“Activisme domèstic”

El planning d’avui era baixar a Terrassa a comprar vinils i després anar al Bonpreu a investigar i fer activisme econòmic. Un cop arribats al super, que té el seu què perquè està en un símil polígon, que no és ni polígon ni res, sinó un seguit d’empreses posades de qualsevol manera en una de les sortides de la ciutat. Hem entrat i per començar ens hem dues targetes client. Una personal i una altra per la feina, #cosis d’autònoms. Hem recorregut la secció de basar, que vindria a ser com una mostra del basar xinés de sota de casa. Entenguis per sota de casa dos carrers més avall, que a sota de casa hi ha el corner shop, altrament dit paki. Tot tombant pel Bonpreu anàvem fent valoracions. Fruita i verdura bé, carnisseria bé, peixateria, petitona però interessant i en arribar a la cansaladeria, arggg, #drama #lafidelmón no tenen pernil dolç de Ferrarini i a casa o és Ferrarini o no hi ha pernil dolç i ja hem direu vosaltres com fem els bikinis sense pernil!!! Al final hem fet gastu al super i a la benzinera i hem tornat a casa havent de travessar la ciutat, cosa que no mola gens. Mentre tornàvem anàvem valorant pros i contres i fent càbales de com trobar la manera de tornar a casa per fora i no creuar la #ciutatenobres.

Nostàlgies i altres coses IV

Va sortir de casa de bon matí. Els funerals no eren sant de la seva devoció i amb la capacitat que tenia per perdre’s i equivocar-se va decidir no fer el ridícul a l’hora punta. Un cop arribada a l’adreça el drama estava servit. Les sales amb el nom de la funerària eren tancades, gairebé ensopega amb una dona que intentava obrir la porta tot dient, Però no era aquí l’enterrament? Va seguir caminant fins al cap del carrer. Res. El tanatori que hi havia tenia un altre nom. Al final hi va entrar. Buscar un mort del qual només en saps el cognom ja té el seu que. Un cop comprovat que el tanatori, encara que tingués un altre nom era el de la funerària i de decidir que allò eren ganes de putejar al personal, va complir amb el requeriment de signar el llibre aquell que posen per cada mort. Com si els familiars se’ls haguessin de llegir. Les vetlles eren tan asèptiques i desangelades. Una saleta amb un parell de sofàs i un racó per deixar-hi el taüt. Un lloc on la gent es troba al ritme de oh! quant temps feia! Sempre en trobem aquí! Hauríem de quedar per fer una cervesa! perquè clar ara per no haver-hi no hi ha ni una miserable font d’aigua. Res d’anís, ni de ratafia, ni d’aigua del Carme i ja ni pensar en el fum dels caliquenyos que anaven condensant l’aire fins que es podia tallar. Aquells murmuris, aquell suposat rosari que es passava, aquells plors que de cop emergien i la veu sol·lícita que deia, té pren-ne una mica (d’anís, ratafia, aigua del Carme) i no hi pensis més….L’endemà tocava la cerimònia pròpiament dita. Un senyor amb una veu a mig camí entre mestre d’escola i capellà dient les meravelles del difunt, amb un to de jo us dic el que m”han dit que us digués i que només els que coneixien directament el traspassat saben si es veritat o no. Un cop acabat el discurs toca allò de sortir i donar el condol. Com si no haguessin torturat prou a la família, apa els posen a la sortida i com qui ha d’anar comptant els que han vingut . Ja me’ls tens repartint petons i abraçades i en molts casos aguantant les misèries dels altres. A veure que al llocs aquest si va a oferir suport no a que te’l donin…Hi ha gent per tot. Quan ja estava a punt de dir-li al del davant Miri vagi a a un psicòleg i deixi la pobre gent en pau, el senyor va marxar. Va recuperar la cara adequada a les circumstàncies, va fer l’abraçada de rigor, més abraçada que rigor, i va marxar discretament. Mentre tornava a casa pensava que ella volia una vetlla com les d’abans amb molta ratafia, molt anís i litres i litres d’aigua del Carme.

