Avui no he anat a treballar, tenia que fer gestions i la direcció que és molt comprensiva, m’ha donat el matí lliure. I tot fent gestions m’he trobat un conegut, docent ell quina casualitat, i hem anat a fer un cafè. Desprès d’arreglar el món, que ens ha quedat molt net i endreçat hem començat a parlar d’instituts. I jo, en plan mama, que a casa diu pestes del fill però amb els de fora és el millor del món, li he parlat del programa de lectura, i que si hem sortit a la Vanguardia, que si al bloc El clot de les ànimes en parlen i ens deixen pels núvols, que si els nen llegeixen, que si tal, ell que és filòleg i que al seu institut tenen un programa de lectura que no acaba d’arrencar del tot ha començat a fer preguntes, al final semblava un interrogatori de la txeca. Desprès de prometre que li enviaria tota la informació que pogués ens hem acomiadat. #rodejadadedocents
“Recuperant espais”
Poc a poc les barricades de carpetes van acomodant-se dintre dels arxivadors definitius que com de més bon apilar ocupen menys espai la meva taula ja no sembla la zona zero. ara toca allò de tornar-les a obrir una a una per posar en un excel, que a falta d’un programa d’arxiu ja fa el fet, el que hi ha a cada capsa i retolar-ho per pujar-ho a l’arxiu, on posa arxiu s’ha de llegir cuartuxu de mala mort amb estanteries metàl·liques i on si em despisto ja gent hi desa el que li sembla. Tota entusiasmada estava jo amb els meus arxivadors quan de cop miro el rellotge i el conserge no havia vingut a buscar els documents per portar al Registe. Començo a buscar el conserge, l’altre conserge només em diu que ha marxat, Kaos Foc Destrucció, començo a organitzar un #varenudrama fins que em diuen que ha anat a la deixalleria i que si, s’ha deixat els papers, però que quan torni ja li faran anar. #consergesdespistats
“Barricades”
Tota la documentació que feia nosa al l’armari de direcció ara està escampada per sobre, sota i al voltant de la meva taula. Això vol dir, que per arribar-hi he de fer un cross que ni el Kilian Jornet pujant muntanyes. Un cop asseguda, cal desmuntar les carpetes , treure els documents de les fundes de plàstic per posar-los a fundes de paper i passar-los a arxivadors definitius. Apa, aixeca’t creua el mar de capses i carpetes, munta un arxivador porta’l a la taula, sortejant de nou les capses i carpetes que no s’aparten ni per mal de morir, omple-la i intenta crear un forat per deixar-la. Cosa difícil perquè l’espai no és elàstic i hi ha el que hi ha. Mentre la meva companya s’esbatussava amb l’accés (aturada per rascar) i i intentava posar ordre amb els alumnes dels ERE. De tant en tan em mirava amb carona de pena i deia, et puc ajudar? Oferiment que declinava perquè amb una organitzant barricades ja n’hi ha prou. #stopbarricades
“Embolics i sorpreses”
Avui el dia ha començat amb l’embolic de les pissarres. Com que el Departament només proporciona pissarres vitrificades (llegir veleda) i els retoladors son caríssims, al juliol van comprar pissarres verdes. Un cop comprovat que la referència era la correcta les van desar sense desembolicar-les per que no es fessin malbé. A l’hora d’obrir-les DRAMA, eren pissarres vitrificades blanques i clar ens han dit que res de canviar-les per molt que la referència estigués equivocada. Després el conserge ha fet una conserjada, donant hores de visita per la directora pel morro. La sorpresa ha estat que la direcció ha decidit que calia endreçar el seu armari, que com que m’he incorporat tard, hi havia documentació d’anys anteriors i ocupava espai. He començat però per baixar tot els trastos que tenia sobre l’armari i he trobat dues bosses de bolis d’una entitat bancària ara fusionada i tornada a fusionar de quan les entitats bancàries feien obsequis indiscriminadament. #tenimbolispertemps
“Els calaixos”
Els segells s’estan quedant sense tinta i he decidit remenar pel calaix a veure si per casualitat quedava cap feltre amagat per un racó. Quan he obert el calaix he decidit que abans de buscar res potser caldria posar una mica d’ordre, perquè allò més que els calaixos d’una administrativa semblaven una parada dels encants. Quan ja havia buidat els calaixos, miro el rellotge i patam, era l’hora de pagar la loteria amb la qual cosa, la taula ha quedat coberta d’un mostrari d’adminicles surrealistes fins que un cop acabat l’horari de pagament he pogut posar una mica d’ordre en aquell caos. Resultat que després de distribuir per altres llocs del despatx cordills, pinces d’estendre, fil de pescar, cintes d’embalar i recanvis del DYMO, que aprofitant una oferta en van comprar per etiquetar coses durant tres cursos seguits el resultat ha estat de #calaixnet1feltre0
Greebo
Es va despertar allà. En realitat no sabia on era. Tenia el cap molt tèrbol i la boca pastosa. Va aixecar-se per anar a buscar aigua i es va trobar tancat. Era fosc. Molt fosc. Absolutament fosc. No recordava gairebé res, només que l’havien convidat a sopar. No era un fet habitual però ho va acceptar perquè el menú era més bo del que menjava habitualment. Va empènyer però no va servir de res. La bufeta estava a punt de rebentar i necessitava aigua. No es sentia cap soroll. Va tornar a empènyer, però amb el mateix resultat fallit. Seguia tancat. La irritació va començar a foragitar les boires del cap. I la por. No entenia res. Que hi feia allà? I on era allà? Al final va orinar. Anar trepitjant la seva pròpia orina no li millorava l’humor. Començava a faltar l’aire i l’olor d’amoníac agreujava la situació. Va trobar una petita escletxa on si hi enganxava el nas podia trobar una mica d’aire fresc tot i que feia olor de resclosit. De cop per l’escletxa va entrar un fil de claror i es va sentir un estol de gavines cridaneres. Poc a poc les gavines van callar. O marxar. Un murmuri ronc li va arribar. De tant en tant, les gavines tornaven xisclant, però el murmuri pujava de to i les foragitava. Començava a estar molt irritat, potser com mai a la vida. Volia sortir d’allà. Beure aigua, netejar-se i tornar a la seva vida. L’olor de la orina el neguitejava cada cop més. Es sentia brut i això l’estressava molt. Massa. Les gavines anat i venint. El murmuri que no parava. L’olor que l’envoltava. La negror només trencada per la claror de l’escletxa. L’aire carregat i pudent que li omplia els pulmons. La boca tant pastosa que no podia emetre cap so. Només tenia una idea, fugir d’allà com fos. De cop, després d’uns instants de silenci absolut, el murmuri ronc s’acostà. Es posà en alerta. El murmuri s’acostava cada cop mes. Va notar una tremolor. L’escletxa es va fer més gran. Tensà tot el cos disposat a sortir a tota pastilla. Ara ja es veia una mica l’exterior. Va fer una molla dels seus músculs i va saltar.
