Capítol XXVI “Peu a terra II”

Al final el que havia de ser una bucòlica passejada pel parc de l’Agulla s’ha transformat en un anar a Cal Rosal a comprar secallona, boníssima per cert. El Bages i el Berguedà són molt bonics però quan fins i tot trobes preciosos els polígons industrials és senyal que alguna cosa està molt apurada. A empentes i rodolons he aconseguit caminar fins a la fira i a còpia de caminar li anava agafant el tranquillo a les crosses fins a poder caminar sense semblar Robocop . A l’hora de dinar tot comentant que faria pràctiques pel passadís de casa, el meu fill aixeca una cella i pregunta Vols la meva ELE? Jo ja no la necessito. He estat a punt de cometre un «fillicidi» #criacuervos

Capítol XXV “Peu la terra I”

La doctora em va dir que ja podia posar el peu a terra i caminar una mica, ràpidament vaig fer anar al meu home a buscar una sabata d’aquestes per peus enguixats, no fos cas que s’acabessin i vam quedar que l’endemà aniríem a passejar. Bé aquest matí ja no podia dormir de l’emoció i m’ha faltat poc per despertar el meu home, però he pensat que si el despertava a les 5 del matí m’engegaria a dida. Talment semblava que el temps s’hagués aturat i que les agulles del rellotge quedessin immòbils com a Constantine, però al final ha dit les paraules màgiques: Què marxem? He arribat amb la cadira a l’entrada del pis batent records de velocitat i atropellant en Data que estava al mig per no variar. He agafat les crosses m’he posat dempeus i han baixat tots els sants de cop #quinmal #sócmoltdesgraciada

Capítol XXIV “La planxa”

Planxar sempre ha sigut el meu papus de les tasques domèstiques. Però en una casa on gairebé tot és de coto o fil, coses de tenir la pell de fireta, cal planxar. La planxa està estratègicament situada en una petita habitació que fa de planxador/traster/taller de manualitats i ja de per se entrar-hi sol ser complicat perquè sempre hi ha alguna cosa pel mig. Ara fer-ho amb la cadira Picard ja és de conductor de rallies nivell 10 per la de maniobres que cal fer. Un cop arribada a la planxa, el Problema, he de tenir la cistella de la roba neta al terra i planxar s’ha convertit en una passada de planxa, una escridassada als gats que volen entrar a la cistella, un apartar-los de l’apost de planxar i tornem-hi passada de planxa…. #aixínoespotferes

Capítol XXIII “El vermut”

Els dies de festa, que fem un dinar una mica més gourmet tenim costum de fer el vermut mentre anem fent el dinar. Amb la cosa del peu trencat els vermuts havien quedat suspesos, no puc estar amb la cadira Picard a la cuina mentre el meu home cuina, perquè la cuina és petita i els gats sempre hi arriben primer, no fos cas que caigués menjar del cel. Avui el meu home ha portat una safata amb el vermut i l’ha deixat a taula, per que el pogués fer mentre ell cuinava. Un vermut, escopinyes, patates i olives…..Ha estat una batalla constant impedir que els gats pugessin a la taula, les olives farcides els tornen bojos i es repartien l’atac, quan en feia fora un que pujava per la dreta, l’altre ja era a al banda esquerra de la taula #sónlesmevesolives

Capítol XXII “Callos i llaminadures”

Avui m’he llevat trista, que m’hagin augmentat la condemna no millora el meu humor i la reclusió forçosa no ajuda gens a que la cosa s’arregli. Veient com m’anava pansint i amb el risc que acabés plorant com una bleda i inundant el menjador, el meu home ha dit: Ara vinc. I m’ha deixat sola amb la meva misèria. Al cap d’una estona torna carregat com una mula (amb perdó) i diu: Vine i mira! He anat cap a la cuina i Oh!!! Havia anat a l’Aligué a comprar-me callos. Els callos de l’Aligué són, de moment i n’he tastat molts, els «més millors» del món i part de l’univers. Ha seguit traient coses de les bosses i un munt de llaminadures anaven apareixent davant meu, gelatina de colors, After Eight, gelats Oreo….He acabat rient i aplaudint com una criatura a qui regalen la joguina més desitjada #unmaritaixínotépreu

Capítol XXI “La visita”