Nostàlgies i altres coses II

Entrar en un mercat d’aquests que feia poc havien remodelat. Els mercats municipals són un actiu de la ciutat que havien entrat en una terrible decadència. Poc a poc els van arreglant. I no es feina fàcil. Cal muntar un mercat provisional, amb tots els serveis que els paradistes necessiten. Tallar un, dos o tres carrers en funció de la grandària del mercat. Trastocar la circulació i la vida dels ciutadans i empresaris afectats per tot aquest trasbals. I un cop fet tot això i acomodats els venedors, començar les obres. Una obra llarga, molt llarga. Un cop l’obra acabada, els carreres oberts i una tornada a la suposada normalitat, el mercat obre les portes. Passadissos amples, llum, terres que no rellisquen, parades que llueixen el gènere amb tota la seva esplendor, o no, que en cara hi ha cada cosa…Gent que pot treballar amb dignitat i mesures higièniques pròpies dels temps en que vivim, però ai las! El mercat a perdut l’ànima. On han quedat aquelles empentes i aquell estirar el coll per veure el que hi havia a la parada, el mira com belluga! aquells vols alguna cosa maca maca? caminar amb cura per no relliscar i caure a sobre de la iaia del davant…. Ara el mercat no fa olor. Ha perdut la seva olor. Un flaire fet de barreja de peix, cafès, verdures, bacallà i carn, d’aigua escolada de les parades i mil cops trepitjada. Un temps que afortunadament pels paradistes i dissortadament pels nostàlgics no tornaran.

Nostàlgies i altres coses I

Vacances és temps de vagarejar. Desar el rellotge i viure una mica càmera lenta. Sense planificar res i viure al dia. Cada dia una aventura i no cal anar a l’altra punta del món. Passejar pel mercat amb calma, tafanejar per botigues de segona ma, passar el mati regirant cubetes per trobar un vinil…Petites coses que demanen molt temps i que només les pots gaudir quan cap tic tac et marca la vida. I tenir temps per vagarejar també te’l dóna per pensar. Les botigues de segona ma…No aquelles industrialitzades, sinó aquelles que se suposa que tenen les un finalitat social o senzillament les que han obert gent amb esperit emprenedor. Botigues que en molts casos recullen allò que hom ja no vol, ja sigui perquè en molts casos el propietari es mort i que faràs ara amb tots les andròmines de la padrina? o senzillament perquè cal fer neteja del traster. I amb una certa impudícia veus exposades sobre de taules, arrepenjades en cadires la vida d’una gent a la que no coneixeràs mai. Plats, gots, records de no se sap ben bé on, trofeus escolars, quadres de punt de creu, olis d’aprenent de pintor, I que bé que pintava l’avi oi? Deixa, deixa iaia, que no hi cap al menjador. Amuntegats en capses, llibres formant un caos ensordidor. Le Carré barrejat amb un manual de macramé mig ofegats per una selecció de les millors ves a saber què…I amb l’esperit encara ple d’una barreja de sentiments estranys i amb una notal mental de no guardar andròmines anar al mercat…

“Spade returns”

