La llista o no….

chellistiteta

Per aquestes dates hom fa repàs o no del que ha viscut durant l’any i fa llistes o no en fa, per l’any que s’estrenarà en breu.

Què no sigui dit que les administratives malcarades no en fem d’aquestes coses.

 

Som-hi

El 2016 diguem que no ha sortit gaire bé, però la virtualitat m’ha salvat molts cops.

Gràcies doncs a tots el coneguts i saludats virtuals que heu tingut una paraula amable i uns segons per mi.

Del 2017 només espero que surti millor que el 2016, com que l’esperit nadalenc aquest sembla que no marxa li he posat fàcil.

I no, no deixaré de fumar, ni faré règim, ni més esport ni res de res.

I fins aquí el resum i relació de projectes i desitjos.

Tieta Varenu

El silenci

telegram_logo-svgEl grup primer va ser amb la missatgeria del twitter, després el telegram perquè hi ha gent que no té twitter i aquí ja va ser una heroïcitat instal.lar-lo, però després d’intensos debats i barallar-se molt amb el mòbil ho va aconseguir. Al final s’havia acostumat al brunzit constant del mòbil. Li havia costat molt això d’entrar en la comunicació virtual. Els primers dies s’atabalava molt. No sabia manegar la quantitat de missatges i la neguitejava no poder seguir el ritme, encara estava convençuda que havia “d’escoltar” tot el que es deia. Quan va entendre que no calia, va començar a demanar resums de les converses per poder mantenir-se una mica al dia, tot i que sempre es trobava fora de lloc. De tant en tant deia alguna cosa, perquè no fos dit que només feia de voyeur. Excepte ella, la gent que formava el grup vivien la virtualitat com una cosa natural, s’expressaven, es relacionaven, compraven…Entre poca soltada i poca soltada on penjaven les imatges més divertides i forassenyades que podien trobar, es passaven enllaços d’ofertes que anaven des de parament de la casa a sortides de cap de setmana i qualsevol altre cosa que es pogués imaginar. Ella que era incapaç de fer res de tot allò, mirava astorada com per un mòbil enllaçaven articles i comparatives i parlaven de les capacitats del mòbil…ella que fins feia quatre dies amb prou feines el feia servir per trucar, però l’entusiasme que hi posaven li donava energia. Organitzaven trobades, sopars, fins i tot feien documents amb enquestes perquè la gent tries els dies que els anaven bé. Però fins i tot la virtualitat té perills i per uns no se sap ben bé que, ara marxava un, ara marxava un altre i un dia, el mòbil va deixar de brunzir. Un silenci ensordidor va envair la seva vida. Se li feia estrany no sentir la vibració del mòbil a totes hores. Aquells bon dia escrits encara amb les lleganyes posades, aquells moments que sabies que si entraves al grup sortiries amb un somriure, aquella companyia que semblava tan real, s’havia fos. El que la virtualitat et porta, la virtualitat t’ho pren. I sent molt conscient que els bons temps no tornarien, es resistia a abandonar el vaixell, vagarejant per les cobertes a la recerca d’algun somriure oblidat.

“La ciutat”

Tot i que el cel era ras, la ventada va travessar la ciutat amb una velocitat que va deixar tothom estorat. El vent bufava amb una força increïble. Misteriosament no va causar cap destrossa. Ningú podia imaginar com s’havia produït aquell fenomen meteorològic. No hi havien precedents. Durant un temps va ser font de comentaris investigacions i estudis des dels més seriosos fins a les absurditats més surrealistes. Ell va quedar molt intrigat i va començar a fer una cerca més exhaustiva. Va llegir tractats de meteorologia, però no el van ajudar res. Va obrir una altra línia d’investigació i es va dedicar a buscar articles i llibres sobre la història de la ciutat, però res. No trobava cap informació que li servis d’ajuda per entendre aquell estrany fenomen. Al final la bibliotecària que ja no sabia que donar-li  va suggerir-li un llibre de contes i llegendes de la ciutat. Només en tenim un exemplar. Cuida’l bé. Va agafar el llibre amb cura i va anar llegint tots els contes fins que va trobar l’únic conte on es parlava de ventades. El conte explicava que la ciutat va nàixer als núvols però quan va començar a créixer i es va fer pesada, va anar caient fins a tocar terra, i que mentre queia provocava grans huracans que assolaven el terra. No li va servir de gaire. Va apuntar en un paper el seu nom i la data de la ventada. El va plegar amb cura i el va deixar dintre del conte. Va tornar el llibre i va sortir de la biblioteca pensant que mai podria esbrinar la veritat.