Avui tocava visita al traumatòleg. Vista l’experiència amb el passadís d’ahir, molt intel.ligentment he anat amb la cadira Picard fins a la porta del pis i allà he agafat les crosses. Quan hem arribat a l’hospital, el meu home no s’ho ha pensat dos cops i m’ha dit: Espera’t que vaig a segrestar una cadira de rodes. Com que trigava molt pensava que l’havien detingut per robatori de cadires però no, els ascensors estaven desprogramats i funcionaven com volien total que ha recorregut totes les plantes fins poder tornat a l’aparcament. Un cop arribats a consultes, la infermera m’ha preguntat, Ja t’han fet la radiografia? Si ahir, bé doncs ara s’ho mira la doctora. Mentrestant m’ha tret el guix i m’ha posat crema al peu i no li he fet petons però gairebé, i ja pensava que em deixaven lliure quan la doctora ha tret el cap i ha dit : això no està consolidat, posa-li una botina. Aix, m’han tornat a enguixar…. #vullserlliure

Capítol XX “La radiografia”

Avui, després de llargs dies de reclusió he sortit al carrer. Tot el dia mirant el rellotge i les hores no passaven. Tenia hora a les 6 però a les 4 ja estava a punt de marxa. Quan ha arribat l’hora he agafat les crosses i enfilat cap a la porta del pis. El passadís s’ha transformat de cop en un remake del Resplandor, però enlloc de nen en tricicle senyora amb crosses. No s’acabava mai. Quan he arribat a l’ascensor ja no podia dir ni fava. I arribar al cotxe, aparcat a uns 5 metres de la porta de casa un autèntic martiri. Sort que a l’hospital tenien cadires de rodes, perquè radiologia està al fons de tot i la que em tocava encara més al fons, i sort del radiòleg i un altre senyor amable que ens han anat indicant el que havíem de fer i on anar, sinó encara estic allà esperant. #vullcaminarsoleta

Capítol XIX “El pinso”

Tenir cura del menjar i l’aigua dels gats des de la cadira Picard demana certa dosi d’imaginació, d’això vaig sobrada, i equilibri, aquí necessito millorar i molt. Un cop canviada l’aigua toca posar el pinso i aquí comença el drama. El Data que només pensa en menjar i que cada cop que entres a la cuina et segueix mig enredant-se en les rodes de la cadira, quan sent el soroll de la bossa del pinso perd l’oremus. Un cop agafat el pinso per portar-lo a la menjadora et va saltant a sobre intentant agafar el menjar com si portes dejunant tota la vida. Mentre posava el menjar a la menjadora ha saltat a sobre del pot i ha creat un bonic arxipèlag de pinso al bol de l’aigua amb unes boniques illes de pinso per tot el terra del menjador. #gatfarton

Capítol XVIII “La tirita”

Anar amb la cadira Picard per casa fent rallies té els seus inconvenients. Vaig donant cops amb la cama (la que no està enguixada) arreu i el darrer cop va produir ferida. Calia anar al bany buscar alguna cosa per tapar-la. Però la cadira no hi cap i em cal entrar saltant a peu coix, cosa molt divertida quan tens 5 anys i patètica quan en tens més de 50. Un cop arribada a la farmaciola, toca buscar les tirites i clar, drama al canto. La farmaciola la vam comprar de joves quan amb paracetamol i alka seltzer ja fèiem al fet. Amb el temps s’ha omplert de potingues diverses, col.locades estratègicament com un trencaclosques vertical i s’ha anat tot en orris quan intentant fer amb una ma el que cal fer amb dues, la fràgil torre de Pisa formada per esparadraps , gases i altres adminicles ha caigut a terra. És urgent #comprarunafarmaciolagran

Capítol XVII “La infusió”

Si dormir a l’estiu ja és un drama, calor, gent que xerra al carrer quan surt del bar, el camió de la brossa que té el mal costum de passar a mitjanit fent un escàndol descomunal, amén dels tarats que van al cotxe amb les finestres obertes i la música (bé allò) a tot volum, ara hi he d’afegir el guix. El resultat és que dormir s’ha convertit en una fita inassolible. El meu home quan va anar a comprar va tornar dient-me: Mira, t’he comprat aquesta infusió que diu que és per dormir! No vaig saltar de la cadira Picard a abraçar-lo però gairebé, no per la infusió, si una pastilla no em fa dormir una infusió encara menys, però el detall va ser tant tendre que ara cada nit em prenc la infusió després de sopar mentre la fem petar o escoltem música #perònopucdormir