Categoria: Uncategorized

Pròleg

Fa mesos que pateixo una depressió que m’ha tingut molt fora de joc. Tot just ara començo a veure’m les orelles i després de les aventures de dimecres rescato el blog de la Tieta Varenu de l’oblit.

És un relat una mica tronat i va per capítols que la neurona no dóna per més i que ha estat possible gràcies als correus de la l’Aixeta ( aka @polsedierta) La Bulteno (aka @epineda ) i la Taty ( aka @tatianaherrero_ ) que sense voler-ho m’han empès a tornar escriure

Comencem

El meu germà trucà dies enrere dient: el dimecres 8 tenim hora al notari per acceptar l’herència. O sigui que sense encomanar-me ni Déu ni al diable he sortit de la meva zona de confort i he baixat a la capital en tren. La qual cosa representa omplir la bossa de tot el que m’ha semblat que podria necessitar, ampolla d’aigua, tranquimazins, caramels, llanes i ganxet, mòbil, etc, fins que la bossa s’ha negat a deixar-se encabir res més

Arribar a l’estació ha estat relativament fàcil, a aquelles hores tot just han posat el carrers. Quan he pujat al tren era gairebé buit però tal com s’anava omplint jo m’encongia i el meu món s’anava reduint a la punta del ganxet. Per acabar de rematar la jugada, ha pujat un violinista. Allò ha estat la tortura de la txeca elevada a l’enèsima potència. Si sumem violí dolent i desafinat + arc fet un nyap + saltar-se i/o equivocar-se en la meitat de les notes l’haurien d’engarjolar per terrorisme musical. Un cop alliberada del tren, no trobava el meu germà. Apa truca: On ets? No et veig! Lògic, amb l’atabalament he sortit per on no tocava. Un cop encotxats, cap al notari falta gent. Mentre mon germà em posava al dia de tot, amb tants parèntesi que ja no sabia de que em parlava i saltant-se el carrer del notari, val a dir que la Diagonal està en obres i tot és força caòtic, enmig d’una barreja de taxes, barcos, nets i paletes hem arribat a cal notari

Continuarà…

Recordo com si fos ahir quan et vam portar a casa. Segur que pensaves que t’havien deixat en mans d’uns psicòpates. Et van separar de la Cocó, et van posar en un transportí i apa a començar un viatge infernal. En arribar, per si no hagués estat prou agònic, et van posar sota la dutxa per treure’t tota la brutícia que havias acumulat durant el penós viatge. Dos dies vas estar amagat darrere els llibres, només sortint a menjar quan no senties soroll. Poc a poc vas fer de casa, casa teva. Corries amunt i avall del passadís fins que, esgotades les teves forçes de gat petit, t’adormies allà on queies. Caçaves boles de paper infatigablement i ens les portaves perquè les tornéssim a llançar. I destrossaves els sofàs. Cap rascador el feia el pes. I així, per gaudi dels fabricants de sofàs, vas anar carregant-te la tapisseria de tots. I el món seguia girant tranquil·lament fins que un dia va arribar el Data. Aix, quin drama. Un cop passada la rebequeria, ti vas anar acostumant. El Data et va fer d’entrenador personal, tant menjar i dormir t’estaven passant factura. Fins que de cop, vas començar a emmalaltir. I cap al veterinari falta gent. La notícia no podia ser pitjor. Tenies una malaltia autoimmune a les genives. Els primers tractaments duravan uns mesos, després un mes, i anar mimvant la durada fins que ja no et feia efecte. I, delicat com eres amb el menjar, colar-te pastilles era fer alta cuina gatuna. Però ja no volies res. Ni gambes, ni vieires, ni tonyina. I avui has marxat. Sense patir. Adormit per la morfina mentre t’acaronava per darrera vegada. Adéu.

Com si no tinguessim prou merders a secretaria només ens faltava el pare saberut de torn. Quan uns estudis s’acaben perquè han estat substituits per un altre, si et queden matèries penjades les has de recuperar al centre on els vas cursar. Doncs com al pare no li convenia ha trucat demanant coses raríssimes. Matricular a un nou cicle i convalidar-ho gairebé tot per tenir el títol en un any. Quan li he dit que no sabia si ho podria fer, en realitat no se si puc matricular a un alumne de dos nivells en un mateix any, m’ha saltat amb allò que “jo sóc professor i al meu institut ho fan” automàticament ha sortit l’administrativa borde i li he etzibat que passaria la nota al cap d’estudis d’FP i que ja s’entendrien (literal)… Si s’hagués preocupat tant quan el seu plançó estudiava, ara no hauria de recuperar res….(això només ho he pensat)

Continuara…

Aquest mati anàvem fent recompte de temes penjats. I mentre una música estrident provenia de la sala d’actes i tres nenes organitzaven un drama per un mòbil perdut nosaltres intentàvem sortir del colapse administratiu on comunicats de vaga es barrejàven alegrement amb sol·licituds de convalidació. I així, a empentes i rodolons i fent de conserges suplents a estones, hem aconsseguit decidir el que tocava fer per la tarde. Però, ai las, les administratives proposen i la directora disposa. I quan tota entusiasmada anava a unificar expedients informàtics, ve la dire i diu -Necessito que als mails de 1r d’ESO i surtin els cognoms, per algun misteri de la importació el senyor gmail només va importar els noms. Començo i torna i diu -No deixa això, el que necessito molt urgent és que els mails de batxillerat estiguin actualitzats. I apa comença a treure expedients i mirar si està tot bé….

