“Increïble però cert”

Quan veus un correu de la direcció enviat a quarts de dues de la matinada preveus el pitjor. Però no. Avui ni un sol entrebanc, com si de cop les apocalipsi zombi i les catàstrofes nuclears estiguessin de vacances. Tret d’un petit esvaïment del SAGA que ens ha deixat a tots amb l’ai al cor, però del que s’ha recuperat ràpidament, d’alguns professors que no tenien bé el tema dels grups i les optatives, això ho hem arreglat en un tres i no res, i d’un substitut que als de personal encara no els ha sortit d’allà entrar-lo al SAGA i no pot posar notes tot el matí ha anat com una seda. També han vingut els del documental a filmar una mica més, Què podem filmar? Apa filmeu, però no han destorbat gens. Fins i tot el telèfon estava callat. L’Esfer@ també s’ha comportat i funcionava. Les ones tel.lúriques estaven al nostre costat i he pogut polir-me els expedients llargament abandonats #administrativesWINWIN

“Recuperant la taula”

Un cop fets els kits obsequi, recollit tot el material sobrant i deixar-lo a lloc he pogut fer d’administrativa comme il faut. Enviant correus a personal, tramitant baixes, imprimint expedients i historials acadèmics, que han estat convenientment encolomats a la direcció perquè els signi, atenent alumnes, el que venen a la seva hora clar, els altres els engego, penjant coses a la web de l’institut i al facebook (administrativa&comunity manager de pacotilla) Esmorzar amb calma i poder recollir les molles…I tret d’alguna àvia que venia a buscar el full de preinscripció i t’explicava les meravelles de la neta i de gent despistada que venia per buscar el full per el grau superior, que no pesats que això al maig, el dia ha transcorregut amb una placidesa gairebé insuportable. #massacalma

“No paris, no paris”

Arribar al despatx i veure com estava la meva taula després del desori produït per la jornada de portes obertes era per girar cua i marxar. Però no. Després de moltes interrupcions he aconseguit que la taula quedés mitjanament presentable, que vol dir que es veia un trosset de taula, el suficient per poder-lo omplir amb les molles de l’entrepà. Uns quants certificats i llistats més tard tocava imprimir els rètols de la setmana de la salut per fer-ne la difusió corresponent a les escoles. Un cop enviat al conserge (que se n’ha deixat la meitat) a repartir-los, he continuat amb la dura tasca de posar ordre al meu voltant i nova interrupció al canto, calia fer inventari. Apa a comptar taules, cadires, armaris i collonades diverses. Un cop tot comptat i amb l’esperança de poder continuar l’operació posar ordre ha arribat el cop de gràcia. La direcció em crida i diu: necessito catorze kit obsequi pels alumnes que va col.laborar en la jornada de portes obertes #benvingutkaos

“Jornada superada”

Després de passar tot el dia alternant impressions, rectificant rètols i fent les identificacions del guies indígenes per la jornada de portes obertes amb les tasques pròpies d’una administrativa, amb una breu pausa per obligar a la meva companya a anar al metge, que si que hi ha molta feina però amb febre no es ve a treballar. Quan ja em considerava alliberada la direcció em diu que voldria uns kits-obsequi per donar als pares que fan de guies i que els hi vol donar tot just s’acabi la jornada de portes obertes. I apa santornemhi amb les manualitats. Ja tenia tots els kit preparats i estava recollint la taula que em pregunta que fas? oh, acabar a…i no he pogut acabar de contestar. Et necessito. Hi ha un grup de pares que han arribat tard i no queda ningú per acompanyar-los. I apa, a fer de guia indígena del grup de pares. Passejant el pares a tot drap per l’institut, com si fos una fast-visit, però hem aconseguit passar per totes les zones d’interès entre rialles i corredisses. #guiaturísticdepacotilla

“Frases de pel·lícula”

Va, que aquesta és fàcil. Es va acotar i a cau d’orella va xiuxiuejar: “l’home escriu perquè se sent turmentat, perquè dubta. Necessita provar-se constantment davant seu i dels altres que val quelcom” Es va sentir un esgarip i el cos va quedar inert. Se’l va mirar amb cara de sorpresa. Va arronsar les espatlles i va marxar amb les seves coses. Sortia tot sacsejant el cap amb gest de disconformitat.

