Tieta Varenu

Que Sant Jordi no fos un dia feiner li acabava de fer el pes. Era com si li prenguessin una festa. Va sortir de casa i va enfilar cap al passeig. Va mirar atentament el paviment abans de submergir-se entre la marea humana. Els llibres i les roses havien pres el carrer. Quedava poc espai per caminar, les grans parades de les botigues s’alternaven amb les de miríades d’associacions i les petites taules de camping plenes de roses que posaven els estudiants per captar recursos pel viatge de fi de curs. La gent caminava amb aire de cavaller triomfant i princesa rescatada. De tant en tant una retenció. Amics que es trobaven i s’aturaven a parlar enmig de l’escàs pas que deixaven les parades i la gent que tafanejava. Aprofitava per mirar el terra a la recerca d’una esquerda. Gent que sortia amb llibres de les parades, alguns amb cara que ja hem complert amb el ritual, d’altres contents per haver trobat el llibre més barat. Parelles d’adolescents encaterinats, ell més vermell que la rosa que li regalava, ella dubtosa per si el llibre no li agradava. El sol acaronava els tendals que cobrien les parades, els cambrers bars del passeig feien mans i mànigues per arribar a les taules. Ella anava badant, respirant l’ambient de festa, saludant de lluny algun conegut, aturant-se a cada parada i deixant-se sorprendre a cada instant, tot buscant algun llibre que mormolés prou alt “un porta’m a casa”. Sempre li rascava, però, que els autors novells no tinguessin més presència. Li sabia greu que desencisats per la crueltat del món editorial molts d’ells haguessin de caure en l’autoedició o senzillament deixessin d’escriure. Va fer una pausa, un cafè mentre mirava passar la gent. Una llambregada al voltant de la taula per si descobria algun forat entre les llambordes. Va tornar a submergir-se entre la multitud. El sol ja s’amaga juganer darrera els edificis. El cel començava a canviar de color. Un to rosat que anunciava la propera foscor. Petits forats deixats per les parades que ja havien recollit. Encara no havia trobat el llibre. Calia que s’afanyés si no volia fer salat. Va tornar a mirar a repassar tots els llibres i en un racó, mig tapat per un llibre de bolets el va trobar. Ara ja tot eren corredisses per recollir. El cel ja era ben fosc. No havia pogut trobar l’entrada. Sols un cop de petita els havia vist. No sabia com però ho havien tornat a fer. De la pregonesa de la terra la sang del drac havia tornat a fer la seva màgia.

Un sentiment d’urgència havia sacsejat la colònia. Tothom estava en alerta. L’ens que els guiava estava inquiet. Van caure les primeres gotes. ARA! ARA! Els pensaments de l’ens arribaven amb una força aclaparadora. El vigia va donar l’alarma. Havia arribat l’hora. Tothom va córrer cap al seu lloc. L’obra era impressionant. El temps que s’havia trigat a construir-lo escapava de la seva memòria. Cada generació havia ampliat i acabat el que l’anterior havia començat. I així al cap de moltes eres s’havia completat el circuit. Canals, reguerots, séquies, aljubs, cisternes, estanys. Torres de pressió, aqüeductes i sínies per salvar desnivells. Un laberint de camins que feia giragonses gairebé inexplicables. Ponts, grues i escales. Tot apuntava en una direcció. La Cambra Central. La freqüència de les gotes va augmentar fins que una foscor ígnia va cobrir la cúpula. Les gotes és van transformar en una cataracta roent. El fluid va començar a envair els canals. El vapor inundava tot l’espai, dificultant la visió i tornant el terra relliscós. Els agafadors col·locats estratègicament van estalviar moltes morts. Calia controlar la temperatura i viscositat. Que arribés massa calent o que s’enfredés abans d’hora i es tornés sòlid seria una catàstrofe. Anaven vigilant tota l’estona. Quan s’enfredava massa el feien anar cap a les presses que l’estancaven i es tornava a escalfar. Si era massa calent el menaven fins a una fina xarxa de petits canals. De les cisternes a les séquies. Dels reguerots als aljubs. I així tota l’estona. Sense defallir. Sense deixar de vigilar. Poc a poc, el liquid porpra va arribar al seu destí. Van comprovar per darrera vegada que la temperatura fos l’adequada i van obrir les comportes. Dintre de la cambra el terra còncau el conduïa fins al centre. Allà emergia de la pregonesa de la terra una torre maragda. Sobre la torre un oval roig coronat amb set pues negres lluïa esplendorós. L’oval vibrava. Tal com va entrar el magma a la cambra es va començar a esquerdar i quan el liquid va tocar la torre es va anar ensorrant arrossegant l’ou esquerdat amb ella. El centre de la cambra va quedar convertit en un estany irisat enlluernador que bategava cada cop més ràpid. Van tancar les comportes i es van acomiadar amb el pensament de l’ens que els havia guiat des de temps immemorials. Havien complert la seva missió. Mai podrien veure el resultat, però un pensament de felicitat els va recórrer el cos. Tot havia anat bé. L’ens havia despertat del seu son etern i renaixia. Sabien però que la seva feina no s’havia acabat. Havien de tornar a refer el laberint. L’ens havia deixat llavor.

