Capítol XV “La desocupació”

El Trekkie des que va arribar a casa, ja fa uns 7 anys va decidir que el nostre llit era el seu llit i cada nit cal desocupar-lo amb molt d’afecte i portar-lo a coll-i-be fins al sofà del menjador. En Data de tant en tant s’apunta a l’ocupació, però com que no li agrada que l’agafin marxa solet. Ahir el Trekki va jeure a l’altra punta del llit, on no arribo amb la cadira Capità Picard i mentre intentava maniobrar per acostar-mi i fer-lo fora en Data va entrar a l’habitació, vaig treure’l i tornar a desocupar el Trekkie però va ser inútil. Cada cop que em girava el Data entrava fins que al final al crit de MEIDEI MEIDEI SOL.LICITO EXTRACCIÓ va venir el meu home a treure els gats amb feines i treballs perquè no volien marxar #elnostrellitnoésnostre

Capítol XIV “Els amics”

Els amics són molt importants, en tenim pocs, però dels de veritat. L’altre dia al vespre el meu home va començar a enviar whats, però com que això al vespre ho fa tot sovint per feina, ni cas. De sobte fa una foto a l’estanteria que hem fet a casa, «estiueig amb bricomania total» i l’envia i quan m’apartava per si li calia més espai m’atura amb un no et moguis i em fa una foto a la cama enguixada. Un pèl mosca li pregunto que a qui li has enviat la foto i abans que li arrenques el mòbil de les mans m’ha dit que a la Mireia, que estaven quedant per anar el diumenge a la mani i de passada enfotent-se’n de mi. Ho han compensat fent d’enviats especials i reporters gràfics de la mani #noncoment #teniramicsaixínotépreu

Capítol XIII “La dutxa”

Dutxar-me, aquell fet quotidià i automàtic (bé hi ha qui no és dutxa, però no és el meu cas) que abans feia en cinc minuts, rentat de cabell inclòs ara és un serial de tragicomèdia. La dutxa és petita i cantonera, amb la qual cosa el tamboret extra còmode i ergonòmic que va portar el meu home hi cap justet, i he d’entrar a la dutxa a recules i agafada al meu home ja que jo no puc entrar sola a la dutxa. Acomodar el peu enguixat i convenientment tapat amb una bossa d’escombraries és èpic. L’única cosa relativament fàcil és ensabonar-se i esbandir-se i sant tornem-hi, sortir de la dutxa és una altra epopeia que en mans d’Homer (el Simpsons no, l’altre) donaria per una saga que ni la dels Nibelungs #vulldutxarmesoleta

Capítol XII “Les injeccions”

Cada dia me d’injectar no se que suc, que es diu enoxaparina sòdica i que ve en una capsa que ja de per si impressiona de grossa com és i que no se perquè serveix, ja que no em miro mai els prospectes de les medecines però com que sóc molt bona minyona, però molt eh! jo cada dia em xuto la potinga aquesta. El resultat es que cada punxada deixa un morat i ja tinc la panxa que ja semblo la carta del «Ídolo de los mil ojos» i la cosa va en augment que encara em queden 20 (VINT) injeccions per foradar la meva soferta panxeta. Estic per fotre les injeccions al riu i que sigui el que Déu vulgui, perquè començar a faltar panxa per a tant morat #estictipadelesinjeccions

Capítol XI “El #BB8”

No porto joies, coses de tenir una pell que més que pell és «similpiel» i tot em molesta. Però com a fervent seguidora de @CHGjoies i després de veure les seves meravelles no ho he pogut resistir més i hem començat les negociacions. Quan li he preguntat si el #BB8 es podia transformar en un fermall i m’ha dit que si, he saltat d’alegria virtualment s’entén, el cul seguia enganxar a la cadira Picard, i li he dit que si. Però com que la vida és dura i si no menges verdura, més, no el podré tenir fins que em donin l’alta i el pugui recollir a la feina, que és on em faig enviar totes les coses. Nervis que s’afegeixen als que ja porto a sobre. Traieu-me el twitter #vullelmeuBB8 #novullesperar

Capítol X “Escombrar”

He decidit passar l’escombra. Bé, una d’aquestes que porten un drap de paper i recullen la pols i els pèls que el Trekkie i el Data van escampant arreu. Treure-la de la galeria i posar-hi el paper asseguda a la cadira Picard ha estat fàcil. Però ai las! Tot ha sigut començar a passar l’escombra que el Data s’ha presentat per defensar totes les brosses que hi ha per terra i que considera de la seva propietat. Jo escombrava per una banda i el Data desescombrava per l’altra. De res han servit ni els cops amb l’escombra ni els Fora d’aquí!! ni res. Les brosses del terra són seves i les defensa a capa i espasa. Al final, a empentes i rodolons he aconseguit mig escombrar el passadís però hauré de pensar una estratègia per la resta de pis, perquè de moment el resultat és de #Data1Escombra0

Capítol IX “La calma”

