La cerca

La reunió era d’allò més avorrida. El client, com feien tots, havia demanat que la publicitat fos perfecta. Durant el brainstorming ell s’entretenia rosegant les galetes salades i mirant de reüll la cabellera, ara tenyida de rosa de la directora de màrqueting. Acabada la reunió va baixar a l’Astrònom, un petit bistró especialitzat en taules de formatges on havia quedat amb la seva germana. Com sempre ella arribava tard. Mentre l’esperava, anava menjant els bastonets de cereals que agafava de la petita cistella de vímet, pensava en la reunió. Trobar uns peus perfectes. Per un anunci de sabates! Molt original no era. Un xisclet i un cop sec van anunciar l’arribada de la Carme. Havia ensopegat amb la cadireta que tenien a l’entrada i ara era al terra intentant aixecar-se. Es fregava el peu amb un gest adolorit. Llavors s’hi va fixar. Duia unes sandàlies que deixaven veure gairebé tot el peu. Després de dinar va tornar cap al despatx, però enlloc de mirar els aparadors, es va dedicar a mirar els peus de la gent. L’estiu s’havia avançat i gairebé tothom ja duia sandàlies. Mai hagués pensat que mirar peus fos tan entretingut. Deien molt de cada persona. Va seure a la taula i va contactar amb l’agència de models. Ràpidament li van enviar els books dels models de peus. Després de tres hores de mirar peus sense parar estava tan encarcarat que tenia la sensació de tenir l’esquena de fusta. Va decidir marxar a casa i continuar la cerca després de sopar. Posà pinso al gat i es tancà a la cuina per fer-se un llenguado a la meniere. Era l’únic peix que sabia cuinar. Mentre es prenia el cafè va continuar la cerca. Res. Cap dels peus li semblava prou perfecte. Va començar a buscar per la xarxa. Fotos de peus, d’anuncis de sabates, de gent a la platja. L’albada el va trobar enganxat a la pantalla. Com si fos un fletxa, la llum del sol va ferir-li els ulls. Van passar els dies. S’alimentava de menjar precuinat. Només tenia una idea al cap, trobar Els Peus. El timbre sonava insistentment. Va obrir. Veié una noia vestida amb una granota blava que mormolava alguna cosa de la revisió de la caldera. Astorat només va poder dir:

-Li puc veure els peus?

La plantofada es va sentir per tota el replà.

“Maduixa”

L’acte de presentació del seu llibre havia estat agònic. Algú havia tingut la genial idea de posar unes barres perfumades amb maduixa. La lluita per no perbocar i al mateix temps somriure i atendre els futurs compradors la va deixar exhausta. Demanà un taxi i va anar a l’hospital. Els seus dos germans bessons estaven ingressats. Tots dos pel mateix. Afortunadament estaven al mateix centre. L’olor de maduixa artificial encara la perseguia. La portava a la seva infantesa. Ser la petita dels trigèmins no havia estat fàcil. No s’assemblava en res als seus germans. Tots dos ja de ben petits eren igual que el seu pare. Grans, rossos i amb uns ulls que no van perdre aquella blavor com els hi passa a molts nadons. Ella no, era bruna i esquifida i amb uns ulls grisos. La seva infància va ser un constant rosari de visites als metges per intentar que s’engreixés. Però no hi havia manera. Cada cop que la inflaven a vitamines perdia pes. Llavors van començar amb el xarop. Aquell xarop que, de tan dolç que era, amarguejava. Aquell suposat gust a maduixa i aquella olor. Van ser anys molt dolorosos perquè enlloc de fer-li venir gana i li treien la poca que tenia. Els seus germans sempre se’n reien d’ella i l’anomenaven “l’esquifida”. Va arribar a l’hospital. El pronòstic era greu. Tots dos patien del cor i el seu sobrepès durant tant anys ignorat ara era una llosa. Quan entrà a l’habitació se la van mirar. El més gran va dir “Ves qui ho diria” va aturar-se perquè s’ofegava i va continuar “la petita esquifida ha triomfat” un atac de tots va disparar totes les alarmes dels aparells a que estaven connectats. Sortí de l’habitació plorant. Ni en els darrers moments es va dignar a dir el seu nom.