Va recollir els post-it que havia escampat per tota la casa. Gairebé no li quedava temps. Dos dies per lliurar la suposada novel·la. Si no fos pel lloguer, hauria plegat. Però no es veia vivint al carrer i ja era massa gran per anar a fer d’okupa. Quan va començar a treballar en aquella editorial va pensar que havia trobat una feina gairebé perfecta. D’editorial tenia el que ell de candidat a premi Nobel. En realitat es dedicaven a enredar gent perquè comprés enciclopèdies o col·leccions absurdes que ningú necessitava per res. L’esquer sempre era el mateix, unes biografies de gent famosa amb un pròleg d’un escriptor, historiador, polític o músic suposadament famós i estranger. Ell era l’encarregat de fer els pròlegs cosa que amb un moment i tibant de wiquipèdia tenia llest en poca estona. De jove havia tingut aspiracions d’escriptor, però no havia passat de guanyar algun que altre petit concurs on els premis solien ser llibres i poca cosa més. Quan va decidir escriure una novel·la va comprovar que era incapaç. A la que passava de les tres mil paraules, es distreia, s’avorria de la història, altres projectes interferien amb el que estava fent. Al final va desistir. De tant en tant li feien escriure algun relat curt “edició especial per als nostres clients” i que signava amb un nom que s’assembles prou al d’algun escriptor famós i a ser possible, mort. A voltes es sentia com si treballés al Diamante Negro, clar que sense Madame, ni Maries ni Muley i si amb molt executiu agressiu de pa sucat amb oli. Però un canvi en la direcció de l’empresa ho va trastocar tot. Van decidir que això de les biografies ja estava molt gastat i que oferirien novel·les “inèdites” d’autors famosos i morts, evidentment. I li havien encolomat que fes una novel·la negra estil Hammett. Alguna ment preclara havia tornat a posar de moda els clàssics de la novel·la negra americana i si no en tenies alguna a casa no eres ningú. Va tornar a mirar-se les notes. “L’Spade va llençar la pistola al terra. Marxà sense mirar enrere. L’arma s’enfonsa en el bassal de sang d’en Harry” Podia ser un bon començament si li afegia una mica de localització, un terra humit, el soroll d’algun cotxe en la distància, una lluna mig tapada pels núvols…. “Mentre agonitzava en Harry es mirava els dits tacats de tinta. Mai hagués hagut d’enviar aquella nota” Una nota, hauria de canviar el començament i fer que l’Spade llences la nota a la paperera. No a la paperera no, que la cremi amb un encenedor… “El forense va marcar la silueta d’en Harry amb la blanca cinta oficial i la sang la va tenyir de vermell ràpidament” Va home va, no surt pas tanta sang d’una ferida, en que estaria pensant quan va escriure això, a més la sang no havia fet un bassal? Això de la cinta va fora… “A les butxaques d’en Harry només hi van trobar, la cartera, unes claus, un mocador de seda brodat i un flascó de verí” D’acord que s’acabava de veure un cafè repugnant quan ho va escriure, però que hi pinta un flascó de verí a la butxaca d’un americà de començament del segle XX. Caldria explicar qui era en Harry. En això no hi havia pensat. Un gangster? Un altre detectiu? Un policia corrupte? Alguna de les tres. Ja veuria quina… “En arribar al despatx l’Spade va trobar un sobre a la taula. En obrir-lo va trobar 3 feixos de bitllets tacats de sang” Això dels bitllets tacats de sang, quin fàstic. Si que s’havia tallat intentant fer una juliana i que va gastar