Mes: setembre de 2016

Dinar és un petit problema que amb molta imaginació i molts viatges a la cuina s’arriba a aconseguir. Vaig fer esqueixada per dinar, que té el seu que però amb voluntat i gana tot es pot fer. Portar-la a taula suposa fer mínim tres viatges per portar bol, plats i coberts a taula. Com que a la tele només feien tele i el Dux havia fet una piulada infumable, que va esborrar però tenim proves, sobre el transport públic i la gent, vaig decidir dinar tot piulant amb el mòbil. I mentre tota entusiasmada anava comentant la incapacitat de la true left per viure al món real, vaig voler posar l’esqueixada al plat sense mirar. I lògic, enlloc de posar l’esqueixada al plat, va anar a parar a sobre del mòbil. No sabeu com costa treure l’oli de la pantalla #esdeserinútil

Aquest any a la feina han decidit tornar a fer allò de la revisió mèdica dels riscos laborals i tal i calia signar un paper d’autorització de dades. La meva jefa em va enviar un missatge tot preguntant que preferia, que em portés el paper o anar a omplir-lo a la feina. La resposta era cantada, anar a la feina. Així que vam quedar i m’ha vingut a buscar a casa. M’ha deixat davant de la feina mentre anava a aparcar i he començat l’aventura de pujar les escales a velocitat de cargol coix. De veritat que el despatx mai m’havia semblat tan preciós, fins i tot el sorollet emprenyador de la fotocopiadora era música celestial. Un cop signat el paper i saludat els que estaven per allà, una companya s’ha ofert per tornar-me a casa. Durant unes hores he #tocatlallibertat

Com que no puc accedir bé a la galeria hem entrat les pastilles del rentavaixelles a la cuina i clar la capsa ha d’estar la terra, perquè no hi ha espai enlloc per desar-la. Aquest matí he vist el Data tot entusiasmat perseguint alguna cosa per tot el passadís. No veia el que era però el sorollet de plàstic m’ha fet sospitar. I si, tot i procurar amagar-la el Data a descobert la capsa de les pastilles. Ha creat un bonic mosaic de color blau pel terra de la cuina i a mesura que les pastilles quedaven aturades sota d’algun moble al que no tenia accés, tornava a la cuina a buscar-ne una altra. Al final he hagut de tancar la porta de la cuina per recollir les pastilles del terra i posar la capsa lluny de l’abast del Data #gatdestroyer

El meu home ha hagut de marxar de viatge per feina. Normalment això no comporta res més que fer-me el sopar (a mi el sopar me’l fan sempre)  menjar sola i i la de tenir el PODER de controlar el comandament a distància. Però clar, ara ha organitzat un drama que ni Shakespeare. Tot preocupat per si no tenia prou menjar, ha omplert la nevera per sobreviure a tres apocalipsi zombi seguides i una catàstrofe nuclear de propina. Ha començat a fer una corrua de consells, instruccions i que si necessites alguna cosa la veïna, que si… Al final, tipa i cuita de tanta preocupació gairebé he estat a punt de fer una declaració jurada que em portaria bé i que no intentaria fer res que no pogués fer. #martimassapreocupat

Al final el que havia de ser una bucòlica passejada pel parc de l’Agulla s’ha transformat en un anar a Cal Rosal a comprar secallona, boníssima per cert. El Bages i el Berguedà són molt bonics però quan fins i tot trobes preciosos els polígons industrials és senyal que alguna cosa està molt apurada. A empentes i rodolons he aconseguit caminar fins a la fira i a còpia de caminar li anava agafant el tranquillo a les crosses fins a poder caminar sense semblar Robocop . A l’hora de dinar tot comentant que faria pràctiques pel passadís de casa, el meu fill aixeca una cella i pregunta Vols la meva ELE? Jo ja no la necessito. He estat a punt de cometre un «fillicidi» #criacuervos

La doctora em va dir que ja podia posar el peu a terra i caminar una mica, ràpidament vaig fer anar al meu home a buscar una sabata d’aquestes per peus enguixats, no fos cas que s’acabessin i vam quedar que l’endemà aniríem a passejar. Bé aquest matí ja no podia dormir de l’emoció i m’ha faltat poc per despertar el meu home, però he pensat que si el despertava a les 5 del matí m’engegaria a dida. Talment semblava que el temps s’hagués aturat i que les agulles del rellotge quedessin immòbils com a Constantine, però al final ha dit les paraules màgiques: Què marxem? He arribat amb la cadira a l’entrada del pis batent records de velocitat i atropellant en Data que estava al mig per no variar. He agafat les crosses m’he posat dempeus i han baixat tots els sants de cop #quinmal #sócmoltdesgraciada

Planxar sempre ha sigut el meu papus de les tasques domèstiques. Però en una casa on gairebé tot és de coto o fil, coses de tenir la pell de fireta, cal planxar. La planxa està estratègicament situada en una petita habitació que fa de planxador/traster/taller de manualitats i ja de per se entrar-hi sol ser complicat perquè sempre hi ha alguna cosa pel mig. Ara fer-ho amb la cadira Picard ja és de conductor de rallies nivell 10 per la de maniobres que cal fer. Un cop arribada a la planxa, el Problema, he de tenir la cistella de la roba neta al terra i planxar s’ha convertit en una passada de planxa, una escridassada als gats que volen entrar a la cistella, un apartar-los de l’apost de planxar i tornem-hi passada de planxa…. #aixínoespotferes

Els dies de festa, que fem un dinar una mica més gourmet tenim costum de fer el vermut mentre anem fent el dinar. Amb la cosa del peu trencat els vermuts havien quedat suspesos, no puc estar amb la cadira Picard a la cuina mentre el meu home cuina, perquè la cuina és petita i els gats sempre hi arriben primer, no fos cas que caigués menjar del cel. Avui el meu home ha portat una safata amb el vermut i l’ha deixat a taula, per que el pogués fer mentre ell cuinava. Un vermut, escopinyes, patates i olives…..Ha estat una batalla constant impedir que els gats pugessin a la taula, les olives farcides els tornen bojos i es repartien l’atac, quan en feia fora un que pujava per la dreta, l’altre ja era a al banda esquerra de la taula #sónlesmevesolives

Avui m’he llevat trista, que m’hagin augmentat la condemna no millora el meu humor i la reclusió forçosa no ajuda gens a que la cosa s’arregli. Veient com m’anava pansint i amb el risc que acabés plorant com una bleda i inundant el menjador, el meu home ha dit: Ara vinc. I m’ha deixat sola amb la meva misèria. Al cap d’una estona torna carregat com una mula (amb perdó) i diu: Vine i mira! He anat cap a la cuina i Oh!!! Havia anat a l’Aligué a comprar-me callos. Els callos de l’Aligué són, de moment i n’he tastat molts, els «més millors» del món i part de l’univers. Ha seguit traient coses de les bosses i un munt de llaminadures anaven apareixent davant meu, gelatina de colors, After Eight, gelats Oreo….He acabat rient i aplaudint com una criatura a qui regalen la joguina més desitjada #unmaritaixínotépreu