“Documental”

Encara em durava la rebequeria de l’auditoria, perquè els expedients són “meus” i com que aquest any no n’he tingut el control total, passa el que passa. La meva companya amb previsió després del bon dia i veient la meva cara de mala hòstia em diu: vols una xuxe, no vull res, no estic d’humor. Amb cara trapella em mira i posant la ma a la bossa diu i un Bony o un Tigreton?..Segur que no? S’ha acabat de cop la cara d’emprenyada i hem començat a riure. Estàvem guardant les llaminadures quan ha arribat la direcció dient: Ho sento noies, no us vaig avisar, però avui venen a gravar la secretaria per un documental. A mi per molt que m’avisin ni amb tot un pot de Titanlux s’arregla la cosa. Però ens em passat el matí sota mínims, per no fer més escampall de papers a l’espera que apareguessin per filmar. I a banda de partir-me en Tigreton amb el secretari fer una mica de nostàlgia el matí ha passat sense pena ni glòria. Tot per uns segons de filmació #periodistesicàmeres

La collita

Era la darrera de la seva collita. No havia completat la metamorfosi. La nau avançava cap al Nexe sense aturador. Els seus companys de collita intentaven accedir a la sala. Havia bloquejat la porta.

Mentre esperava el final, asseguda a la cadira de comandament de la nau, recordava. Feia tant temps que l’havien recollit.

L’esquinç en l’espai temps l’havia atrapat. Estava a punt d’arribar al Rectorat per mostrar les seves capacitats. El moment d’ensenyar el resultat d’aquell llarg període de intens reball. Sempre esgotador i sota pressió. Tant temps. Dia i nit dedicats a aconseguir el que ella ja considerava la gran fita de la seva vida. Tot en orris. Ara en quedava poc de tot aquell treball. Sentiments no demanats la dominaven. Perdia el control. La seva ment i el seu cos cada cop eren menys seus.

Una ullada al tauler de control. Per seguretat.

Quan pensava en tot el camí, l’engany, les mentides, les mitges veritats, la veritat. Tot els hi anaven dient a mesura que la transformació s’anava completant. La indignació, la ràbia i la ira inundaven el seu cos.

Va trigar molt a esbrinar perquè ella evolucionava a un ritme diferent. I n’era conscient. El dolor de l’alteració la va acompanyar durant tot el procés. De res servien els medicaments que els donaven. Per que no patissin amb la diferència de gravetat deien. Els cursos de pilot que feien, per conduir les naus que servien per salvar a la gent que atrapava l’esquinç. Estem treballant per tancar-lo definitivament. Va ser un dany col.lateral d’un experiment. Estem molt disgustats. Us demanem disculpes.

Una altra mirada als controls. Tot seguia el pla traçat.

I poc a poc, metre la modificació anava avançant els anaven deixant anar píndoles de veritat. Començava per dintre, ningú excepte ella ho notava. El dolor. Aquell dolor, com si unes pinces roents envaïssin l’interior i estiressin i canviessin de lloc tots els òrgans. Aquell menjar. a començament molt similar al que era el seu menjar habitual. Poc a poc anava canviant, els altres el trobaven tan bo i ella tant incomestible. Aquell menjar que li regirava el cos. Els deien que havien construït el Nexe per mantenir-los estalvis de la gravetat extrema i la major densitat del seu univers. I quan van saber la veritat. Ella esperava crits de ràbia dels seus companys, però no. Ja estaven massa convertits. Per sort, ella discreta de mena tampoc no va dir res. Però va decidir que acabaria amb allò.

El Nexe era el punt des d’on trencaven l’espai temps per robar energia a altres universos i com que ja gairebé no es podien reproduir, caçaven espècimens del seu univers per assimilar-los.

Ells eren els ideals. Els d’altres universos no ho aguantaven i morien.

El tauler de control seguia sense canvis.

Estava furiosa. Acabar convertida en una presa d’una espècie que es negava a extingir-se. Eren tot el contrari al concepte per el que ella havia dedicat tota una vida d’esforç constant. Li quedaven pocs records. Els més durs. Aquells que l’havien fet plantejar-se molts cop deixar-ho córrer. Potser per això estava més decidia a acabar amb aquell malson. Aprofitaria les poques facultats que li quedaven per destruir aquella aberració. Va decidir no prendre més medicaments, que només li deixaven aquella sensació d’embotiment i no li treien el dolor. Es va notar més alerta. Va millorar molt en els cursos de pilot. Tant que la van nomenar capitana. Ara podria estudiar bé com funcionaven aquelles naus. I aprofitar la seva potència pel seu pla.