S’havia format un gran enrenou. El tècnic municipal que havia trobat el cos era atès pels servei d’emergències, els policies eren a l’entrada esperant que arribés el jutge, la policia judicial i el forense. Quan van entrar l’espectacle dantesc els va pertorbar molt. Tots eren gent bregada a l’hora de veure cossos en malt estat però allò superava en molt qualsevol cosa imaginable. El cos, era assegut en una gandula d’alumini. Havien tallat la loneta i lligat el cos amb cinta americana a l’estructura de la cadira. Boca i orelles estaven senceres, la resta era una col·lecció de nafres i ferides. Les mosques hi havien posat ous i tot de larves sortien de les ferides. La forense va arribar fins el cos, mentre pel camí es posava una mica de pomada mentolada al nas, un costum absurd que havia manllevat d’una pel·lícula.

L’única vegada que havia anat al cinema. No entenia les pel·lícules. Però aquell cop no se n’havia pogut escapar. Va haver de suportar tota la història mossegant-se el llavi per no començar a criticar totes les faltes de lògica que hi havien

El bisturí va acaronar la pell. Vinga va que t’he donat moltes pistes. Les ferides acabades de fer eren rosades. Segur que aquesta la saps i va mormolar amb delicadesa Hi ha tres maneres de fer les coses, la correcta, la incorrecta i la meva

El cos, tot i les mosques no feia gaire que era mort. Van acordonar la zona. Fer fora els periodistes i afeccionats no va ser fàcil. Els joves amb un mòbil i un blog era un perill. Feien impossibles per aconseguir visites i guanyar algun extra amb la publicitat. Van portar el cos al laboratori forense per fer-li l’autòpsia i intentar esbrinar qui era.

Va tocar-se la cicatriu que tenia sota el llavi abans d’entrar al laboratori. Va recordar com se l’havia fet, anys i anys de mossegar-se el llavi havia creat aquella durícia. L’havien fet quedar després de classe per ajudar el servei de neteja. Una netejadora va preguntar Un altre cop? Que ha passat? Ella morruda va dir He trencat una agenda. Perquè? Ell cridava, va respondre. El proper cop que vulguis trencar alguna cosa, mossegat el llavi. I ella, que tot s’ho prenia al peu de la lletra va començar a mossegar-se el llavi.

Va deixar les mans cara amunt amb cura sobre el braç de la cadira. Les puntes dels dits revelaven la carn. Ja no tenia empremtes. Amb afecte li va dir, vinga una mica d’esforç Sempre he depès de l’amabilitat dels estranys

Abans de començar a fer res va comprovar que tot estigués al seu lloc i en l’ordre que ella tenia establert. Tot un estol d’instrumental quirúrgic omplia una taula. A l’altre tots els tubs per recollir les mostres arrenglerats al mil·límetre. Una posició estratègica per seguir l’ordre de l’autòpsia amb una precisió de matemàtica.

L’ordre era vital. L’escàndol que havia organitzat al laboratori quan uns estudiants de visita li havien desordenat el material va ser històric. No hi ha haver mossegada al llavi que la salvés. La taula auxiliar va anar per terra, amb la trencadissa corresponent de tot el material fràgil, i el retard que va ocasionar per fer una autòpsia li van valdre gairebé l’obertura d’un expedient disciplinari.

Et distreus mirant i no m’escoltes així no anem bé. I amb el bisturí va anar ratllant la còrnia. Sense pausa però sense prémer massa fort per no rebentar l’ull. Ho veus? Ara et podràs concentrar. I amb veu satisfeta va dir Enterrem els nostres pecats, rentem les nostres consciències

Van posar el cos sobre la taula. Li van treure la poca roba que quedava. La van examinar. Era una dona. Jove. Veia alguna cosa que no quadrava i va demanar més fotografies de les que eren habituals. Van prendre la temperatura del cos. Després de l’observació externa van comprovar que a banda de les nombroses ferides tenia el cristal·lí destrossat. Fer radiografies de les dents. Les mostres de cabells, sang, fluids, les larves i els ous que hi havien a les ferides les van preparar per enviar-les al laboratori. Un cop fet això van rentar el cos.

A cop de deixar-se el llavi destrossat va acabar l’institut i va estudiar medicina. Algú fent broma li havia dit que seria la forense perfecta i ella com sempre s’ho havia pres literalment. La seva memòria perfecta i la capacitat de concentració que tenia li van fer fàcil. Evadir-se de les festes universitàries van ser el més dur de la carrera.

Va mirar la seva obra abans d’aixecar-se. A la planta dels peus hi faltava la meitat de la pell. Els talls formaven trencaclosques de línies i corbes. Va, si gairebé te l’he dita. “Una llar és on està la teva família, entens?”

Ella estava acostumada a no poder seguir el protocol de les incisions de l’autòpsia, però aquella representava un repte més que brutal. No feia gaire que era morta. Potser unes quatre hores. Però portava molt temps patint. Hi havia ferides que potser tenien tres setmanes. Una llarga agonia. Dolorosa. Faltaven trossos de pell a tot el cos. No podien fer res per aconseguir les empremtes. Ningú havia informat de cap desaparició.