“El pont”

Posant molta imaginació i creuant els dits per què ningú fes cap trucada que no toqués, s’escapolí de tots els compromisos familiars. Necessitava pau i solitud. Havia estat un any fosc. Projectes inacabats, relacions trencades, problemes laborals…Un any per oblidar. Va baixar al garatge. Regirant va trobar la vella motxilla, la va omplir amb entrepans i una ampolla d’aigua. Pujà al cotxe i enfilà cap a la sortida de la ciutat. No tenia idea d’on anar, conduïa saltant d’una carretera a un altre fins que de cop es va adonar cap a on la portava el seu subconscient.

Baixà del cotxe. Va mirar enllà del riu. Arribar al casalot de la seva infància era una aventura de risc. El pont de fusta s’aguantava sobre uns pilars corcats.

Va fer un esforç titànic per arribar a la masia. Els ametllers eren una ombra del que van ser. Gairebé tots havien caigut sota l’efecte devastador de la solitud i els insectes. Només resistia l’ametller de la padrina Teresa.

El terrat estava mig ensorrat. Es veia el que havia estat l’habitació de l’àvia. Tenia un record confús. Com si fos un follet, de tant en tant una llum mística li il·luminava la cara i la duia a descobrir mons amagats dintre del bosc.

Va trobar les marques que guiaven cap un d’aquells calitraus per on la duia a passejar. Va seguir-les fins arribar a la pedra oscada. Allà la dona sempre s’aturava i mormolava una Paraula.

Va quedar-se davant la pedra amb els ulls tancats. Intentava recordar que deia la Teresa però era inútil. Al cap de força estona de lluita amb uns records emboirats va obrir els ulls. Un dragonet exhibicionista la mirava descarat reptant-la a trobar el mot.

La bestiola se la seguia mirant quan va desplegar unes ales que farien enveja a totes les papallones. Allò ja vorejava l’absurd. Que feia ella palplantada davant una pedra mirant un animal impossible?

Va sospirar i fitant la bestiola li va preguntar

-Què, em deixaràs entrar?

De cop, l’aire es va condensar davant la pedra tot fent un oval perfecte i enmig ja no hi havia roca sinó un estrany espill iridescent.

Es quedà mirant aquella meravella sorgida del no res. El dragonet voleiava al seu voltant. Va resistir l’impuls d’apartar-lo amb la ma com feia amb qualsevol bestia voladora que se li aprovava i para l’orella al murmuri que sortia de no sabia on.

El soroll provenia del mirall. S’estava convertint en una colada iridescent, però que enlloc de vessar cap en fora creava un camí sinuós que portava a un estrany bosc dintre de la roca.

Va seguir el camí que feia giragonses pel bosc fins arribar al cim d’un turó daurat. Va mirar cap a l’altre banda del turó i va veure un laberint que menava a una masia tal com recordava la de la seva infantesa.

Baixà del turó disposada a endinsar-se al laberint quan el va veure. Un enorme llop daurat. Una llopada el seguia. Esporuguida comença a córrer. El laberint començà a omplir-se d’aigua. Els seus peus s’ensorraven en un llot irisat mentre les bèsties semblaven surar. Poc a poc l’aigua l’anà cobrint. Els llops la van rodejar. Sentia el seu alè i uns grunys estranys.

Els sanitaris del SEM arrossegaven el cos gairebé inert fora de l’aigua. Poc a poc la dona anava recuperant la consciència.

L’agent forestal que l’havia vist i trucat al SEM , quan va veure que obria els ulls li va etzibar un

-Senyora, que no ha vist el rètol?-i tot irat continuà- No Es Permès Creuar El Pont.

“L’alè”

La ciutat li donava tot el que necessitava. Des que es va independitzar dels pars que no havia tornat a sortir-ne. Tenia oci, cultura, gastronomia, parcs per passejar i el MAR. Hi havia estudiat i trobat una feina que la satisfeia, no tothom pot treballar en un sector relacionat amb els seus estudis.