mig rotlle de paper de cuina per aturar la sagnia, però quedava fatal. Ho canviaria per una nota que digués alguna cosa cruel i llestos… “L’Spade mirava els bitllets. I si l’Eve no era tan innocent com semblava ni en Harry tan culpable? L’havia enredat?” Si clar, la noia, sempre calia que hi hagués una noia. Calia pensar però d’on sortia? Qui era? Que feia? La veïna del tercer era prou rara. S’inspiraria en ella…”Estava molt emprenyat. Va obrir el calaix, va agafar les manilles i va decidir visitar l’Eve. La faria parlar com fos” Això de les manilles semblava més que anés a un encontre sexual que a interrogar la noia. Mirar pornografia a deshores no havia estat una bona idea. El cas és que ell anava a interrogar-la. I molt emprenyat, això era important… “Va mirar per la finestra abans de trucar. L’Eve desava un sobre en un compartiment secret de l’aparador del menjador” No no, de cap de les maneres. Si estàs emprenyat no t’atures a mirar per la finestra. Entres a sac o si no vols rebentar la porta et deixes el dit al timbre. En tot cas el sobre hauria d’estar mal amagat perquè ell el veiés. I el sobre? Que hi haurà dintre del sobre?… “L’Eve obrí la porta, el va fer entrar i amb un somriure seductor va posar la ma plana al pit de l’Spade. Gran error.” Eren amants? Ho havien estat? L’Spade l’estimava i ella se’l rifava? Alguna cosa especial ha de tenir l’Eve per no endur-se un mastegot d’entrada… “Les pampallugues del fanal de carrer anaven al mateix ritme que els passos de l’Eve reculant atemorida de l’Spade” Si li posava alguna música de fons, gramòfon o ràdio quedaria prou adequat. Un blues de Bessie Smith s’avindria amb l’atmosfera que volia crear… “Tot i la por, l’Eve pensava ràpid. Qualsevol error encendria l’Spade i el faria esclatar com si fos dinamita” Això es imprescindible. L’Eve ha de ser prou llesta per sobreviure en un ambient poc clar. No es pot quedar mai sense recursos i ha de ser capaç de tenir sempre un as a la màniga… “El soroll d’un bastó repicant contra l’empedrat va fer que l’Spade deixés de prestar atenció a l’Eve. Aquell soroll… ” Vital, hi ha d’haver un dolent misteriós en la vida de l’Spade. Que li hagi passat alguna cosa terrible per explicar el seu caràcter esquerp. Algú que sembli com una ombra feixuga en la seva vida… “L’Spade va sortir d’estampida tot seguint el soroll del bastó. Una lluna rogenca i tremolosa il·luminava el carrer” Ara era el moment de fer que atrapés l’ombra que l’havia perseguit tota la vida. Necessitava que la persecució fos a través de carrerons estrets i humits. Com si fes poc que hagués plogut. Posar-hi algun que altre borratxo o pidolaire que crees entrebancs a l’Spade perquè no el pogués atrapar gaire ràpid… “Em pots matar i tornar al món clandestí, digué l’home del bastó o… el silenciador va esmorteir el soroll del tret” La venjança, al final l’Spade aconsegueix eliminar l’ombra misteriosa. No els agradarà, segur. Molt executiu però no es perden ni una pel·lícula romàntica ni per mal de morir. I com més ensucrada sigui més bona la troben. Necessito un altre final… “Em pots matar i tornar al món clandestí, digué l’home del bastó o oblidar-me i viure i trobar la felicitat amb l’Eve” Com sabia l’home del bastó qui era l’Eve. Quina relació hi tenia? Per què aquest interès en la seva felicitat? Sempre es pot deixar anar com de passada que l’home del bastó és el pare de l’Eve que això pot fer caure alguna llagrimeta...

