita a la feina”
Aquest any a la feina han decidit tornar a fer allò de la revisió mèdica dels riscos laborals i tal i calia signar un paper d’autorització de dades. La meva jefa em va enviar un missatge tot preguntant que preferia, que em portés el paper o anar a omplir-lo a la feina. La resposta era cantada, anar a la feina. Així que vam quedar i m’ha vingut a buscar a casa. M’ha deixat davant de la feina mentre anava a aparcar i he començat l’aventura de pujar les escales a velocitat de cargol coix. De veritat que el despatx mai m’havia semblat tan preciós, fins i tot el sorollet emprenyador de la fotocopiadora era música celestial. Un cop signat el paper i saludat els que estaven per allà, una companya s’ha ofert per tornar-me a casa. Durant unes hores he #tocatlallibertat
Res a Perdre. El Verkami
Després de molts dies al final en @polsedierta o Joan Lopez Rovira a llençat el seu Verkami. Cal fer un petit viatge en el temps, quan em vaig afegir al selecte club de patrons.
He conegut gent meravellosa, gent que m’acompanya cada dia en aquest malson que es diu peu trencat.
Hem compartit consells literaris amb riures i llàgrimes, li hem donat suport i hem trobat el seu escalf quan l’hem necessitat.
I ara, després d’una agonia de Verkami si Verkami no (semblava el Cuní) al final ha llençat el Verkami a la xarxa.
I molts pensareu clar, la tietavarenu vol que en Joan vengui la novel.la, doncs no és això, en Joan és un fervent defensor de la cultura lliure i si visiteu la pàgina del Verkami trobareu la novel.la, la podreu llegir de franc i llavors decidir si voleu col.laborar amb ell per aconseguir que el que ara és viu al món digital també ho sigui al món físic.
Capítol XXVIII “Les pastilles del rentavaixelles”
Com que no puc accedir bé a la galeria hem entrat les pastilles del rentavaixelles a la cuina i clar la capsa ha d’estar la terra, perquè no hi ha espai enlloc per desar-la. Aquest matí he vist el Data tot entusiasmat perseguint alguna cosa per tot el passadís. No veia el que era però el sorollet de plàstic m’ha fet sospitar. I si, tot i procurar amagar-la el Data a descobert la capsa de les pastilles. Ha creat un bonic mosaic de color blau pel terra de la cuina i a mesura que les pastilles quedaven aturades sota d’algun moble al que no tenia accés, tornava a la cuina a buscar-ne una altra. Al final he hagut de tancar la porta de la cuina per recollir les pastilles del terra i posar la capsa lluny de l’abast del Data #gatdestroyer