De cop tot va canviar, es va trobar un correu citant-la al despatx del director. Va començar a amoïnar-se. Tot i que l’empresa estava en expansió podia passar de tot. Va encaminar-se a la reunió amb l’estómac ple de papallones i en va sortir tremolant. L’havien ascendit i portaria la nova divisió que estaven creant. El problema era que la nova divisió estava en una altra ciutat. Havia de mudar-se. això la va trasbalsar tant que els companys preguntaven si no es trobava bé, “No, no, m’han dit que portaré la nova divisió i encara estic en trànsit”. Havia de mudar-se. Deixar el seu pis, la seva ciutat. Va endarrerir tan com va poder el trasllat, però a finals de maig la seva presència ja va ser imprescindible. Deixar el seu petit àtic, eufemisme per definir el que havia estat el cobert dels dipòsits d’aigua i que amb l’arribada de l’aigua corrent a la finca el propietari havia reconvertit a àtic coquetó. Ningú entenia perquè s’entestava en viure en un 6è sense ascensor de 28m quadrats. Però no s’atrevia a explicar que no era pel pis, era perquè tenia tot el terrat de l’edifici a la seva disposició. Des d’allà veia el mar i s’havia instal·lat una mena de chillout on hi feia vida tots els vespres i els dies de festa. Només hi pujava de tant en tant la veïna de sota, una dona ja gran que ho havia vist tot i amb qui compartia una copeta de licor mentre feien safareig del veïnat, fins que va anar a viure a una residència perquè ja no podia pujar les escales. Va recollir-ho tot, chillout inclòs, mai se sap i va instal·lar-se al pis que l’empresa havia posat a la seva disposició. Un pis amb tots els serveis, aparcament inclòs. I tot i que la terrassa feia uns 20 metres, que permetia posar una taula i unes gandules a ella li va semblar que massa pis i poca terrassa. La ciutat estava envoltada de polígons industrials i molt ben comunicada, raó per la qual l’empresa havia decidit posar la nova planta allà. Cada dia havia de desplaçar-se a un dels polígons que envoltaven la ciutat per arribar a la planta pilot. Aquesta estava al fons de la parcel·la on es construiria la planta definitiva i per arribar-hi calia travessar tot el solar, un lloc erm on només creixien quatre herbes descastades. Encara no havia arribat l’estiu que ja va posar en marxa l’aparell de refrigeració. Las calor i l’estrès perquè la planta pilot donava més problemes del que estava previst començaven a fer estralls en la seva persona. No poder passejar vora el mar per relaxar-se l’estava ensorrant. Hi havia dies que no podia ni pensar amb claredat. Fins que un dia en un atac de desesperació va comprar tots els brick d’aigua de mar per cuinar, que estaven tant de moda, que va trobar, els va abocar a la banyera, va afegir-hi un paquet de sal maldon que tenia a la cuina i es va submergir en aquell mar de fireta deixant que la salabror de l’aigua li amarés tot el cos. Va sortir de la banyera al cap de força estona, amb la pell tota arrugada i el cap més clar. Poc a poc els problemes anaven minvant i tot s’encarrilava tal com estava previst. Havia fet una razzia per totes les botigues de la ciutat i rodalies i comprat per internet tots els bricks d’aigua de mar que va poder. Es va acostumar a fer un bany gairebé diari amb aquella aigua de mar casolana i sortir a la terrassa encara molla per prendre’s un te gelat. Un dia va haver de tancar l’aire fred i de cop sense avisar, l’hivern va arribar. Els dies amb boira, molts, s’alternàvem amb un cel descaradament blau que per si sol enlluernava. Mai havia vist un blau tan nítid. Ara ja no podia sortir molla a la terrassa i el té gelat esdevingué una infusió ben calenta. Els directius de l’empresa mare havien vingut a veure les instal·lacions. Van convidar-los a sopar a ella i al cap de la planta. Va sortir aviat de les instal·lacions, amb un “ell els acabarà d’explicar millor com funciona tot” i va deixar plantat els cap de planta, que li fa fer una llengota mentre els directius no miraven. Si havia d’aguantar aquell sopar necessitava un bon bany. Va sortir encara molla mentre aguantava el te calent per escalfar-se. Va bufar i l’alè es va condensar en un núvol que trigà a desfer-se. Va seure en una de les gandules i va començar a bufar intentant crear formes amb l’alè. Cada cop les formes eren més perfectes. Un soroll somort sortia del seu mòbil però no el sentí. Només estava pendent de crear noves figures efímeres. Un llac gelat de te es formà als peus de la gandula.