Va aixecar-se a buscar una cervesa, va obrir l’ordinador i va començar a teclejar. En Sam Spade tornava d’entre els morts.

Break a la insubstancialitat

No tenia intenció de publicar res seriós. A mi m’agrada la insubstancialitat. Arrencar si pot ser un somriure mentre es fa un cafè. Però sembla ser que no es pot tenir por. I el que es pitjor. Dir que es té por és pecat venial. Doncs NO. Molts tenim por. I cal dir-ho. Ser valent no és no tenir por, ser valent és tenir-ne i seguir endavant. Afrontar tot el que la vida et posa per davant. I ser valent es dir públicament que es té por. Sabent que tothom et menystindrà. I dir-ho. I molts no ens sentirem sols. I segurament farà que molta gent deixi de veure la por com una cosa que s’ha d’amagar sota l’estora i fingir que no existeix. Podem proclamar lliurement les nostres pors. Lluitar cada dia per allò en que un creu, o vol o desitja sense sentir-se culpable per tenir por. Porucs del món, no esteu sols.

Sant Jordi. El Passeig

Que Sant Jordi no fos un dia feiner li acabava de fer el pes. Era com si li prenguessin una festa. Va sortir de casa i va enfilar cap al passeig. Va mirar atentament el paviment abans de submergir-se entre la marea humana. Els llibres i les roses havien pres el carrer. Quedava poc espai per caminar, les grans parades de les botigues s’alternaven amb les de miríades d’associacions i les petites taules de camping plenes de roses que posaven els estudiants per captar recursos pel viatge de fi de curs. La gent caminava amb aire de cavaller triomfant i princesa rescatada. De tant en tant una retenció. Amics que es trobaven i s’aturaven a parlar enmig de l’escàs pas que deixaven les parades i la gent que tafanejava. Aprofitava per mirar el terra a la recerca d’una esquerda. Gent que sortia amb llibres de les parades, alguns amb cara que ja hem complert amb el ritual, d’altres contents per haver trobat el llibre més barat. Parelles d’adolescents encaterinats, ell més vermell que la rosa que li regalava, ella dubtosa per si el llibre no li agradava. El sol acaronava els tendals que cobrien les parades, els cambrers bars del passeig feien mans i mànigues per arribar a les taules. Ella anava badant, respirant l’ambient de festa, saludant de lluny algun conegut, aturant-se a cada parada i deixant-se sorprendre a cada instant, tot buscant algun llibre que mormolés prou alt “un porta’m a casa”. Sempre li rascava, però, que els autors novells no tinguessin més presència. Li sabia greu que desencisats per la crueltat del món editorial molts d’ells haguessin de caure en l’autoedició o senzillament deixessin d’escriure. Va fer una pausa, un cafè mentre mirava passar la gent. Una llambregada al voltant de la taula per si descobria algun forat entre les llambordes. Va tornar a submergir-se entre la multitud. El sol ja s’amaga juganer darrera els edificis. El cel començava a canviar de color. Un to rosat que anunciava la propera foscor. Petits forats deixats per les parades que ja havien recollit. Encara no havia trobat el llibre. Calia que s’afanyés si no volia fer salat. Va tornar a mirar a repassar tots els llibres i en un racó, mig tapat per un llibre de bolets el va trobar. Ara ja tot eren corredisses per recollir. El cel ja era ben fosc. No havia pogut trobar l’entrada. Sols un cop de petita els havia vist. No sabia com però ho havien tornat a fer. De la pregonesa de la terra la sang del drac havia tornat a fer la seva màgia.

Sant Jordi. La colònia

Un sentiment d’urgència havia sacsejat la colònia. Tothom estava en alerta. L’ens que els guiava estava inquiet. Van caure les primeres gotes. ARA! ARA! Els pensaments de l’ens arribaven amb una força aclaparadora. El vigia va donar l’alarma. Havia arribat l’hora. Tothom va córrer cap al seu lloc. L’obra era impressionant. El temps que s’havia trigat a construir-lo escapava de la seva memòria. Cada generació havia ampliat i acabat el que l’anterior havia començat. I així al cap de moltes eres s’havia completat el circuit. Canals, reguerots, séquies, aljubs, cisternes, estanys. Torres de pressió, aqüeductes i sínies per salvar desnivells. Un laberint de camins que feia giragonses gairebé inexplicables. Ponts, grues i escales. Tot apuntava en una direcció. La Cambra Central. La freqüència de les gotes va augmentar fins que una foscor ígnia va cobrir la cúpula. Les gotes és van transformar en una cataracta roent. El fluid va començar a envair els canals. El vapor inundava tot l’espai, dificultant la visió i tornant el terra relliscós. Els agafadors col·locats estratègicament van estalviar moltes morts. Calia controlar la temperatura i viscositat. Que arribés massa calent o que s’enfredés abans d’hora i es tornés sòlid seria una catàstrofe. Anaven vigilant tota l’estona. Quan s’enfredava massa el feien anar cap a les presses que l’estancaven i es tornava a escalfar. Si era massa calent el menaven fins a una fina xarxa de petits canals. De les cisternes a les séquies. Dels reguerots als aljubs. I així tota l’estona. Sense defallir. Sense deixar de vigilar. Poc a poc, el liquid porpra va arribar al seu destí. Van comprovar per darrera vegada que la temperatura fos l’adequada i van obrir les comportes. Dintre de la cambra el terra còncau el conduïa fins al centre. Allà emergia de la pregonesa de la terra una torre maragda. Sobre la torre un oval roig coronat amb set pues negres lluïa esplendorós. L’oval vibrava. Tal com va entrar el magma a la cambra es va començar a esquerdar i quan el liquid va tocar la torre es va anar ensorrant arrossegant l’ou esquerdat amb ella. El centre de la cambra va quedar convertit en un estany irisat enlluernador que bategava cada cop més ràpid. Van tancar les comportes i es van acomiadar amb el pensament de l’ens que els havia guiat des de temps immemorials. Havien complert la seva missió. Mai podrien veure el resultat, però un pensament de felicitat els va recórrer el cos. Tot havia anat bé. L’ens havia despertat del seu son etern i renaixia. Sabien però que la seva feina no s’havia acabat. Havien de tornar a refer el laberint. L’ens havia deixat llavor.

—————————————————————————————————————-

“A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai. D’aquest roser el jove cavaller tallà una rosa i l’oferí a la princesa. “