Continuarà…

Mentre la meva companya es barallava amb el RALC, el GEDAC i d’altres amables aplicacions informàtiques per matricular els alumnes nous, sembla que tenim un diluvi d’alumnat que apareix del no res, sentim una veu que va saludant a tort i a a dret i entra a secretaria en @QuicoSalles tot repartint petons i abraçades, el convidem a cafè, que accepta, i a galetes -no gràcies, que he esmorzat mig bollycao que ha deixat el petit i marxa a treballar. I allà ens quedem nosaltres tornant a la rutina de les matrícules, les convalidacions i els putus canvis d’optatives i batxillerat…

Continuara….

Treballo rodejada de docents, és el que passa quan fas d’administrativa en un institut i no, no es un escrit per fer dels docents uns herois. De docents, com de persones n’hi ha de totes menes. I tampoc entraré en les meves preferències personals. Només us explicaré una mica com de difícil és ser-ne i no fotre barranc avall a moltes criatures. Aules plenes d’adolescents que estan per tot excepte per aprendre. Alumnes que arriben a l’institut encara amb les lleganyes posades i sense esmorzar. Criatures que porten unes motxilles emocionals terribles i no caure en el parany dels pobrets. Lluitar cada dia perquè aprenguin a pensar. Quedar amb pares que et deixen plantat entrevista darrera entrevista i després es queixen que no els truques ni informes. Pressions perquè aprovis alumnes per allò de les estadístiques, aplicacions informàtiques que no funcionen, pares que amenacen… I segueixen anant cada dia a la feina, intentant trobar la manera de transmetre uns coneixements i la manera d’assolir-los per que puguin aprendre a pensar i a tenir esperit crític amb fonament.

És una feina pesada, feixuga, i que en un país on es dóna poc valor a la cultura i l’ensenyament no té cap reconeixement.

#llibertat #democràcia #notenimpor #seguim

El despertador ha sonat a tres quarts de quatre, que tampoc feia falta perquè dormir, el que es diu dormir, no es que hagi dormit gaire. Desprès de prendre cafè (molt) i agafar el temo amb mes cafè (cosa de litre i mig) i uns coixins a falta de cadires de camping, per si calia fer una sentada, hem enfilat cap al col·legi electoral. Quan hi hem arribat, en plural perquè la família que sediciona unida roman unida, allò ja era una festa. Un mercadillo de bescanvi de cafè, ametlles i panses entre sorollets de shttt, shtt. que no calia perquè els veïns eren tots al balcó fent fotos. Les hores s’escolaven entre badall i badall fins les vuit. Ha cridat els presidents i vocals nomenats, perquè no fos dit i han engegat el pla Abecedari. Un cop constituïdes les meses, els soferts apoderats, si soferts perquè clar, resulta que, i sense que serveixi de precedent, PdCat, ERC i les CUP anàvem a una. #tremendu tu. Comences a posar en marxa el sistema informàtic i després d’uns estira i arronsa amb la cosa de les aplicacions, tres de les quatre meses semblava que funcionaven. Tot deu trucant a l’amic, veí, germà, novio i exnovio per demanar ajuda. Allò semblava un congrés d’informàtics. Quan semblava que funcionava, patam, el domini intervingut. Què fem? què deixem de fer? i de whastapp en cookie al final deuen haver fet una cosa d’aquelles rares i el web funcionava. I apa, ha començat la votació que semblava que anéssim a preu fet. A tot això anàvem mirant vídeos de la violència de les forces del desordre enviades per el sagrado reino de españa i ens quedàvem tots garratibats. Plans per quan arribessin els dolents tots els dels món. Dels més lògics als més absurds. Allò era un concurs de conspiracions. De dins hem sentit un Que venen!!! i ens hem acollonit (molt) fins que hem sentit els aplaudiments. Falsa alarma. Eren els bombers. Ens han fet una master class de la violència que feien servir els malos malísimos enviados de Sauron (amb perdó) i ha començat el debat del que fèiem. Que si resistència fins al final que si un passadís ensenyant-los la paperetes, que si tal que si pasqual. Al final vist que ja no entrava gent a votar hem decidit tancar el col·legi després de fer fora un paio que volia fer fotos. Val a dir que estàvem en mode conspiranoic i veiem policia secreta arreu. Ha estat el recompte de vots més ràpid de la història. I allà hem deixat les urnes amb els vots, després que les actes de votació estiguessin molt ben custodiades creuant els dits per què els malos malotes no rebentessin el local. Hem sortit mentre la gent aplaudia i cridava Hem votat!!! (moment llagrimeta) i en arribar a la cantonada el meu cos i jo hem tingut una discussió que ha guanyat ell en forma de baixada de pressió que ha fet que m’haguessin de dur a casa gairebé a coll. Quina manera més patètica d’acabar amb un dia ple d’èpica!!! #1oct2017

Fins a nova odre aquest web interromp la seva programació habitual per dir:

#democràcia #notincpor #sensepor #referèndum #votarem #1oct #independència