El cap de planta va penjar el telèfon i digué:

-Es estrany -comentà- ella sempre és molt puntual. Deu haver tingut algun entrebanc. Va tornar al mirar el mòbil i continuà -Entrem, segur que arribarà abans no hàgim acabat de seure.

Els directius que s’estaven pelant de fred, van assentir amb el cap i tots tres van entrar al restaurant.

“Bastet”

Era un parany. Ho sabia. Però havia de trobar respostes. No li quedava gaire temps. Aquella nit començaven les tretze llunes. El seu cos no resistiria un dia més. Entrar a la ciutat barrejada amb els mercaders no havia estat difícil. Els presoners eren fàcils de trobar. Havien construït el recinte perquè tot el poble pogués veure les execucions. Va mirar el espai entre els barrots. Suficient. Escoltà atentament. Cap soroll. El seu cos va lliscar entre les barres de metall. Els passadissos eren foscos i humits. Caminà amb cura fins a l’entrada de les cel·les. Ni soldats, ni carcellers. No els necessitaven. Les cel·les estaven tancades amb forrellat de combinació rúnica. Un lleu somriure va aparèixer a la cara. Va acostar el nas al tauler. Va tancar els ulls i es va concentrar. La mans es van moure veloçment sobre el tauler movent els símbols. L’olor l’àcid que dormia sobre del tauler arribava punyent als seus narius. Un error i la mort estava assegurada. Un clic precedir a l’obertura dels panys. Va entrar i obrí totes les cel·les, una fugida massiva distrauria l’atenció dels vigilants i tindria entretinguts als caçadors. Quan va trobar a l’Urisk, el va cobrir amb la capa que portava, se’l va carregar a l’espatlla i va sortir entre tots els presoners que fugien desesperats. Enmig del estrèpit de les banshees que alertaven de la fuga es dirigí a l’entrada de la ciutat. Les portes s’estaven tancant. Les va creuar amb prou feines. Va deixar la càrrega a terra. Desenterrà ràpidament el fardell amb les seves pertinences. Va treure una bossa i ruixà amb el seu contingut tota la porta. Allò distrauria a la gossada. Només de pensar-hi es va estremir. Licantrops reduïts a gossos de caça. Va recollir la càrrega i va començar a córrer. Tenia que arribar al final bosc abans de l’alba. Era a tocar dels primers arbres quan la claror del dia foragitava la nit. El follet es removia inquiet dins la capa que el cobria. El va destapar i amb veu ronca li va preguntar “Per què?” i sense esperar la resposta li va esquinçar el coll d’una queixalada. El Urisk va anar canviant de forma fins a esdevenir una figura indefinida. Un canviant. El Tirà havia d’estar molt interessat en capturar-la per sacrificar un dels seus. La gent no sabia que el seu rei havia estat substituït per un dels éssers més terribles que existien. Pocs eren els que els podien reconèixer. Els licantrops havien estat els primers a ser caçats. Els pocs que quedaven vivien en captivitat. Anells de plata de lluna travessaven les seves orelles, convertint-los en esclaus submisos. El temps apressava. Flocs de cabell començaven a caure del seu cap. Arrossegà el cadàver fins al precipici. Va recollir una mica de la seva sang. Es va fer un tall i va deixar que les dues sangs de barregessin. Va traçar complicades runes en un tros de tela, llençà el cadàver al buit i es disposà a baixar. Havia d’arribar a la cova ràpidament. Les cames li fallaven. Baixar sempre havia estat un malson. Relliscava. Les seves urpes tot just la sostenien. Veia l’entrada de la gruta. Es deixà caure. Entrà arrossegant-se. Mirà els glifs que mantenien la cova oberta. No els podia salvar. No quedava temps. Els destrossà d’una urpada. Lentament es va col·locar al centre de la caverna. Va completar el cercle que obria el portal. Tretze llunes la separaven de la venjança. El món s’esvaïa. Fils de llum van brollar del sòl fins a convertir-se en un tornado iridescent.