—————————————————————————————————————-

“A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai. D’aquest roser el jove cavaller tallà una rosa i l’oferí a la princesa. “

El tren avançava mandrós per les velles vies. La vegetació que les darreres pluges havia fet créixer tocava els vagons. Petites fuetades maragdes sobre els vidres bruts. La llum del sol s’obria pas entre la verdor encegant-la de tant en tant. Però seguia mirant per la finestra. Poc a poc el tren va deixar enrere l’estret congost. Ara ja hi havien zones més planeres. El petit riu es va fer present. L’aigua baixava marronosa, arrossegant sediments tot cercant el mar obert. Les rodes grinyolaven quan el tren s’aturava a recollir passatge. Maletes, bosses, carretons de la compra s’encaixaven entre els seients. Cada viatger un destí. Les converses amb un to adormit omplien l’espai d’històries. La llum del sol s’ensenyoria del vagó. Caminois de terra portaven a llunyanes masies mig envoltades pel bosc. A peu de via anaven apareixent de tant en tant petites cases. El tren s’atura en una gran estació abandonada convertida ara en paradís pels grafiters. Records d’un temps on la planificació era deixar caure estacions a qualsevol lloc. La foscor d’un túnel va amagar uns moments la llum brillant. Un canvi de vall. Ara les cases s’ajuntaven amb pretensions d’urbanització. Enllà de la via les granges i els camps cultivats prenien terreny al bosc. Les muntanyes anaven perdent alçada. Les masies i les granges anaven cedint terreny a les urbanitzacions. Antenes de telecomunicacions i torres elèctriques dominaven els cims dels turons. El volum de les converses augmentava. Ara el vagó ja gairebé era un club social. Apareixien els primers polígons industrials. Intents fallits de revitalitzar zones que no eren ni rurals ni urbanes. Espais delimitats per asfalt només ocupats per matolls. Uns rètols decadents i rovellats on amb prou feines es podia llegir EN VENDA. El número de telèfon feia temps que havia perdut la batalla contra els elements. Una altra tongada de verdor i un túnel comunicaven un altre canvi de vall. Entraven en territori més urbà. Els polígons eren més freqüents. Construccions de ciment i pladur que allotjaven d’empreses de tot tipus s’alternaven amb zones verdes. Bosquets aïllats als que havien construït un suposat mirador i els havien elevat a categoria de parc. Les urbanitzacions havien deixat pas als pobles. Tal com avançava el tren el pobles creixien fins a esdevenir ciutats. Els polígons industrials es convertien en centres comercials. El soroll aspre del paper d’alumini va ser el preludi d’una invasió olfactiva. L’olor de la tonyina en llauna va amarar el vagó. Ja no quedaven seients lliures. Els passatges pujaven i romanien drets amb cara de resignació. Els límits entre ciutats no eren precisos. No sabien on acaba una i començava l’altre. Després de creuar les petites ciutats que feien de suburbis de la capital en tren es va ensorrar en l’entramat de túnels que creuaven la ciutat. Va arribar a la seva estació. Un sentiment de desencís li omplia el cos. L’ocult desig que el tren la portés a un món inconegut. El tren però no col.laborava. Sortia de l’estació i arribava a termini amb més o menys puntualitat i no res més. Va estar-se a l’andana fins que el darrer vagó va ser engolit per la foscor del túnel. Va enfilar cap a les escales. Un treballador la va aturar. Les escales estan inutilitzades. Feu servir l’ascensor. Va pujar a l’ascensor amb recança, no li agradaven gens. Quan va sortir els seu peus es van mig ensorrar tot fent un xerric estrany. Davant seu s’estenia un mar de dunes irisades.