El primer cop que va agafar un bisturí una mica més i acaba en desgràcia. Estava tota concentrada fent una incisió seguint les instruccions quan un company li va donar un cop i el bisturí es va clavar fins el fons de la fulla. Per sort va quedar encallat a l’os i no el va poder treure. Però la cara que va posar va fer recular el noi i d’una manera inconscient ningú s’acostava a ella quan feien pràctiques.

L’ampolla d’aigua deixava anar un fil d’aigua. Vigila o t’ennueguis. Poc a poc deixava que l’aigua s’anés escolant gola avall. Va mirar les gotes que queien per la barbeta i lliscaven per la pell del coll. Va agafar la fulla i va recollir aigua i pell. Ara ja tens el coll suau “Tots anem en la mateixa direcció, sols que cadascú per un camí diferent”

No hi havia cap os trencat. Totes les ferides eren superficials. Curiosament havien mantingut la víctima hidratada però mostrava uns clars signes de desnutrició. Li havien donat aigua però no menjar. Encara va fer més fotografies per on havia de fer les incisions, per estudiar les ferides més tard. Seguia veient un patró que no entenia.

La gent pretenia que entengués coses que no tenien lògica. Quan els ho deia li explicaven lògiques inventades. Jocs de paraules. Segones intencions. Tot això la treia de polleguera. Les coses eren el que eren. No hi havia res més. La resta invencions per fer mal.

El mànec del bisturí ensopegava amb les apòfisi de les vertebres. Anava canviant de posició tot sovint. Quan es va incorporar va mirar la seva obra i va recitar amb veu dolça “Només al somiar tenim llibertat, sempre ha estat així i sempre així serà”

Va fer la incisió en forma d’Y, d’una espatlla a l’altra i des de l’estèrnum fins a l’abdomen respectant el melic. Triés la forma que triés, passava per sobre les ferides. no li agrada malmetre proves però no hi havia més solució. Les fotografies servirien per compensar els talls. Un cop revisat l’estat de la cavitat toràcic tragué la parrilla costal, els òrgans del tronc i l’abdomen i va fer la dissecció del budell.

Recordava cadascuna de les autòpsies que havia fet. L’única vegada que va veure uns òrgans en un estat semblant va ser quan un malalt mental va decidir que podia viure bevent només aigua amb gas.

La fulla recorria la pell buscant un espai en blanc. El donaré una altra pista. Segur que ara ho encertaràs. Va concentrar-se molt i en acabar mentre acaronava el mugró dret amb el fred metall va dir “L’amor és l’únic que som capaços de percebre que transcendeix les dimensions del temps i de l’espai”

El cor s’havia fet petit, els músculs de la caixa toràcica s’havien reduït a la meitat, l’estómac gairebé s’havia tancat, els ronyons i el fetge presentaven un aspecte lamentable pel sobre esforç fet. Els budells havien perdut les seves pilositats. La septicèmia s’havia apoderat d’aquell cos. Van tornar a posar-ho tot a lloc i van tancar el cos.

Tornar a posar tots els òrgans al seu lloc sempre li donava una sensació de serenor. El desordre que es creava mentre es feia l’autòpsia l’enervava en gran mesura. I alliberar el laboratori del caos i tornar tot a lloc era un bany de pau després de passar-se tanta estona veient els estralls de la violència. Mai havia pogut entendre la gent.

S’avorria. Donava voltes a l’habitació. Volia companyia. Però els companys de joc mai duraven gaire. Va enfilar cap al diari a posar un anunci. Es busquen amants de cinema per intercanviar experiències. Contacte frasesdepelicula@gmail.com

Va passar hores mirant les fotografies. amb les ferides més antigues no es podia fer res, però les més recents eren prou clares. Va copiar en un paper les ferides. Després de molt mirar va comprendre que eren lletres. Va triar les darreres ferides i va fer lletres grans. A I K K R O S T V. No tenia sentit. Va fer l’informe. La causa de la mort era la septicèmia i la inanició. Va enviar un informe a la policia judicial amb les imatges de les ferides i les lletres. I va donar l’autòpsia per acabada.

Aquelles lletres la perseguien. Al final, va decidir que només descansaria si els hi trobava un significat. Combinació darrere combinació fent cerques a internet, fins que una combinació va donar resultats. Tarkovski

La va veure mirant a dreta i esquerra i el mòbil de tant en tant. Hola! Ets la Carla, oi? Hem canviat a darrera hora el lloc de trobada. No t’he pogut avisar perquè m’he quedat sense bateria. Puja que els altres ens estan esperant.