Va obrir els ulls. Estava en una torre rodona de pedra. En el llunyà sostre brillants llums es movien sense parar. Tenia gana. Molta gana. Va començar a donar voltes. Només hi havia parets plenes d’estranyes figures gravades. Es va dirigir a la petita osca que quedava a la seva altura. Va olorar. Menjar!!! Però com aconseguir-la? Imatges estranyes creixien en un cervell. Al final va comprendre. Va posar les dues potetes en els dibuixos del centre de la marca. Una llum va brillar i va aparèixer un forat amb el menjar. Rosegar una mica de carn. Set. Ara tenia set. Va sortir i escoltà. Sentia l’aigua, però on? Va començar a donar voltes. De tant en tant topava amb la seva cua i es distreia intentant caçar-la. Al final va trobar la font. Va beure i es va disposar a investigar aquell lloc. No tenia sortida. No hi havia res més que sorra a terra, brillants pedres gravades i uns sacs. S’avorria, només tenia la seva cua per jugar. Va menjar una mica més, es va ficar dins d’una de les bosses i va caure adormida.

Es va despertar lentament. Havia sobreviscut a les tretze llunes. El seu cos renascut estava complet.

Conservava tots els seus records.. Tenia gana però coses a fer abans d’alimentar-se. Va buscar tot el menjar que hagués sobrat. No n’hi havia gaire. S’havia tornat molt golafre. Amb el que quedava va fer tres piles. Un per ara, un per al viatge i el tercer per a la Shide. Es va dirigir cap a la tretzena marca. Va moure les pedres fins a obtenir la combinació necessària. Va agafar la tela amb la runes de la sang del canviant. La va esmicolar i la barrejà amb el menjar. Un cop dipositada al centre del cercle va crear camins a la sorra unint-la amb les roques en un laberint que no tenia ni principi ni fi mentre mormolava paraules i roncs que sortien de la seva gola com fils daurats fins que la sorra del sòl va brillar. Una figura a mig camí entre nadó i gat va sorgir de la llum. Mentre menjava va anar canviant de forma. Va aparèixer la imatge del canviant.

«Per què?» Va tornar a preguntar.

De la figura va sortir la resposta:
«Ens estem extingint, volem teus poders, volem viure per sempre».
Va explicar el seu origen. «Ens va crear un bruixot perquè fóssim els seus servents» va fer una pausa i va continuar «El vam matar i vam fugir de la seva fortalesa». El menjar s’acabava, amb un fil de veu la figura va continuar «No podem reproduir-nos …». la figura es va desfer lentament fins a tornar a convertir-se en sorra.

Ara comprenia. Gairebé havia exterminat a la seva raça buscant la vida eterna. Quina estupidesa. Si no eres una basteti no podies renéixer. I no sempre sortia bé. No totes sobrevivien a les tretze llunes. Però això s’acabaria per sempre. Eliminaria als canviants. Va maleir al mag que els havia creat. Va menjar amb ànsia. Invocar la Shide l’havia deixat esgotada. El seu estómac volia més. Va mirar amb golafreria el que quedava per al retorn. No la va tocar. Necessitava tenir reserves per tornar a crear l’obertura de la gruta. Va agafar sorra del centre místic i aigua de la font. Només amb aquells elements funcionava la màgia. Aquest cop necessitaria molta mes. Hauria de crear les joies suficients per als canviants que quedaven i no sàvia quants eren. Hauria de malgastar recursos però no podia quedar cap viu. Un cop refeta la combinació de les runes del cercle la llum la va portar a la cova. Va començar a treballar. Va crear els símbols que obririen l’entrada. Mentre barrejava la sorra i l’aigua mirava el menjar. Tenia gana. Molta gana. Però renovar l’aire era vital. Amb la porta oberta es va permetre un petit descans. Va menjar una mica. Ara ja podia començar a treballar. Va sortir de la cova i grimpà pel precipici fins al bosc. Necessitava ketraria i arrels de Nepheta.