De cop el núvol va envair una gran part del cel. Era estrany, perfectament delimitat i tot uniforme. La gent se’l quedava mirant, mai s’havia vist una cosa igual. Poc a poc, el núvol va anar perdent alçada, semblava que cada dia era més aprop de terra i la gent va poder veure com era absolutament llis. Cada dia s’acostava més, per sort, estava sobre els límits de la ciutat i ningú temia per res. Un matí es van trobar el nuvol al terra. Ben bé era de tot menys un núvol. Semblava un llac blanc, van posar tanques al voltant perquè ningú prengues mal i les autoritats van donar el tema per tancat. Ella era tafanera de mena. No estava gens contenta. Volia saber i va començar a buscar. Va repassar l’hemeroteca de la ciutat, l’apartat de successos, llibres d’història però tot va ser en va. No trobava cap referència que això hagués succeït cap altre cop. Al final va enfilar cap a la biblioteca i va demanar si tenien llibres sobre llegendes de la ciutat. El bibliotecari va consultar la base de dades i va dir: només en tenim un. El va demanar i va començar a llegir-lo. Quan va arribar a la llegenda de la formació de la ciutat va veure un paper plegat. El va obrir amb cura i tot i que la tinta estava molt difuminada es llegia huracà, una data i un nom. A partir d’aquell moment, cada dia s’acostava al llac blanc tot esperant veure sorgir una ciutat del no res.

La Carme va bufar per apartar unes brosses inexistents, va deixar caure amb cura una gota de cola blanca i va enganxar el darrer edifici que havia fet. Es va enretirar i va contemplar embadalida la seva ciutat, feta amb miniatures de tots els edificis que sempre havia volgut visitar.

“Bones Festes”

dsc_0059

El matí ha començat mogut, preparar diplomes, buscar certificats que el secretari ha de tancar l’any comptable, vigilar que els conserges no es despistin i vagin a correus, alumnes amunt i avall preparant coreografies, overbooking per aconseguir la xocolata desfeta, professors passant per les aules valorant decoracions…i de cop, el silenci. Alumnes i professors han marxat al pavelló municipal per fer el festival de Nadal. Després de tanta histèria semblava impossible no tenir ningú demanant res. Sortir al vestíbul per acabar de penjar unes decoracions per fer alguna cosa. Gairebé encongia el cor veure els passadissos i les aules buides, fins i tot el telèfon romania callat. Ara, durant uns quants dies, els fantasmes tindran tot el centre a la seva disposició fins que s’acabin les vacances i torni la vida a l’institut. #bonesfestes

 

“It’s the final countdown”

Després de tres hores de debat l’acces ha decidit, no se si per pietat o que estava tip de sentir renecs, deixar anar les estadístiques. Salts d’alegria pel despatx. Han durat poc. Ha baixat un coordinador  explicant que hi havien errors a les actes. Sembla ser que per algun misteri dels del SAGA un bon grapat de notes no es van desar. Drama. Llum Foc i Destrucció. La direcció ha hagut d’obrir les avaluacions tancades per resoldre el problema. Això ha significat tornar a imprimir butlletins i actes, tornar a fer les estadístiques, fer el canvi dels butlletins…Veient tot el kaos organitzat el coordinador ha sortit i ens ha portat unes trufes de xocolata boníssimes. Ens hem quedat totes al.lucinades pel detall. Al final hem pogut posar-li el peu al coll a tot el que quedava pendent i amb una mica de sort demà només caldrà imprimir diplomes i poca cosa més #larectafinal

“Estadístiques”

