“La reentré”

Les 8 am, entrar al despatx, veure la taula plena de papers, el terra del despatx escombra’t d’aquella manera, i el dring del telèfon quan encara no has pogut ni deixar la jaqueta. Visca la normalitat. Però la normalitat, ai las, té un preu, i aquest és que encara no havia tingut temps de posar el cul a la cadira que l’allau de peticions de tens? has fet? em pots fer? han començat a ploure sobre meu sense pietat. Al cap de tres hores ja se m’havien passat les ganes de tornar a treballar i mentre la pila de feina anava creixent, amb entrebancs d’aquells “d’apuntar-ho que ja preguntarem”, les hores anaven avançant lentament cap a la fi de la jornada laboral sense que semblés que la llista de la feina feta fos més gran que la de la feina per fer. #dolçanormalitat

“Els preparatius”

Tornar a la feina. Allò que durant més de 60 dies he estat esperant desesperadament. S’imposa una batuda per la casa buscant desesperadament neurones perdudes, comprovar tres o quatre cops si hi ha roba neta i planxada, posar-la a la cadira, ai no que els gats la rebregaran, tornar-la a penjar a l’armari, ensopegar constantment amb els gats que no saben que passa però es pensen que és un joc nou. Posar dels nervis al meu home, que fa posat de divina resignació barrejada amb una paciència digna del Job aquell. Comprovar que el despertador funciona i canviar-li les piles, no fos cas que s’acabessin aquesta nit. I donar voltes, moltes voltes, massa voltes. #tornaratreballar

Tots Sants

Aquesta tardor ha estat blava, i avui no es presentava com el millor dia. Tothom fent recordatoris que hem de recordar els absents, com si el forat que han deixat no fes que no els recordem cada dia. Però he decidit recordar-los més que mai, recordar tots els moments que la seva companyia van ser font de sorpresa i alegria. De somnis i il.lusions. I somriure. Somriure dolçament recordant tots els grans moments compartits i submergir-me en un flashbak de records dolços com panellets.