No eren fàcils de trobar. Tenia pressa. Dibuixà la marca-guia a terra. Va seguir la feble llum. A poc a poc va omplir es sarró de liquen i arrels. Un feble so la va alertar. Una llebre famolenca s’acostava atreta per l’olor de les herbes. Un salt i l’animal va acabar al sarró. De tornada a la cova va menjar tranquil·lament. Amb l’estómac satisfet es va disposar a crear el parany que portaria la destrucció als canviants. Es va situar en el centre de la gruta. Barrejà part del Ketraria i la Nepheta amb la sorra i l’aigua mentre roncava cants mes antics que la majoria de les coses vives. Una llum rogenca emanava del sòl envoltant-la mentre treballava. Va esperar una lluna sencera per que s’assequessin. Les va mirar. Semblaven petits òpals iridiscents, d’una bellesa letal. Va recollirlos juntament amb les herbes i va tornar a la ciutat. A l’entrada es va dirigir al guardià i lliurant la seva alforja roncà: «Això és el que el Tirà vol» i va continuar «Quan la lluna plena estigui alta en el cel, els espero al cim del Krephor». La lluna il·luminava el cim quan la gossada i els soldats van aparèixer. Va esperar que els soldats la veiessin. Quan van deixar anar als licantrops va saltar dins el portal que tenia preparat i va desaparèixer. Tenia una lluna per descansar. No baixaria a la gruta. Podia viure uns dies tranquil·lament al bosc al bosc caçant i recol·lectant. Però al final va baixar a la cova. El seus malson la feia caure de l’arbre on havia construït el seu refugi temporal. Sempre el mateix. Els canviants caçant i torturant a les basteti per obtenir la immortalitat. Tenia els ulls vermells de plorar en somnis. S’acostava el dia. Va tornar a la ciutat. Es va apropar al guardià des de dalt. Li tapà la boca amb la mà i mormolà: «No cridis» el guàrdia intentava alliberar-se per donar la l’alarma. «Si crides, no podràs donar el missatge» i va continuar dient «quan la lluna plena estigui alta en el cel, els espero al cim del Krephor. No hi haurà més oportunitats». Va alliberar al vigilant i va desaparèixer entre les ombres.

Un soroll va trencar la pau del cim. La gossada i els soldats es sentien de lluny. Tancà dels ulls. L’olor dels canviants estava present. Havien vingut!!! Eren menys dels que pensava. Realment estaven acabant. Va encendre una foguera. Es van acostar a ella. «Els guàrdies no», exclamà, «només nosaltres». El Tirà va fer un gest de comiat als soldats. Quan van estar sols, els va indicar la foguera. Van envoltar la foguera. «Traieu les runes i mostreu-les al foc» va ordenar Quan van estar tots perfectament alineats va començar a salmodiar: «Ara heu de veure el foc. El foc és la vida. Sigueu el foc, sentiu el foc. El foc purifica. El foc és etern ». Es va apropar a la foguera lentament. Va seguir murmurant «Notareu calor, però no deixeu la runa per res o morireu. Recordeu el foc és vida »i mentre anava parlant amb un ronc seductor lleà al foc el Ketraria i la Nepheta sobrants. Els canviants van cremar com teies. Alguns van deixar caure l‘òpal però ja era tard. Res podia recompondre els cossos carbonitzats per dins. Va mirar els cadàvers, va recollir les pedres, que havien perdut ja tot el seu brillantor, les va destrossar i va llançar les restes a la foguera. Amb les últimes forces que li quedaven va traçar un petit cercle rúnic que la va portar a bosc. Els assassins de la seva espècie eren morts. Ja no hi haurien més malsons. Podia dormir tranquil·la.

“Activisme domèstic”

El planning d’avui era baixar a Terrassa a comprar vinils i després anar al Bonpreu a investigar i fer activisme econòmic. Un cop arribats al super, que té el seu què perquè està en un símil polígon, que no és ni polígon ni res, sinó un seguit d’empreses posades de qualsevol manera en una de les sortides de la ciutat. Hem entrat i per començar ens hem dues targetes client. Una personal i una altra per la feina, #cosis d’autònoms. Hem recorregut la secció de basar, que vindria a ser com una mostra del basar xinés de sota de casa. Entenguis per sota de casa dos carrers més avall, que a sota de casa hi ha el corner shop, altrament dit paki. Tot tombant pel Bonpreu anàvem fent valoracions. Fruita i verdura bé, carnisseria bé, peixateria, petitona però interessant i en arribar a la cansaladeria, arggg, #drama #lafidelmón no tenen pernil dolç de Ferrarini i a casa o és Ferrarini o no hi ha pernil dolç i ja hem direu vosaltres com fem els bikinis sense pernil!!! Al final hem fet gastu al super i a la benzinera i hem tornat a casa havent de travessar la ciutat, cosa que no mola gens. Mentre tornàvem anàvem valorant pros i contres i fent càbales de com trobar la manera de tornar a casa per fora i no creuar la #ciutatenobres.

