Res a Perdre. El Verkami

Després de molts dies al final en @polsedierta o Joan Lopez Rovira a llençat el seu Verkami. Cal fer un petit viatge en el temps, quan em vaig afegir al selecte club de patrons.

He conegut gent meravellosa, gent que m’acompanya cada dia en aquest malson que es diu peu trencat.

Hem compartit consells literaris amb riures i llàgrimes, li hem donat suport i hem trobat el seu escalf quan l’hem necessitat.

I ara, després d’una agonia de Verkami si Verkami no (semblava el Cuní) al final ha llençat el Verkami a la xarxa.

I molts pensareu clar, la tietavarenu vol que en Joan vengui la novel.la, doncs no és això, en Joan és un fervent defensor de la cultura lliure i si visiteu la pàgina del Verkami trobareu la novel.la, la podreu llegir de franc  i llavors decidir si voleu col.laborar amb ell per aconseguir que el que ara és viu al món digital també ho sigui al món físic.

Res a Perdre Verkami

Capítol XXVIII “Les pastilles del rentavaixelles”

Com que no puc accedir bé a la galeria hem entrat les pastilles del rentavaixelles a la cuina i clar la capsa ha d’estar la terra, perquè no hi ha espai enlloc per desar-la. Aquest matí he vist el Data tot entusiasmat perseguint alguna cosa per tot el passadís. No veia el que era però el sorollet de plàstic m’ha fet sospitar. I si, tot i procurar amagar-la el Data a descobert la capsa de les pastilles. Ha creat un bonic mosaic de color blau pel terra de la cuina i a mesura que les pastilles quedaven aturades sota d’algun moble al que no tenia accés, tornava a la cuina a buscar-ne una altra. Al final he hagut de tancar la porta de la cuina per recollir les pastilles del terra i posar la capsa lluny de l’abast del Data #gatdestroyer

Capítol XXVII “El viatge”

El meu home ha hagut de marxar de viatge per feina. Normalment això no comporta res més que fer-me el sopar (a mi el sopar me’l fan sempre)  menjar sola i i la de tenir el PODER de controlar el comandament a distància. Però clar, ara ha organitzat un drama que ni Shakespeare. Tot preocupat per si no tenia prou menjar, ha omplert la nevera per sobreviure a tres apocalipsi zombi seguides i una catàstrofe nuclear de propina. Ha començat a fer una corrua de consells, instruccions i que si necessites alguna cosa la veïna, que si… Al final, tipa i cuita de tanta preocupació gairebé he estat a punt de fer una declaració jurada que em portaria bé i que no intentaria fer res que no pogués fer. #martimassapreocupat

Capítol XXVI “Peu a terra II”

Al final el que havia de ser una bucòlica passejada pel parc de l’Agulla s’ha transformat en un anar a Cal Rosal a comprar secallona, boníssima per cert. El Bages i el Berguedà són molt bonics però quan fins i tot trobes preciosos els polígons industrials és senyal que alguna cosa està molt apurada. A empentes i rodolons he aconseguit caminar fins a la fira i a còpia de caminar li anava agafant el tranquillo a les crosses fins a poder caminar sense semblar Robocop . A l’hora de dinar tot comentant que faria pràctiques pel passadís de casa, el meu fill aixeca una cella i pregunta Vols la meva ELE? Jo ja no la necessito. He estat a punt de cometre un «fillicidi» #criacuervos

Capítol XXV “Peu la terra I”

La doctora em va dir que ja podia posar el peu a terra i caminar una mica, ràpidament vaig fer anar al meu home a buscar una sabata d’aquestes per peus enguixats, no fos cas que s’acabessin i vam quedar que l’endemà aniríem a passejar. Bé aquest matí ja no podia dormir de l’emoció i m’ha faltat poc per despertar el meu home, però he pensat que si el despertava a les 5 del matí m’engegaria a dida. Talment semblava que el temps s’hagués aturat i que les agulles del rellotge quedessin immòbils com a Constantine, però al final ha dit les paraules màgiques: Què marxem? He arribat amb la cadira a l’entrada del pis batent records de velocitat i atropellant en Data que estava al mig per no variar. He agafat les crosses m’he posat dempeus i han baixat tots els sants de cop #quinmal #sócmoltdesgraciada

Capítol XXIV “La planxa”

