Posar allò allà

El despertador ha sonat a tres quarts de quatre, que tampoc feia falta perquè dormir, el que es diu dormir, no es que hagi dormit gaire. Desprès de prendre cafè (molt) i agafar el temo amb mes cafè (cosa de litre i mig) i uns coixins a falta de cadires de camping, per si calia fer una sentada, hem enfilat cap al col·legi electoral. Quan hi hem arribat, en plural perquè la família que sediciona unida roman unida, allò ja era una festa. Un mercadillo de bescanvi de cafè, ametlles i panses entre sorollets de shttt, shtt. que no calia perquè els veïns eren tots al balcó fent fotos. Les hores s’escolaven entre badall i badall fins les vuit. Ha cridat els presidents i vocals nomenats, perquè no fos dit i han engegat el pla Abecedari. Un cop constituïdes les meses, els soferts apoderats, si soferts perquè clar, resulta que, i sense que serveixi de precedent, PdCat, ERC i les CUP anàvem a una. #tremendu tu. Comences a posar en marxa el sistema informàtic i després d’uns estira i arronsa amb la cosa de les aplicacions, tres de les quatre meses semblava que funcionaven. Tot deu trucant a l’amic, veí, germà, novio i exnovio per demanar ajuda. Allò semblava un congrés d’informàtics. Quan semblava que funcionava, patam, el domini intervingut. Què fem? què deixem de fer? i de whastapp en cookie al final deuen haver fet una cosa d’aquelles rares i el web funcionava. I apa, ha començat la votació que semblava que anéssim a preu fet. A tot això anàvem mirant vídeos de la violència de les forces del desordre enviades per el sagrado reino de españa i ens quedàvem tots garratibats. Plans per quan arribessin els dolents tots els dels món. Dels més lògics als més absurds. Allò era un concurs de conspiracions. De dins hem sentit un Que venen!!! i ens hem acollonit (molt) fins que hem sentit els aplaudiments. Falsa alarma. Eren els bombers. Ens han fet una master class de la violència que feien servir dels malos malísimos enviados de Sauron (amb perdó) i ha començat el debat del que fèiem. Que si resistència fins al final que si un passadís ensenyant-los la paperetes, que si tal que si pasqual. Al final vist que ja no entrava gent a votar hem decidit tancar el col·legi després de fer fora un paio que volia fer fotos. Val a dir que estàvem en mode conspiranoic i veiem policia secreta arreu. Ha estat el recompte de vots més ràpid de la història. I allà hem deixat les urnes amb els vots, després que les actes de votació estiguessin molt ben custodiades creuant els dits per què els malos malotes no rebentin el local. Hem sortit mentre la gent aplaudia i cridava Hem votat!!! (moment llagrimeta) i en arribar a la cantonada el meu cos i jo hem tingut una discussió que ha guanyat ell en forma de baixada de pressió que ha fet que m’haguessin de dur a casa gairebé a coll. Quina manera més patètica d’acabar amb un dia ple d’èpica!!! #1oct2017

♫Happy birthday to me♫

Fa un any em vaig estrenar en això de tenir un blog. A la xarxa hi ha blogs o webs o com li vulguin dir, per a tots els gustos. Gent que escampa els seus coneixements, la seva opinió i la seva fantasia per el gaudi de tots els que els llegim. El meu no fa res de tot això. És un lloc que retransmet la insubstancialitat de la vida quotidiana vista amb els meus ulls, on excepte unes poques entrades, no té més pretensió que la d’arrencar un somriure dels despistats que hi entren.

Torno a agrair a tots aquells que em van empènyer a fer-lo i sobretot a l’Enric Pineda que el va fer realitat.

Han estat 257 entrades, inclosa aquesta repartides en:

-Uncategorized (que vol dir que estan per arxivar) 8

-Memòries d’un peu trencat 55

-Diari d’una administrativa 170

-El calaix de la Tieta Varenu 26

Per tant toca cantar un ♫ Happy birthday to me…♫

Tots Sants

Aquesta tardor ha estat blava, i avui no es presentava com el millor dia. Tothom fent recordatoris que hem de recordar els absents, com si el forat que han deixat no fes que no els recordem cada dia. Però he decidit recordar-los més que mai, recordar tots els moments que la seva companyia van ser font de sorpresa i alegria. De somnis i il.lusions. I somriure. Somriure dolçament recordant tots els grans moments compartits i submergir-me en un flashbak de records dolços com panellets.

Sortir del blau

Cal creuar el llindar i sortir del blau. El dolor però no es queda dintre sinó que m’acompanya. Però comença a ser un dolor lleugerament amanit de somriures. Puc pensar en el Ricard i només s’humitegen els ulls i al mateix temps pugna per sortir un somriure de tots els moments que hem viscut. Moments que feien que la jornada laboral fos menys feixuga. Hem viscut moments de tot, des dels més estressants, maleïts aplicatius a moments d’humor desenfrenat. Tots aquest moments viuran sempre més amb mi. Gràcies Ricard per tots aquests anys de bona companyonia.

No ho digueu a ningú

No ho digueu a ningú, però fins i tot les administratives més malcarades i irreverents ploren. D’amagat això si, fins i tot d’amagat d’elles mateixes. Llàgrimes amargues, amargues perquè només serveixen per alleujar o alguna cosa semblant el propi dolor, però per res més. Fins i tot els gats han estat absents tot el dia, com si notessin que avui no tocava fer cap trastada. I després de massa hores plorant, dir el teu nom, sense plorar gaire. El Ricard és mort. Res no ens el tornarà, ni les llàgrimes més desconsolades d’una administrativa borde.

Sense títol

Un dilluns com qualsevol altre, amb el peu enguixat i escampant somriures o si més no intentat-ho, per la xarxa.

Una trucada.

I de cop l’univers conegut trontolla per moments.

El meu company de feina és mort.

Llàgrimes que s’escolen sense aturador

Tecles mullades

No hi ha mots per descriure el buit que deixa

Família, amics, companys

L’egoisme del “hem perdut”

Ell ho ha perdut tot.

Però el dolor és egoista

i t’engrapa el cor i la ment

amb ma de ferro glaçat

Vull traspassar el dolor al paper

però el paper me’l retorna augmentat

Crido al temps que tot ho cura

(això diuen)

però el temps no em fa cas

i seguix el seu ritme immutable

I segueixo patint, plorant,

cridant aquell no és just

quan el meu lema és

“la vida no es justa, acostumat-hi”

Avui no hi ha consol

Sols llàgrimes i paraules buides

Els Patrons

Els Patrons d’en Joan Lopez Rovira (https://www.patreon.com/valruspines) som un grup de gent molt eclèctic, però molt, però tots desitgem que pugui publicar la seva novel·la Res a Perdre. I en plena discussió de si un Verkami, no que la gent està cansada, que si Un Tot Suma, aix que és més del mateix, que això de pidolar diners no és per mi, que si et calen més patrons que si tal que si pasqual, en Joan ha obert el primer capítol de la seva novel·la.

No no faré spoilers, millor comenceu a llegir, però aviso ENGANXA

Res a Perdre

https://www.patreon.com/posts/capitol-1-de-res-6449841