“Nens trobats”

Obrir el SAGA i comprovar que els nens perduts havien estat trobats ha sigut motiu d’alegria. Hem fet un party i brindat amb cava disfressat de cafè amb llet, per celebrar-ho. Però com que la felicitat mai és complerta quan anàvem a matricular el segon alumne, ai las, entraves les dades, clicaves desar i tot de creuetes vermelles inundaven la pantalla. Després de incomptables intents ens hem rendit. Tocava trucar al SAU. Que no podem matricular, que no ens deixa, que si les creuetes…Avui ens ha tocat el noi amable, que s’ho ha mirat amb molt d’interès i al final ha dit que ell tampoc podia i que obriria una incidència. Al final podrem fer una enciclopèdia amb tots els números d’incidència que anem col.leccionant. I mentre anàvem renegant dels aplicatius, imprimint fulletons i intentant que l’Esfer@ es comportés i permetés que entréssim factures hem anat passat el dia #espèscomeltemps

“Nens perduts”

Després de batallar durant temps i temps amb poca èpica medieval i molts mails i trucades de telèfon vam aconseguir que el Departament activés la pestanya per poder matricular dos alumnes. Un cop aconseguit vam entrar els alumnes al GEDAC, perquè ara per matricular has de tombar per tots els aplicatius del Departament. Amb tota la il.lusió del món per poder treure’ns els expedients de sobre la taula vam obrir el SAGA i res, els alumnes no hi eren. Trucada al SAU, al final els de l’altre banda del telèfon i nosaltres ja anirem de copes. Que estan passant dades d’un aplicatiu a l’altre, que ho provem demà. L’endemà res de res. Torna a trucar, misteri, intriga, emoció, on són els alumnes? La resposta ens ha deixat a quadres. Que potser estan a l’Esfer@ (aplicatiu al quan encara només tenim accés per la gestió econòmica) Que ho passen al Departament que ells no hi poden fer res. I es queden tan amples #compuestasysinalumnos

“Copisteria”

Avui enlloc d’un despatx allò semblava una copisteria. Calia començar a imprimir les confirmacions de matrícula però han quedat en stand by perquè amb la cosa de la fira de l’estudiant ens demanen rètols i díptics a manta. Anàvem imprimint a demanada quan de cop, DRAMA, CATÀSTROFE, APOCALIPSI, al fulletó de batxillerat hi havia una gairebé imperceptible errada. A mi m’ha semblat que tampoc n’hi havia per tant, però no. Apa, a trucar a l’estand de la fira perquè els retiressin. Un cop esmenat el mini-error calia tornar a imprimir la pàgina central. Però per aquells misteris de l’existència i altres conspiracions aquell PDF només quedava bé si es feia amb la impressora de secretaria, que imprimeix a càmera lenta. A còpia de paciència i renecs al final ha imprès el que calia, confirmacions de matrícula incloses. #copisteriadepacotilla

“DEFCON 1”

La xarxa no funcionava. Això vol dir que llevat de passejar papers amunt i avall per semblar que fas alguna cosa no es podia fer res. I si barreges la inauguració de la fira de l’Estudiant, amb el termini per penjar llistes amb barem i mails informatius que s’havien d’enviar l’ambient era de catàstrofe nuclear. Tot era perseguir viar whats el coordinador informàtic i fer birgueries per imprimir algun document. I mentre nosaltres jugàvem a caçar coordinadors informàtics la coordinadora de 1r d’ESO es desesperava perquè la escriptora que havia de venir a fer una conferència feia tard i teníem tot d’alumnes tancats a la sala d’actes sense ningú que els entretingués. Quan ja erem a punt de cremar-ho tot, ha aparegut l’escriptora i ha tornat a funcionar la xarxa #trankimazinpertots

“Sant Jordi”

El dia ha començat amb la cosa de la llum revolucionada. De cap de les maneres volia funcionar. Ja tens a l’electricista i el coordinador informàtic, que també és “chico para todo” tombant amunt i avall de l’institut amb un trasto que els han deixat els d’EFIE i que semblava tret d’una peli d’Star Trek a veure d’on venia l’averia. Total que després de mirar i remirar, de comprovar la potència contractada i no se quantes coses més, resulta que la potència està al límit i no se que d’uns protectors que tenen massa o poca potència, o alguna cosa semblant (necessito un diccionari electricista-català) Al final han pogut fer que tinguéssim llum i poguéssim treballar i just a temps, perquè l’allau de peticions pel tema Festival de Sant Jordi s’acumulaven i calia entrar al GEDAC a fer unes gestions que teníem pendents des del setembre i que el Departament que s’ho pren amb aquella calma, fins ara no ha activat. Al final tot ha sortit bé #ensurtsamanta

