El tren avançava mandrós per les velles vies. La vegetació que les darreres pluges havia fet créixer tocava els vagons. Petites fuetades maragdes sobre els vidres bruts. La llum del sol s’obria pas entre la verdor encegant-la de tant en tant. Però seguia mirant per la finestra. Poc a poc el tren va deixar enrere l’estret congost. Ara ja hi havien zones més planeres. El petit riu es va fer present. L’aigua baixava marronosa, arrossegant sediments tot cercant el mar obert. Les rodes grinyolaven quan el tren s’aturava a recollir passatge. Maletes, bosses, carretons de la compra s’encaixaven entre els seients. Cada viatger un destí. Les converses amb un to adormit omplien l’espai d’històries. La llum del sol s’ensenyoria del vagó. Caminois de terra portaven a llunyanes masies mig envoltades pel bosc. A peu de via anaven apareixent de tant en tant petites cases. El tren s’atura en una gran estació abandonada convertida ara en paradís pels grafiters. Records d’un temps on la planificació era deixar caure estacions a qualsevol lloc. La foscor d’un túnel va amagar uns moments la llum brillant. Un canvi de vall. Ara les cases s’ajuntaven amb pretensions d’urbanització. Enllà de la via les granges i els camps cultivats prenien terreny al bosc. Les muntanyes anaven perdent alçada. Les masies i les granges anaven cedint terreny a les urbanitzacions. Antenes de telecomunicacions i torres elèctriques dominaven els cims dels turons. El volum de les converses augmentava. Ara el vagó ja gairebé era un club social. Apareixien els primers polígons industrials. Intents fallits de revitalitzar zones que no eren ni rurals ni urbanes. Espais delimitats per asfalt només ocupats per matolls. Uns rètols decadents i rovellats on amb prou feines es podia llegir EN VENDA. El número de telèfon feia temps que havia perdut la batalla contra els elements. Una altra tongada de verdor i un túnel comunicaven un altre canvi de vall. Entraven en territori més urbà. Els polígons eren més freqüents. Construccions de ciment i pladur que allotjaven d’empreses de tot tipus s’alternaven amb zones verdes. Bosquets aïllats als que havien construït un suposat mirador i els havien elevat a categoria de parc. Les urbanitzacions havien deixat pas als pobles. Tal com avançava el tren el pobles creixien fins a esdevenir ciutats. Els polígons industrials es convertien en centres comercials. El soroll aspre del paper d’alumini va ser el preludi d’una invasió olfactiva. L’olor de la tonyina en llauna va amarar el vagó. Ja no quedaven seients lliures. Els passatges pujaven i romanien drets amb cara de resignació. Els límits entre ciutats no eren precisos. No sabien on acaba una i començava l’altre. Després de creuar les petites ciutats que feien de suburbis de la capital en tren es va ensorrar en l’entramat de túnels que creuaven la ciutat. Va arribar a la seva estació. Un sentiment de desencís li omplia el cos. L’ocult desig que el tren la portés a un món inconegut. El tren però no col.laborava. Sortia de l’estació i arribava a termini amb més o menys puntualitat i no res més. Va estar-se a l’andana fins que el darrer vagó va ser engolit per la foscor del túnel. Va enfilar cap a les escales. Un treballador la va aturar. Les escales estan inutilitzades. Feu servir l’ascensor. Va pujar a l’ascensor amb recança, no li agradaven gens. Quan va sortir els seu peus es van mig ensorrar tot fent un xerric estrany. Davant seu s’estenia un mar de dunes irisades.