AYYYYYYYYYYY. ELS MEUS ULLS. TRAIEU-ME EL GAT DE SOBRE
“Som mediàtics”
Avui el dia ha començat no gaire bé. La direcció i jo no ens vam entendre a l’hora de fer uns llistats i volia el de tots els alumnes del centre. Si només s’han de filtrar per grup classe, ha dit. No, que els han ordenat pel DI dels pares i allà no es troba res. Ja ho faig, però hi estaré estona. Al final resulta que els que faltaven no serviran de res, perquè caldrà fer un full per que els alumnes els portin a casa. Després de solucionar un problema amb un article de la pàgina del centre ha arribat la notícia. Hem sortit al diari!!! Una notícia sobre el programa ILEC d’impuls de la lectura que es fa a l’institut, amb entrevistes i vídeo. Molt xulu. Ràpidament ho he penjat al facebook de l’institut mentre el coordinador informàtic per un cop em feia cas Al·leluia!!! i assegut al meu costat ens hem mira’t el que no podia canviar del web. Resulta que no és que jo sigui tan inútil, és que m’havia donat l’usuari equivocat!!! #toteldiadavantlapantalla
“Xuxes”
A voltes em passa, una mandra que ho envaeix tot i que permet fer el imprescindible perquè res no s’aturi. Preparar la documentació per anar a registre, controlar que s’enviïn algunes cartes, fins que tanta desgana començava a ser sospitosa i quan de cop han començat a xiular les orelles dir: Necessito xuxes, oh! al bar de l’institut no n’hi havien. Drama!!! i abans de caure a terra per una baixada de sucre i organitzar un espectacle, no fa polit veure una administrativa estirada al terra pàl·lida com un Adams qualsevol, sortir a comprar xuxes per tornar diabètic tot l’institut (l’aigua amb sucre fa el mateix efecte, però les xuxes són més bones) Després de la fartanera de llaminadures i un cop aconseguit que el món s’estigués quiet i les orelles deixessin de xiular acabar de fer quatre coses més, entre elles el ja diari cagar-se amb l’Esfer@, que entra proveïdors quan li dona la gana, i donar el dia per acabat #nosucrenoparty
“Aiguabarreig”
Així podria definir el dia d’avui. Començant perquè la directora que ha hagut d’anar a l’AT per allò del certificat digital de l’institut i després de fer-la tornar a casa a buscar el seu nomenament original, sembla ser que amb la còpia no en tenien prou ni se l’han mirat. Quan estaven a mig descarregar-lo oh! s’ha de pagar, diu el Secretari, ja t’ho vaig dir, li contesto, apa atura-ho tot per anar a buscar la targeta. Després que si els nens del futbol a buscar certificats, la loteria que avui hem pagat pels pèls, tallar branques de paper per l’arbre de la lectura, començar a mirar que proveïdors té entrats l’Esfer@ i caure de cul al veure que no tenen ni el de CTTI que és obligatori per tots els centres, barallar-se amb el programa de faltes i decidir que haurem de tornar a trucar perquè alguna cosa no quadra… Un dia de començar moltes coses i #totperacabar
“La Formació”
Avui em tocava anar a la formació d’Esfer@. La feien a l’EOI, que sembla que l’hagin posada en un lloc per desincentivar a la gent que aprengui idiomes. Transport públic, un autobús cada hora i en cotxe és un drama arribar-hi, perquè com que està a les afores si et saltes la sortida et toca fer un autèntic tour per la ciutat per arribar-hi. Un cop arribada a lloc i saludat unes quantes conegudes a començat la formació. El formador molt bé, un encant, el programa….sense comentaris. Entre que estàvem d’esquenes a la pantalla on projectava la informació, mentre que buscaves et perdies la meitat de les coses i que la demo anava com anava, no hem fet gaire cosa. Clar que una mica de safareig de perquè la implantació de l’Esfer@ s’ha endarrerit tant si que ens ha fet, i ens hem posat totes les mans al cap. El dia que s’implanti del tot #seràundrama