Planxar sempre ha sigut el meu papus de les tasques domèstiques. Però en una casa on gairebé tot és de coto o fil, coses de tenir la pell de fireta, cal planxar. La planxa està estratègicament situada en una petita habitació que fa de planxador/traster/taller de manualitats i ja de per se entrar-hi sol ser complicat perquè sempre hi ha alguna cosa pel mig. Ara fer-ho amb la cadira Picard ja és de conductor de rallies nivell 10 per la de maniobres que cal fer. Un cop arribada a la planxa, el Problema, he de tenir la cistella de la roba neta al terra i planxar s’ha convertit en una passada de planxa, una escridassada als gats que volen entrar a la cistella, un apartar-los de l’apost de planxar i tornem-hi passada de planxa…. #aixínoespotferes

Capítol XXIII “El vermut”

Els dies de festa, que fem un dinar una mica més gourmet tenim costum de fer el vermut mentre anem fent el dinar. Amb la cosa del peu trencat els vermuts havien quedat suspesos, no puc estar amb la cadira Picard a la cuina mentre el meu home cuina, perquè la cuina és petita i els gats sempre hi arriben primer, no fos cas que caigués menjar del cel. Avui el meu home ha portat una safata amb el vermut i l’ha deixat a taula, per que el pogués fer mentre ell cuinava. Un vermut, escopinyes, patates i olives…..Ha estat una batalla constant impedir que els gats pugessin a la taula, les olives farcides els tornen bojos i es repartien l’atac, quan en feia fora un que pujava per la dreta, l’altre ja era a al banda esquerra de la taula #sónlesmevesolives

Capítol XXII “Callos i llaminadures”

Avui m’he llevat trista, que m’hagin augmentat la condemna no millora el meu humor i la reclusió forçosa no ajuda gens a que la cosa s’arregli. Veient com m’anava pansint i amb el risc que acabés plorant com una bleda i inundant el menjador, el meu home ha dit: Ara vinc. I m’ha deixat sola amb la meva misèria. Al cap d’una estona torna carregat com una mula (amb perdó) i diu: Vine i mira! He anat cap a la cuina i Oh!!! Havia anat a l’Aligué a comprar-me callos. Els callos de l’Aligué són, de moment i n’he tastat molts, els «més millors» del món i part de l’univers. Ha seguit traient coses de les bosses i un munt de llaminadures anaven apareixent davant meu, gelatina de colors, After Eight, gelats Oreo….He acabat rient i aplaudint com una criatura a qui regalen la joguina més desitjada #unmaritaixínotépreu

Capítol XXI “La visita”

Avui tocava visita al traumatòleg. Vista l’experiència amb el passadís d’ahir, molt intel.ligentment he anat amb la cadira Picard fins a la porta del pis i allà he agafat les crosses. Quan hem arribat a l’hospital, el meu home no s’ho ha pensat dos cops i m’ha dit: Espera’t que vaig a segrestar una cadira de rodes. Com que trigava molt pensava que l’havien detingut per robatori de cadires però no, els ascensors estaven desprogramats i funcionaven com volien total que ha recorregut totes les plantes fins poder tornat a l’aparcament. Un cop arribats a consultes, la infermera m’ha preguntat, Ja t’han fet la radiografia? Si ahir, bé doncs ara s’ho mira la doctora. Mentrestant m’ha tret el guix i m’ha posat crema al peu i no li he fet petons però gairebé, i ja pensava que em deixaven lliure quan la doctora ha tret el cap i ha dit : això no està consolidat, posa-li una botina. Aix, m’han tornat a enguixar…. #vullserlliure

Capítol XX “La radiografia”

Avui, després de llargs dies de reclusió he sortit al carrer. Tot el dia mirant el rellotge i les hores no passaven. Tenia hora a les 6 però a les 4 ja estava a punt de marxa. Quan ha arribat l’hora he agafat les crosses i enfilat cap a la porta del pis. El passadís s’ha transformat de cop en un remake del Resplandor, però enlloc de nen en tricicle senyora amb crosses. No s’acabava mai. Quan he arribat a l’ascensor ja no podia dir ni fava. I arribar al cotxe, aparcat a uns 5 metres de la porta de casa un autèntic martiri. Sort que a l’hospital tenien cadires de rodes, perquè radiologia està al fons de tot i la que em tocava encara més al fons, i sort del radiòleg i un altre senyor amable que ens han anat indicant el que havíem de fer i on anar, sinó encara estic allà esperant. #vullcaminarsoleta