Nostàlgies i altres coses IV

Va sortir de casa de bon matí. Els funerals no eren sant de la seva devoció i amb la capacitat que tenia per perdre’s i equivocar-se va decidir no fer el ridícul a l’hora punta. Un cop arribada a l’adreça el drama estava servit. Les sales amb el nom de la funerària eren tancades, gairebé ensopega amb una dona que intentava obrir la porta tot dient, Però no era aquí l’enterrament? Va seguir caminant fins al cap del carrer. Res. El tanatori que hi havia tenia un altre nom. Al final hi va entrar. Buscar un mort del qual només en saps el cognom ja té el seu que. Un cop comprovat que el tanatori, encara que tingués un altre nom era el de la funerària i de decidir que allò eren ganes de putejar al personal, va complir amb el requeriment de signar el llibre aquell que posen per cada mort. Com si els familiars se’ls haguessin de llegir. Les vetlles eren tan asèptiques i desangelades. Una saleta amb un parell de sofàs i un racó per deixar-hi el taüt. Un lloc on la gent es troba al ritme de oh! quant temps feia! Sempre en trobem aquí! Hauríem de quedar per fer una cervesa! perquè clar ara per no haver-hi no hi ha ni una miserable font d’aigua. Res d’anís, ni de ratafia, ni d’aigua del Carme i ja ni pensar en el fum dels caliquenyos que anaven condensant l’aire fins que es podia tallar. Aquells murmuris, aquell suposat rosari que es passava, aquells plors que de cop emergien i la veu sol·lícita que deia, té pren-ne una mica (d’anís, ratafia, aigua del Carme) i no hi pensis més….L’endemà tocava la cerimònia pròpiament dita. Un senyor amb una veu a mig camí entre mestre d’escola i capellà dient les meravelles del difunt, amb un to de jo us dic el que m”han dit que us digués i que només els que coneixien directament el traspassat saben si es veritat o no. Un cop acabat el discurs toca allò de sortir i donar el condol. Com si no haguessin torturat prou a la família, apa els posen a la sortida i com qui ha d’anar comptant els que han vingut . Ja me’ls tens repartint petons i abraçades i en molts casos aguantant les misèries dels altres. A veure que al llocs aquest si va a oferir suport no a que te’l donin…Hi ha gent per tot. Quan ja estava a punt de dir-li al del davant Miri vagi a a un psicòleg i deixi la pobre gent en pau, el senyor va marxar. Va recuperar la cara adequada a les circumstàncies, va fer l’abraçada de rigor, més abraçada que rigor, i va marxar discretament. Mentre tornava a casa pensava que ella volia una vetlla com les d’abans amb molta ratafia, molt anís i litres i litres d’aigua del Carme.

Nostàlgies i altres coses II

Entrar en un mercat d’aquests que feia poc havien remodelat. Els mercats municipals són un actiu de la ciutat que havien entrat en una terrible decadència. Poc a poc els van arreglant. I no es feina fàcil. Cal muntar un mercat provisional, amb tots els serveis que els paradistes necessiten. Tallar un, dos o tres carrers en funció de la grandària del mercat. Trastocar la circulació i la vida dels ciutadans i empresaris afectats per tot aquest trasbals. I un cop fet tot això i acomodats els venedors, començar les obres. Una obra llarga, molt llarga. Un cop l’obra acabada, els carreres oberts i una tornada a la suposada normalitat, el mercat obre les portes. Passadissos amples, llum, terres que no rellisquen, parades que llueixen el gènere amb tota la seva esplendor, o no, que en cara hi ha cada cosa…Gent que pot treballar amb dignitat i mesures higièniques pròpies dels temps en que vivim, però ai las! El mercat a perdut l’ànima. On han quedat aquelles empentes i aquell estirar el coll per veure el que hi havia a la parada, el mira com belluga! aquells vols alguna cosa maca maca? caminar amb cura per no relliscar i caure a sobre de la iaia del davant…. Ara el mercat no fa olor. Ha perdut la seva olor. Un flaire fet de barreja de peix, cafès, verdures, bacallà i carn, d’aigua escolada de les parades i mil cops trepitjada. Un temps que afortunadament pels paradistes i dissortadament pels nostàlgics no tornaran.