Una ullada ràpida al panell de direcció.

Cada recollida li causava més dolor que la transformació. Però necessitava temps per dominar la nau. No tenia altra manera de fer-ho, i només podia accedir als comandaments un de cada collita. La resta romanien a l’altra banda de la nau preparant l’habitacle per quan arribessin les preses. Només entraven a la sala a l’inici del viatge per activar les cambres d’estasi i un cop feta la feina per informar i enviar els resultats. Ara tenia el cap més clar. Fora d’aquella boira ensopidora provocada per les pastilles començava a veure-hi clar. Ara entenia perquè ella anava a un ritme diferent, perquè sentia el dolor. Perquè era conscient de tot el procés. La peculiaritat que havia l’havia portat a la formació i marcat el seu destí n’era la clau.

Un visionat fugisser als monitors. Tot en ordre.

Va reduir la ingesta d’aliments al mínim per demorar més el canvi. Era encara més dolorós. El seu cos demanava nutrients a dojo. Però ara que ja sabia com funcionava mutació podia alentir-la. Va forçar la seva ment al màxim per comprendre la nau i tot els sistemes de navegació i d’entrada de dades. Com ho feien per programar el destí. Quanta energia necessitaven per posar en marxa el disruptor. Quant combustible duia la nau, quines característiques tenia. Al final coneixia més bé la nau del que va arribar mai a conèixer el seu antic cos. I l’havia arribat a conèixer molt bé durant les llargues hores d’exercici de la seva formació. Era lent, mai podia fer preguntes directes als bancs d’informació. En les visites que feien al Nexus per endur-se els transmutats complerts en captava informació vital. Ells mai no hi entraven. Ningú els havia vist. I en les darreres fases de la transfiguració els recollits eren separats de la resta i portats a una zona privada on ningú més tenia accés.

Comprovar un altre cop que les coordenades fossin les correctes.

Li havia costat molt, però havia enganyat el sistema de direcció de la nau. Enlloc de posar les coordenades de la propera obertura de l’espai temps, havia posat les del Nexe. Sortir del subespaitemps dintre del Nexe el faria rebentar. Sabia que els havia costat molt construir-lo. Capturar un asteroide de la mida exacta. Instal·lar-hi coets per mantenir-lo en una òrbita estacionaria fictícia. Construir el disruptor els havia portat molt temps. Molts recursos. Massa recursos. Mai ningú l’havia vist. El controlaven des del seu llunyà planeta. Ella sabia que era cert. Encara conservava algunes de les seves facultats. La possibilitat que s’extingissin abans de poder tornar a crear-ne un altre eren molt altes. I això la va encoratjar encara més a destruir el Nexe.

Una llambregada al tauler dels comandaments.

La nau de la collita era hexagonal. Amb el motor darrera i sense gairebé cap protecció entre el motor i l’habitacle. Per tant poc temps havien decidit que no calia. Al davant hi havia el recollidor. Es desplegava quan arribaven a la fissura espai-temporal. Era un tramat de fines barres d’un estrany material, amb forma de con que generava un camp magnètic, xuclava l’energia de l’altre univers i l’enviava al Nexe per a la seva posterior distribució. Després la boca del con s’encongia fins a convertir-se en un tub i atrapava tot el que tenia vida. Les preses eren transportades a l’habitacle. Allà els recollidors triaven les adequades i les portaven a una càmera d’estasi on hibernaven fins que arribaven al Nexe. Les descartades es convertien en nutrients.

Ells ulls li anaven sols als controls de la nau, faltava poc per la col·lisió.

En mirar-se les mans va fer una ganyota de fàstic. El canvi ja era visible i li provocava calfreds. La seva pell irisada i translúcida ara era mate i d’un color indefinit. Ple de petites i dèbils pues que cobrien braços, cames i cap. Les orelles ara eren rodones i amb plecs. Les dents, fastigoses, unes planes, les altres quadrades, no n’hi havia dos d’iguals. El nas boterut que impedia creuar la vista cap avall amb condicions. Ells ulls totalment ineficients, necessitava sempre llum per veure-hi. Al pit li havien sortit uns bonys horrorosos i aquelles coses dures que li comprimien els pulmons i feia que respirar fos tan difícil. I les mans, ara eren més curtes i tenien més dits. Tot plegat molt repugnant. No permetria que ningú més es transformés en una monstruositat.

