Va obrir els ulls, no sabia on era. Tot era fosc. Estava estirat. En incorporar-se un cop al cap el va fer estirar de nou. Amb les mans va anar palpant al veu voltant. Estava tancat. Una estella de fusta li va esgarrinxar la pell de la ma. Una terrible idea es va infiltrar en el seu cap. Era en un taüt. Però com podia ser? Ell era viu! Intentà obrir la tapa. Res. Donà cops de colze als costats. Només va aconseguir espellifar-se’ls. Donar puntades de peu, tampoc va ser efectiu. No hi havia prou espai per agafar embranzida i a banda de fer-se mal a la planta dels peus, seguia tancat. Llavors es va adonar, anava descalç. Va cridar però de la gola només va sortir un petit esgarip.El pit li va començar a fer mal. L’aire s’acabava. Sentia uns sorolls estranys. Va picar amb les mans tan fort com va poder amb l’esperança que algú el sentís i l’alliberés. De cop va notar un moviment. Semblava que l’enlairaven. Es va colpejar contra la tapa. Després d’unes sacsejades va quedar en posició gairebé vertical. Ara notava l’aspror de la fusta a la planta dels peus. De cop, un xerric. Un petita escletxa de llum l’enlluernà. La tapa s’entreobria. Un sospir alleujat sortí dels seus llavis ressecs. Notà com l’estiraven del braç…
L’Anna va col·locar amb cura la corona de roses marcides sobre la llosa esquerdada. Va aturar-se un moment per apartar un ble de cabells que s’havia escapat de la cua. Amb les pinces va agafar el petit taüt i el va posar delicadament al forat. El va inclinà lleugerament. Va obrir la tapa i va treure un braç de la petita figura que hi havia dintre. Va somriure. El petit cementiri zombie, que li havia demanat el seu nebot ja estava acabat. Seria un bon regal d’aniversari.