“Assaig general”

Diuen que l’assaig general d’una obra sempre surt malament. Avui l’institut semblava això. Tots els problemes del món per la jornada de portes obertes s’han presentat. Un document que havia d’anar a la cuquicarpeta  es desquadrava sempre, val a dir que el pobre document fa anys que s’arrossega i  va patint modificació sobre modificació ha dit PROU i ha calgut fer-lo de nou a tota pastilla. Faltaven alumnes i pares per fer de guies indígenes pel tour que es fa per les instal.lacions. Alumnes revoltats. Sola a la secretaria perquè la meva companya amb febre no ha pogut venir. Pares que segueixen explicant-te la seva vida al telèfon: Miri senyora això al maig, ara no toca. Adonar-se que avui era el darrer dia per dir l’oferta de places escolars…Total, un desastre de dia. Això vol dir que demà #totsortiràbé

“Tornar a la normalitat”

M’han tornat al meu PC. Iupi Iupiiii. Amb W10 però que hi farem, la perfecció no és d’aquest mon. Les cuquicarpetes ja estan gairebé acabades i hem pogut reprendre el pla malèfic de control dels expedients. I llevat d’un petit ensurt amb el tema terminis de la documentació de les PAU per culpa de la no comprensió lectora d’algun que altre docent i que fins que la direcció no m’ha passat les seves instruccions, que ja ho podia haver fet abans, no he pogut treure’n l’entrellat i respirar tranquil.la i la d’una mare que intentava col.locar el seu fill en algun cicle formatiu, el que sigui perquè no estigui a casa, que no senyora, que ara s’ha d’esperar al proper curs, el dia ha transcorregut d’una manera plàcida. Tanta tranquil.litat és sospitosa. #lacalmabansdelatempesta.

“A mig gas”

L’informàtic ha convençut el portàtil perquè es deixés configurar la impressora. Així que el tema de la impressió està solucionat, cosa que ja és un avenç sobre la situació anterior, però com que el préstec havia de ser per unes hores, i era per acabar un rètol vaig dir que amb el programes d’imatge i el libreoffice ja feia. El cartell l’he acabat patint molt perquè el portàtil es revoltava cada dos per tres i amenaçava amb engegar la feina feta a dida. El retorn del meu ordinador s’allarga més del previst i ara estic entre el que m’he de descarregar, a pas de tortuga perquè el trasto aquell no està per gaires alegries, i el que no puc fer perquè no tinc programari. A la meva histèria perquè la informàtica m’odia cal afegir que tenim una invasió de carpetes cuquis al despatx per la jornada de portes obertes que  s’han d’omplir amb la documentació corresponent, òbviament no ens l’han donat tota alhora, no fos cas que ens avorríssim i tocarà fer la feina per duplicat. #treballarpeldimoni

“Problemes”

La connexió amb la impressora seguia de vaga. I com que s’acosta la jornada de portes obertes, la Setmana de la salut i les avaluacions i he de fer molts rètols, moltes actes i molt de tot, necessitava que el problema es solucionés ipso facto. Calia doncs trucar als informàtics. Quan han baixat i han mirat la magnitud de la tragèdia han decidit tirar pel dret i instal.lar de nou el sistema operatiu, perquè sembla que el que tinc dóna problemes per nosequé d’uns bits, que no se si sobren o falten. Total que un cop desat al disc dur extern tot el que calia salvar de la devastació, han començat l’operació instal.lació. Ai las! l’ordinador no es deixava instal.lar res, per una cosa d’uns controladors estranys de la placa base, o alguna cosa per l’estil, que ni idea de que és. Total s’han endut l’ordinador al zulo d’informàtica i m’han baixat un portàtil que tampoc es deixava configurar. #hustontenimproblemes

“Investigacions”

Hi ha certificats que representen autèntics reptes. I quan te’n demanen un amb les hores de cada crèdit de l’ESO te les veus i te les desitges. Bàsicament perquè a l’expedient no surten i has de fer arquologia documental (pujar a l’arxiu a regirar capses) comprovant que no hagués enganxat cap canvi de normativa, buscar quines optatives feia i després fer la quadratura del cercle per fer-ho entenedor. Barrejat amb les tasques de Sherlock Jones de pacotilla calia anar atenent els alumnes, que per altra cosa no mostren interès, però per saber si poden fer vaga els falta temps per venir a secretaria. Un cop enllestit el certificat malèfic em disposava a imprimir-lo, però no. La connexió amb la impressora s’ha declarat en vaga. Apa desa els documents al servidor i ves a un altre PC per imprimir. tot plegat molt freak #informàticafail