Faltava poc. Grunys amenaçadors i cops inútils provenien de l’altra banda de la porta. Volia calmar-los però ja no podia. La capacitat d’emetre sentiments l’havia perdut del tot. Només en podia rebre. Estaven a punt de d’emergir a l’espai temps normal.

El Nexe va rebentar i tot i la fortalesa de la nau començava a esquerdar-se dels cops que rebia de tots els materials. L’aire s’escolava. Va tancar els ulls i va percebre, un sentiment de ràbia i desesperació provinent del planeta que la va fer somriure victoriosa mentre la nau s’esmicolava.

“Auditoria interna”

Els dies d’auditoria són estranys. Les auditories són fredes, per això són auditories. El dia ja ha començat especial. El coordinador de qualitat, que està de baixa mèdica, com aquell que no vol la cosa, ha vingut a portar el comunicat del metge avui i ha anat fent el ronso per allà amb l’excusa que havia d’esperar la seva dona que el portés a casa (se li ha vist el llautó) Desprès el matí ha passat lent, molt lent. No ens atrevíem a fer gaire cosa, ni sortir a prendre cafè, no fos cas que en aquell moment ens toques a nosaltres. Al final tipa i cuita d’esperar, he agafat la jaqueta i el tabac i tot just he dit: ara vinc, que entra el el secretari al despatx i diu: no marxis que ara us toca. Sense pensar-ho li he etzibat un: entreteniu-lo una estona, ara torno. Ha estat la cigarreta més ràpida de la meva vida. Ens demanen expedients i ai las, d’entre cents d’expedients en actiu i milers d’històrics han anat a demanar els dos únics als que els hi faltava una signatura. Avui era Sant Murphy patró de les auditories. #mortalesauditories

“Les Patums”

Avui hem començat el dia tort. El conserge s’ha fet un embolic amb les fotocòpies dels exàmens i ha fotocopiat dos cops el mateix. Com que els exàmens eren pel secretari que a entre factura i factura fa de profe de mates, o és al revés? no se tu, ha començat el drama. Com puc controlar la despesa en fotocòpies si van fent això? així no hi ha qui assigni quotes, que si tal que si pasqual…Després han arribat els controladors de les proves de les CB (llegir competències bàsiques) i ens ha tocat un una mica (molt) sòmines que estava tota l’estona a la parra i que li havien de repetir tres cops les coses i a sobre s’equivocava. Un cop repartits per les aules corresponents per les proves hem passat al tema següent. Avui tocava visita de Patums. El DG de no se què, l’adjunta de nosequantos, total que alguna cosa s’havia de preparar. Però amb un gent que fa la visita a l’hora del vermut fa de mal fer. No els pots oferir cafè (no veig perquè no) i posar unes olives i una cervesa no fa per un institut. Hem resolt el tema amb unes ampolles d’aigua i uns caramels i avall. Però gairebé els haguéssim pogut posar el dinar perquè han arribat a tres quarts de quinze #pocapuntualitat.

“Les pissarres”

Sembla ser que l’embolic amb les pissarres al final acabarà bé. El fabricant ha accedit a la devolució de les pissarres. El fet d’estar mal etiquetades i que podria perdre un canal de distribució i no està la cosa per anar perdent vendes deu tenir el seu pes. Les condicions de devolució això si, són draconianes, però com que ho farà el distribuïdor, que tampoc li convé perdre clients, doncs tots contents. També hi havia el tema CEM (consell escolar municipal) que és una reunió on no se sap per quin misteri ens hi fan anar al PAS (personal d’administració i serveis) però cap allà que hi anem. Com que la direcció estava malalta li he enviat un missatge preguntant si volia que digués alguna cosa o si calia demanar res, però només de pensar que em deixava allà sense vigilància s’ha mig curat de cop, no fos cas que l’administrativa li organitzés un merder de ca l’ample. #nodeixaradministrativesoles

“Preinscripcions. La prèvia”