Sant Jordi. El Passeig

Que Sant Jordi no fos un dia feiner li acabava de fer el pes. Era com si li prenguessin una festa. Va sortir de casa i va enfilar cap al passeig. Va mirar atentament el paviment abans de submergir-se entre la marea humana. Els llibres i les roses havien pres el carrer. Quedava poc espai per caminar, les grans parades de les botigues s’alternaven amb les de miríades d’associacions i les petites taules de camping plenes de roses que posaven els estudiants per captar recursos pel viatge de fi de curs. La gent caminava amb aire de cavaller triomfant i princesa rescatada. De tant en tant una retenció. Amics que es trobaven i s’aturaven a parlar enmig de l’escàs pas que deixaven les parades i la gent que tafanejava. Aprofitava per mirar el terra a la recerca d’una esquerda. Gent que sortia amb llibres de les parades, alguns amb cara que ja hem complert amb el ritual, d’altres contents per haver trobat el llibre més barat. Parelles d’adolescents encaterinats, ell més vermell que la rosa que li regalava, ella dubtosa per si el llibre no li agradava. El sol acaronava els tendals que cobrien les parades, els cambrers bars del passeig feien mans i mànigues per arribar a les taules. Ella anava badant, respirant l’ambient de festa, saludant de lluny algun conegut, aturant-se a cada parada i deixant-se sorprendre a cada instant, tot buscant algun llibre que mormolés prou alt “un porta’m a casa”. Sempre li rascava, però, que els autors novells no tinguessin més presència. Li sabia greu que desencisats per la crueltat del món editorial molts d’ells haguessin de caure en l’autoedició o senzillament deixessin d’escriure. Va fer una pausa, un cafè mentre mirava passar la gent. Una llambregada al voltant de la taula per si descobria algun forat entre les llambordes. Va tornar a submergir-se entre la multitud. El sol ja s’amaga juganer darrera els edificis. El cel començava a canviar de color. Un to rosat que anunciava la propera foscor. Petits forats deixats per les parades que ja havien recollit. Encara no havia trobat el llibre. Calia que s’afanyés si no volia fer salat. Va tornar a mirar a repassar tots els llibres i en un racó, mig tapat per un llibre de bolets el va trobar. Ara ja tot eren corredisses per recollir. El cel ja era ben fosc. No havia pogut trobar l’entrada. Sols un cop de petita els havia vist. No sabia com però ho havien tornat a fer. De la pregonesa de la terra la sang del drac havia tornat a fer la seva màgia.

Sant Jordi. La colònia

Un sentiment d’urgència havia sacsejat la colònia. Tothom estava en alerta. L’ens que els guiava estava inquiet. Van caure les primeres gotes. ARA! ARA! Els pensaments de l’ens arribaven amb una força aclaparadora. El vigia va donar l’alarma. Havia arribat l’hora. Tothom va córrer cap al seu lloc. L’obra era impressionant. El temps que s’havia trigat a construir-lo escapava de la seva memòria. Cada generació havia ampliat i acabat el que l’anterior havia començat. I així al cap de moltes eres s’havia completat el circuit. Canals, reguerots, séquies, aljubs, cisternes, estanys. Torres de pressió, aqüeductes i sínies per salvar desnivells. Un laberint de camins que feia giragonses gairebé inexplicables. Ponts, grues i escales. Tot apuntava en una direcció. La Cambra Central. La freqüència de les gotes va augmentar fins que una foscor ígnia va cobrir la cúpula. Les gotes és van transformar en una cataracta roent. El fluid va començar a envair els canals. El vapor inundava tot l’espai, dificultant la visió i tornant el terra relliscós. Els agafadors col·locats estratègicament van estalviar moltes morts. Calia controlar la temperatura i viscositat. Que arribés massa calent o que s’enfredés abans d’hora i es tornés sòlid seria una catàstrofe. Anaven vigilant tota l’estona. Quan s’enfredava massa el feien anar cap a les presses que l’estancaven i es tornava a escalfar. Si era massa calent el menaven fins a una fina xarxa de petits canals. De les cisternes a les séquies. Dels reguerots als aljubs. I així tota l’estona. Sense defallir. Sense deixar de vigilar. Poc a poc, el liquid porpra va arribar al seu destí. Van comprovar per darrera vegada que la temperatura fos l’adequada i van obrir les comportes. Dintre de la cambra el terra còncau el conduïa fins al centre. Allà emergia de la pregonesa de la terra una torre maragda. Sobre la torre un oval roig coronat amb set pues negres lluïa esplendorós. L’oval vibrava. Tal com va entrar el magma a la cambra es va començar a esquerdar i quan el liquid va tocar la torre es va anar ensorrant arrossegant l’ou esquerdat amb ella. El centre de la cambra va quedar convertit en un estany irisat enlluernador que bategava cada cop més ràpid. Van tancar les comportes i es van acomiadar amb el pensament de l’ens que els havia guiat des de temps immemorials. Havien complert la seva missió. Mai podrien veure el resultat, però un pensament de felicitat els va recórrer el cos. Tot havia anat bé. L’ens havia despertat del seu son etern i renaixia. Sabien però que la seva feina no s’havia acabat. Havien de tornar a refer el laberint. L’ens havia deixat llavor.

