Tieta Varenu

A mi m’agrada que plogui, però a l’hora del pati hauria d’estar prohibit i si no es pot prohibir com a mínim que desgravi. No hi ha tortura superior a la d’una munió de pre i adolescents tancats junts pels passadissos. Els crits poden arribar a nivells de contaminació acústica que superen els 200 N/m² amb la qual cosa si per una casualitat ve algú a fer una consulta o truquen al telèfon atendre la gent és gairebé impossible. També val a dir que sembla que una de les tasques afegides és dedicar-me tota l’hora del pati a “desokupar” les taules que tenim per si algú a d’omplir algun document, perquè tal com veuen les taules el primer que fan els alumnes és posar-hi el cul a sobre i els peus a les cadires. Sobreviure a l’hora del patí els dies de pluja és converteix en una agònica odissea. #quenoploguidedia

A mi que els sindicats d’estudiants facin manifestos infumables i convoquin vagues d’estudiants per justificar la seva existència, no em fa ni fred ni calor. Però quan les vagues afecten la meva vida laboral em posiciono de cop. Els alumnes, com que fer vaga els surt de franc s’apunten a totes, això vol dir que tot déu està contra programant el que havia de fer, mirant qui fa vaga i qui fa campana pel tema faltes d’assistència i a mi m’arriben tot de sol.licituds que cal registrar, fer les resolucions pertinents i arxivar-ho tot, com si no tingués res més a fer. I si de tant en tant algú d’aquests sindicats es dignés a passar a explicar als alumnes de que va la cosa, encara. Però sembla ser que als sindicalistes ni se’ls veu ni se’ls espera. La propera vaga registrarà les sol.licituds Rita la Cantaora #stopvaguesinútils

El SAGA (sistema de d’administració i gestió acadèmica) és un dels malsons més grans que hi ha en aquest món. Allò del profe em té mania, doncs el mateix. A tothom li surten bé les coses amb el programa excepte a mi. Ara que per força he de sortir de la meva zona de confort, que es redueix a entrar la correspondència i treure llistats, me les veig i me les desitjo per fer alguna cosa de profit. Total que dia si dia també, surten problemes (a banda dels que “són d’ells”)  em compliquen l’existència i acaben amb la meva paciència que val a dir no és que en tingui molta. I toca trucar al SAU, però tenir una companya que té paciència per les dues no té preu i accepta que li encolomi totes les trucades que s’han de fer al servei d’atenció a l’usuari #companyaquevalunimperi

Avui entre els malalts, els que estaven de sortida o tenien reunions fora, el despatx era com un desert. S’albirava un dia de tranquil.litat on poder tancar coses pendents, fer una mica d’endreça, i fins i tot revisar les carpetes amb informacions diverses per veure que es podia llençar i que calia seguir guardant. Però la calma ha estat un miratge, tot just acabar un parell de documents, un allau de mails ha envaït la meva safata d’entrada. I tot el planning de tenir un dia tranquil se n’ha anat a Can Pistraus. I clar tot era per avui, com si s’acabés el món. Total que vinga a fer certificats i enviar correus i quan sembla que ho tens tot controlat, oh! correus retornats. Terrible. I després de passar estona intentant entendre el perquè, torno a mirar bé el missatge dels correus retornats i el missatge és que “el destinatari té la bústia plena”. #téouslacosa

Avui he decidit que calia començar a preparar la correspondència del 2013 per portar-la a l’arxiu. Bé això de l’arxiu és com una barreja d’unicorn rosa i eufemisme. En realitat és un cuartuxu de mala mort reciclat a lloc on deixar les coses. Un cop he tingut la correspondència sobre la taula i els arxivadors definitius muntats han començat els entrebancs. Que si escaneja això, que si venien a preguntar per un certificat, una trucada perquè enviïs un mail, necessito que facis uns diplomes, perquè les administratives ara fem una carta ara fem un rètol o el que més convingui i tot pel mateix preu. Total que les hores anaven passant i la correspondència per allà tirada amb el perill que caigués a terra i s’organitzés l’apocalipsi zombie com a mínim. Per un miracle d’aquells en moment de calma i he pogut posar les cartes als arxivadors definitius però res més. #pelspèls

Que et surtin els comptes és més difícil del que sembla. Primer com que el curs el van obrir tard, el “magnific” excel que el sistema et dona, el vam haver de fer a ma. Després cal posar-hi el que paga cadascú, com ho paga si de cop o a terminis, els que tenen bonificacions, i de quin tipus i un cop ho tens tot entrat comprovar que el que tu tens i el que el banc diu que tens quadri, i no clar, de cap de les maneres. I apa, comença la recerca dels rebuts, perquè com tothom paga com vol no pots fer un filtre amb les dades del banc que sigui fiable, i apa, a puntejar el que diu el banc amb els resguards que tu tens  i… MEIDEI, allò no quadrava ni per casualitat. Un cop feta la llista de morosos, comença la persecució perquè quan justifiques els ingressos ha de quadrar tot i no et poden deure res. #putesjustificacions

L’Access i jo tenim una relació odi-odi. Bé en realitat és una relació odi-odi de part meva perquè al programa li és totalment indiferent el que sentis. He fet tots els cursos de formació haguts i per haver, però tinc amnèsia selectiva. Tan bon punt s’acaba el curs és com si no l’hagués fet. I si tenim en compte, que si no tens la versió amb que es va crear la base de dades no pots modificar res, que les versions modernes tenen greus incompatibilitats amb les antigues i que… El resultat és que acabo perdent tot el temps del món per que el programa deixi anar les dades en el format que vull. Total que després de barallar-me amb els missatges de si que vull habilitat el contingut i no se que d’unes macros he aconseguit arribar al contingut, però a anat d’un pèl que no li calo foc a l’ordinador #odiolesbasesdedades

Tothom s’organitza la feina com vol, com pot o com el deixen. Hi ha qui s’apunta les coses a l’agenda, els que tenen una llibreta i els més tecnològics fan servir calendaris virtuals. Jo faig servir papers. que segons com, penjo al suro, amb un cel.lo a una cantonada de la pantalla de l’ordinador o el més habitual es deixar-los sobre la taula. Però els papers tenen vida pròpia i per la nit els fulls i les carpetes s’entenen i crien i durant el matí van apareixent fulls que ocupen tota la taula i les meves notes, sabent que un cop feta la feina van al contenidor aprofiten per amagar-se. Entre els papers, sota el teclat, algunes fins i tot salten al terra. O sigui que quan toca fer repàs mental del que em queda per fer surt el mantra de “Jo tenia un paper…” i apa vinga a buscar per tota la taula i per sota dels papers per trobar les notes fugades. #noteshoudini

Els pantalons de lycra són una cosa molt pràctica però tenen els seus inconvenients. La meva companya, un sol de persona que a banda de pencar moltíssim m’aguanta estoicament sempre amb un somriure als llavis, està constipada. Fins aquí tot normal, res que no s’arregli amb una quantitat ingent de kleenex i algun que altre frenadol. Després de l’esternut de rigor ha fet aquell gest maquinal que encara fem molts, tot i fer servir mocadors de paper, de posar-lo a la butxaca i de cop amb cara de sorpresa diu: oh! mira no m’havia adonat que aquest pantalons tenien butxaques davant, se’ls mira bé i de cop diu, Ah! Ah! Ah! que no són butxaques al davant, que m’he posat els pantalons a l’inrevés. #quintipderiure