Avui m’he llevat extremadament cansada. Tants dies de maldormir, el guix destorba molt, comença a passar factura. Estirada al sofà i desprès de passejar-me per tots els canals de la tele i comprovar que a tots fan tele he decidit posar una pel.lícula. El meu home va fer una razzia ala botiga i em va portar tot un estol de DVD’s perquè m’entretingués. Sense mirar he agafat la primera de la pila i l’he posat al DVD i OH! Sorpresa era una peli d’en Matt Damon (llegir maat deimon posant cara de tòtil) The Martian, i com que em feia molta mandra aixecar-me he decidit veure-la. Estava veient com intentava plantar patates quan m’ha despertat la insistent musiqueta que fan les pelis quan s’acaben i surt la pantalla d’inici. #ésunbonsomnífer

Capítol VIII “La impressora”

Desprès de llegir una novel.la escrita per en Joan Lopez Rovira que és l’alter ego d’en @polsedierta ( o a l’inrevés, no se) de la que no us puc dir res ( però m’ho he passat molt bé llegint-la) i si voleu saber-ne coses podeu entrar a https://www.patreon.com/valruspines vaig decidir imprimir-la, perquè jo sóc «d’antas» i llegir en paper encara és molt important per mi. Arribar a la impressora va ser una aventura equiparable a la de qualsevol muntanyenc pujant l’Everest. Fer entrar la cadira Picard en una habitació ocupada per un piano de pared i un escriptori d’IKEA té el seu què, però un cop arribada a la impressora i tot connectat i comprovat que tenia prou paper dono l’ordre d’impressió i…taxan, taxan, em surt un missatge simpàtic dient que no hi ha tinta a la impressora que canvii el cartutx de tinta. Començo a buscar i horror! No hi ha tinta enlloc. Toca esperar al vespre perquè algú vagi a comprar tinta #vullimprimir

Capítol VII “La cafetera”

Preparar la cafetera des de la cadira de l’ordinador estil Picard té el seu què, cal donar moltes voltes abans no ho trobo tot. Un cop aconseguida la fita i posada al foc, només cal esperar que el cafè pugi, cosa que ara fa més lentament perquè com que no arribo al foc gran toca fer-ho amb el petit. En Data que sempre que entra algú a la cuina es teletransporta cap allà per veure si cau menjar del cel i ha decidit que vist que no queia res comestible, pujar sobre meu a veure que feia, just en el moment que treia la cafetera del foc. El resultat ha estat que s’ha creat un bonic estany de cafè amb guèiser inclòs sobre la cuina. Vull un #sintetizadordecafè

L’assassí dels mitjons

Emergències va rebre una trucada dient que un home s’estava morint al carrer. Quan el SEM i els Mossos van arribar ja el van trobar mort, ofegat en el seu propi vòmit. No li haguessin donat més importància, qui es preocupa d’un sense sostre, si no hagués estat pels mitjons.

Un periodista, que havia d’omplir el seu digital com fos, va fixar-se en el parell de mitjons de bona qualitat que portava, entre les mans. Va decidir convertir aquell fet en una notícia, tot llençant a l’aire un dubte sobre la mort de l’indigent.

Ràpidament les xarxes van magnificar l’article i al cap de poques hores ja es parlava de “l’Assassí dels mitjons”.

La policia va començar a rebre pressions. Van haver de fer una autòpsia i vinga a donar explicacions que l’home no tenia cap senyal de violència i que més enllà d’un excés d’alcohol en sang (per això no calia anàlisi, només calia comptar els brics de vi econòmic que duia al carretó del super que era la seva maleta) i que si us plau no creessin fantasmes.

Però la xarxa és insaciable, volia sang i fetge, no volia creure’s la versió policial. Tots els tertulians i blocaires van veure el cel obert d’aquell agost tant avorrit. Tenien TEMA.

La cosa va anar pujant de to, les vendes de mitjons van baixar en picat, qualsevol que comprés un mitjons era mirat de manera sospitosa. Una brigada de voluntaris sortits del no res es dedicaven a segrestar a sense sostre i de grat o per força els portaven als albergs. Els ajuntaments es van veure desbordats i fins i tot el govern va acabar les vacances a corre-cuita per enfrontar-se al que començava a semblar una crisi de magnituds inconegudes . L’oposició n’estava traient profit fent ús de tota la demagògia que eren capaços de produir els seus CM

Va ser després d’una declaració institucional del President cridant a la calma, que en Jaume va prendre una decisió. Va agafar la bici i va enfilar cap al quarter del Mossos i va dir:

-Vull fer una declaració, té a veure amb l’home mort i els mitjons.

Primer no li van fer gaire cas, però ell sense immutar-se va seguir

-Vaig ser jo qui els va trucar des de la cabina.

-Els mitjons són meus

Això va crear un primer toc d’atenció, i quan va veure que se l’escoltaven, va seguir, amb la seva veu monòtona:

-Estic malalt, o això diu el meu metge, però no puc suportar que em llencin els mitjons ni que els rentin ni res, quan ja estan molt bruts els poso en una bossa d’envasar al buit i els deso a l’armari.

La mare va decidir que n’estava tipa i va llençar els mitjons a la brossa. Aquell home tot regirant les escombraries va trobar la bossa i la va obrir. No vaig ser a temps de dir que no tragués els mitjons de la bossa i l’olor el va fer vomitar fins que es deuria ennuegar i morir. Vaig recollir tots els mitjons, però no em vaig atrevir a agafar els que ell tenia a les mans.

Va agafar aire i va continuar:

-Puc fer una declaració pública si volen, potser hauria d’haver vingut abans, però tenia por que la mare, aprofitant que no hi era, em tornés a llençar els mitjons.