—————————————————————————————————————-

“A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai. D’aquest roser el jove cavaller tallà una rosa i l’oferí a la princesa. “

“Diplomes a manta”

Un cop obtinguts els noms de tots els guanyadors dels concursos diversos que es fan per Sant Jordi arriba l’hora d’imprimir els diplomes. Quan anava a imprimir els primers, resulta que no. Aquelles gracietes que fan els processadors de textos quan canvies la versió i tota la plantilla a prendre pel sac. Apa torna a fer-ne una de nova. Un cop arreglat l’esguerro comença a imprimir. Que molt W10 i molt office versió ultramoderna però imprimir cada document és un drama. I mentre s’anaven imprimint els documents amb tota la calma del món jo anava generant nous diplomes fins que un espetec ens ha deixat a tots amb l’ai al cor. Han saltat els ploms o els fusibles o el que sigui. El cas és que ens hem quedat a les fosques. A les fosques no, perquè era de dia, però sense poder fer res. Per sort ha estat una cosa passatgera i hem pogut seguir treballant #stopdiplomes

“Matí de bojos”

El mati ha començat amb la cap d’estudis d’FP dient us haig d’explicar una cosa. A mitja explicació hem sentit exclamacions de sorpresa del Secretari. Però que és això? Tot de telegrames adreçats a diferents professores, direcció inclosa i fins i tot un per la psicopedagoga de l’EAP. Estranyats n’hem obert un i ha resultat que era una citació per anar a fer de testimoni. No posava de que s’havia de fer de testimoni, només que si no hi anaves et podien cardar fins a 600€ de multa. Corredisses amunt i avall buscant les professores i trucant a l’EAP per comunicar l’apocalipsi zombi que els hi queia a sobre. Després de trucar, córrer, avisar, preparar guàrdies i no se quants drames més resulta que han arribat al jutjat i s’han trobat enmig d’un divorci dels pares d’un ex-alumne!!! El més gros és que després de tot el sagramental organitzat, la jutgessa ha decidit que no calia que declaressin res. #haverlopensadoantes

“Assalt a les vuit”

Mira que hi havia dies per tenir una contractura, doncs no, havia de ser avui. I després de tants dies de festa fa lleig dir que no vas a treballar. I mentre sucava paracetamol amb el cafè intentava posar el coll recte. Amb més o menys dignitat he arribat al despatx creuant els dits perquè ningú em manés res, que prou feina endarrerida tenia. Però no. Hi ha la fira de l’estudiant i com sempre s’acaba el món. Que si arregla una imatge, la primera fàcil, la segona ha pogut amb mi i m’he rendit. Començava la batalla amb les imatges la direcció demana que maquetés el fulletó del batxillerat que també era per la fira de l’estudiant. El correu de l’institut s’ha posat de cul i només enviava mails a qui li donava la gana. Total que al final he acabat enviant les imatges amb el meu correu. Tot això barrejat amb llegir-se el decret de preinscripció dels postobligatoris i prometre a una escola de Màlaga que els enviaríem un certificat en castellà #auxili