Les estadístiques són allò que fa fer el Departament, ningú sap ben bé amb quina finalitat, però tothom sospita que és per putejar el personal. Com que el SAGA és incapaç de generar-les algú amb bona fe va dissenyar un accés (paro per rascar-me la granissada que em surt cada cop que escric acces) per fer-les. Però sembla ser que aquest any s’ha revoltat, no sabem si es perquè està en contra de la LOMCE o perquè alguna cosa no acabem de fer bé, tot i seguir fil per randa les instruccions del programa. Resultat, que no hi ha estadístiques i que els coordinadors les hauran de calcular a ma. La cara que posaran quan sàpiguen que no hi ha estadístiques serà èpica. #estadístiquesalafoguera

“La llum”

Avui el dia ha començat al 1000×100 fins aquí tot normal, els senyors que cablegen que encara tomben per l’institut, es respira un ambient de nadales i impera un cert desordre que ho complicat tot, però que es pot suportar. De cop no podem accedir al servidor, tenim problemes elèctrics han dit. Però com que ha estat un moment, no hem fet cas i de cop, la foscor. Ha marxat la llum. Tot el que estàvem fent se n’ha ant a dida, morros i un que hi farem!!! Quan ha tornat la llum, allò que t’esperes un moment abans de tornar a engegar l’ordinador i no havíem acabat de clicar allò de inicia windows normalment, que patapum, ha tornat a marxar la llum. Quan al tornat, aquest cop de manera definitiva, la impressora ha decidit penjar-se i negar-se a imprimir res del que li havien enviat. El cap d’estudis desesperat ha baixat a veure si nosaltres podíem. Quan hem aconseguit imprimir els seus documents i ha marxat, llavors la impressora s’ha refet i ha començat a imprimir tot el que li havien enviat. #quindesastre

“La invasió”

Comença el temps de preparar l’entrega dels butlletins del primer trimestre i això suposa que primer s’han d’imprimir. Un cop resolt el tema de la impressió cal tenir-los al despatx fins que els docents passin a buscar-los. Això suposa que les piles de butlletins i actes comencen a ocupar tot l’espai lliure i amenacen amb envair qualsevol forat que hi hagi, estigui disponible o no. Si això hi afegim decoracions nadalenques per acabar, nadales que s’han d’enviar, i la documentació corrent de factures, certificats, expedients… l’espai disponible minva perillosament. I com que encara no s’han acabat de fer totes les impressions i el trànsit pel despatx aquest dies augmenta amb una progressió geomètrica, les torres de Pisa de documents creades amorosament per dues sofertes administratives poden caure i crear el kaos #stopdocumentsokupes

“El decorat”

A la classe de visual i plàstica han fet el decorat del festival de Nadal. Com que ha quedat molt bonic van dir de posar-lo al balcó del vestíbul amb la doble funció de preservar-lo de cap accident, deixar-lo a la sala d’actes no era gaire segur, i de passada que fes de decoració nadalenca. El problema era com penjar un decorat de 9 metres de llarg per 2 d’amplada sense fer-lo malbé. Que si necessitem 3 persones, que si com a mínim 5 que si falten agulles d’estendre, que com el pugem a la primera planta…Un cop aconseguides les agulles d’estendre i amb l’inestimable ajut de les 4 dones de la brigada de la neteja, dos alumnes castigats i un senyor que havia vingut a fer una gestió i també es va apuntar a la moguda, vam penjar-lo sense cap accident notable. #escenògrafsamateurs

“Salvats per la campana”

En aquest cas la campana es diu Santi. Sembla ser que l’informàtic que van enviar a connectar-ho tot és tan brillant que ho va configurar tot a l’inrevés, deixant tot l’institut sense internet. Com que les hores d’informàtic que dóna el Departament no arriben ni per dir bon dia, l’institut té un ex alumne, fent d’informàtic suplent i sort en tenim. Perquè en Santi s’ha passat tot el dia enganxat al telèfon i desfent tot el desastre d’ahir i restaurant l’equilibri entre IP, servidor, ports de sortida i no se quantes coses més que no se que són, però al final ha aconseguit que tot funcionés com cal i que per la tarda es poguessin fer les sessions d’avaluació sense cap més entrebanc que els habituals #Santietsuncrack