Un cop gairebé resolt el tema PAU, per sort la meva rubiada amb els terminis ha estat per avançar-los amb la qual cosa tenim temps (dit fluixet i tocant fusta) el telèfon s’ha despertat amb les preinscripcions. Encara no ha sortit el Decret al DOGC i només tenim dates provisionals, que segurament seran definitives, però fins que no surti publicat jo no poso la ma al foc. I entre mares que diuen que fem les jornades de portes obertes en un dia equivocat, senyora que encara no hem penjat la notícia, que està mirant la de l’any passat (a veure si llegim) la que truca per demanar informació del cicle d’AFEE perquè la seva nena fa batxillerat però està molt estressada, escolti senyora que als cicles també s’ha d’estudiar, però que no sap nedar molt bé (i a mi que m’explica) els que no entenen que per fer un cicle superior per molt que sigui d’àmbit d’esports i activitats en la natura amb l’ESO no n’hi ha prou… I tot just hem començat el festival. #seràmoltdur

“El fat en contra”

Després d’arribar i maquejar uns rètols pel carnestoltes i Sant Jordi, estava esperant que arribés la direcció per acabar de resoldre un tema de les PAU i treure’m una cosa pendent de sobre. Tal com ha arribat anava tota decidida però només dir PAU s’ha desfermat la tempesta. Com que les PAU són territori de ningú canvien les coses però les comuniquen d’aquella manera, si és que les comuniquen, perquè que un grapat de directors no sabessin res és sospitós i embolic i drama organitzat. Quan semblava que la tempesta escampava i podia anar a que hay de lo mio? un entrebanc amb alumnes ha tornat a prendre’m la direcció. Total que entre embolics amb alumnes, classes i altres interrupcions s’ha acabat la jornada laboral i jo segueixo tenint temes pendents que cal tancar ja que el termini s’esgota #vulladirectorapermisola

“Victòria”

Ha costat el que no està escrit, però després d’unes quantes maniobres de distracció, reallotjar uns títols en un altre calaix, insultar la fotocopiadora que s’encallava cada dos per tres i tres talls a les mans a l’hora d’ensobrar les cartes on s’informa que poden recollir el títol, a veure si fan cas que l’institut no és el dipòsit municipal i els títols fan nosa, podem confirmar que hem vençut i tot està al seu lloc. Bé, tot no, que avui no se sap per quin misteri, tot i no tenir gairebé feina perquè les criatures feien vaga, els conserges no han anat a correus i les cartes encara són a l’institut esperant la vènia. Amb aquest tema resolt i el de la web de l’institut gairebé també, que estan de reformes i hem aprofitat per dir “que hay de lo mio?” acompanyat d’una bossa de conguitos ara la web serà més funcional a l’hora que la gent pugui trobar la informació. #undiaquasiperfecte.

“Jurat”

Ens ha visitat l’Arturo Padilla, però previnguda que és una, el rètol de la xerrada ja estava fet i només m’ha calgut penjar-lo. Un cop fet, he tornat a la taula amb la sana intenció de acabar d’endreçar els títols, però havia de treure el resum de les faltes assistència dels alumnes i apa, vinga a baixar fulls de calcul i a copiar i enganxar perquè quedi una mica presentable. Ja ho tenia enllestit i tornava a reprendre el tema títols quan ha entrat una professora d’educació física demanant voluntaris per fer de pseudojurat per una coreografia que feien un grup d’alumnes i donar la nostra valoració. Així que la conserge, la meva companya i jo hem desfilat cap a la sala d’actes com si fóssim el jurat del Happy Day en versió cutre (jo volia unes cartolines amb  números per donar la puntuació) Un cop vista la coreografia, que deu ni do, hem dictaminat que només li faltava una mica més de practica i apa, cadascú a fer les seves coses. #ielstitolsperendreçar

“Títols i rètols”

Avui, disposada a recuperar el temps perdut, he començat a registrar títols i a ensenyar-li a la meva companya com es feia, que és mecànic però cal apuntar uns serial llarguíssims en un espai molt petit al llibre de registre, cal fer-ho amb lletra gairebé de miniatura i perds una ma de temps de no dir. Un cop fets un quants hem anat a treure les cartes per comunicar que poden recollir el títol i avui l’RTA estava de morros i ens feia fora del sistema cada dos per tres. Al final, per pura insistència hem aconseguit entrar-hi i quan ja estàvem imprimint les primeres cartes, la conserge ha entrat buscant la coordinadora pedagògica per preguntar qui rebria l’Antoni Pladevall que venia a fer una xerrada i #terror he vist que no hi havia cap rètol de la xerrada fet. Apa deixa l’escampall de títols per sobre la taula, que l’il.luminat que va decidir que serien en A3 aquell dia es podia haver quedat a casa, i posat a fer un rètol a corre cuita. Sóc la retoladora oficial del centre i els rètols surten com surten. #escampalldetítols