Mes: abril de 2017
“Optatives”
Cada canvi de trimestre suposa canviar les matèries optatives dels alumnes de 2n o 3r d’ESO. O sigui que la cosa bé a ser com un tràfic d’optatives amunt i avall, amb permís del SAGA que té una tendència a penjar-se quan li dius desa que fa feredat. Ja les tenia totes entrades, algunes tres cops per gentilesa del SAGA, quan #drama, hi ha alumnes que no tenen optatives assignades. Apa toca investigar el perquè i resulta que excepte dos, la resta les tenen convalidades. Als convalidats cap problema, els he assignat el que m’ha donat la gana (metàfora). Però, i les dues orfes d’optatives? Misteri. Intriga. Desprès de parlar amb la coordinadora de torn, que anava dient però si al meu llistat tothom en té, s’ha il.luminat tot dient ai! a veure si t’he enviat el llistat que no era… ara envio el bo. #putesoptatives
“L’Esfer@ ataca de nou”
Semblava que el dia es presentava tranquil tret d’una salutació matinal del SAGA que ha decidit perdre tots els alumnes durant una estona. Un cop recuperats el alumnes el matí es desenvolupava amb una normalitat sospitosa. I tan sospitosa. La meva companya intentava entrar les factures a l’Esfer@ que és el darrer aplicatiu que s’ha inventat el Departament per putejar a tothom que treballa en un centre docent. I ella anava gent gestos d’impaciència, que passa? oh, que l’Esfer@ no es carrega. Deixa-ho córrer, no fos cas que dupliqui factures tal com el GEDAC duplicava preinscripcions. El Secretari que també a preguntat que passava, i ha decidit que cal trucar al SAU per esbrinar que passa. La resposta que ens han donat es que hi ha problemes i estan mirant d’arreglar-ho. El Secretari ha fet baixar tots els sants perquè quan diuen arreglar-ho normalment significa que esborren el que els hi sembla i ho has de tornar a entrar tot de nou #matarprogramadors
“Terminis”
El dia anava normal fins que he tingut una revelació. M’he posat a regirar carpetes com una boja i horror. Se m’havia passat un termini. A MI. Que visc per complir terminis. L’atac d’histèria ha sigut de campionat i mentre jo anava plorant com una bleda la coordinadora pedagògica trucava per intentar trobar una solució. Els hi deia ara us ho enviem par mail, i jo entre sanglot i sanglot anava dient, per mail no, que ho volen en paper. Quan he aconseguit recobrar una mica de serenor i estava preparant-ho tot per enviar-ho, la direcció no podia entrar a l’aplicatiu per un error amb la contrasenya. Total que ha trucat, aquella gent deuen pensar que som un desastre, i ha solucionat el tema de la clau d’accés. Després de perseguir alumnes perquè portessin el document d’identitat vigent i marcar tots els canvis ho hem deixat tot en mans de Sant MRW missatger i màrtir #rubiadarecordguiness
“Telepronter”
Calia gravar un vídeo per la cosa de la Feria del Libro, i clar, havia de ser en castellà. L’ànima mater del projecte intentava aprendre’s el text de memòria cosa que feia que la gravació quedés fatal. Ens calia un ceguet o alguna cosa així, perquè ella pogués llegir i mirar a càmera alhora. Al final hem imprès el text en A3 i mentre el secretari gravava, la meva companya i jo aguantàvem el text com si fóssim telepronters humans i al final ha quedat una gravació prou digna. Després d’arreglar uns rètols també en castellà, començo ha estar del tema aquest de les coses en castellà fins el cap de munt, i ja tornava als meus papers quan m’han demanat un rètol de venda de tiquets del sopar en família. ah, i per quan el vols, oh, per ara, que no en tens cap de fet? #nosóclacopisteria
“Reconeixement”
El dia transcorria tranquil.lament, be tot el tranquil que pot ser si barreges impressions a sac de butlletins, documents que falten pel viatge de fi de curs, preinscripcions i aplicatius malèfics, quan al despatx de direcció amb tot l’equip directiu reunit es sentien exclamacions de sorpresa i alegria. Com que no les alegries no solen estar a l’ordre del dia hem esperat molt poc pacientment a que ens expliquessin de que anava la cosa. Sembla ser que l’institut ha rebut un reconeixement per uns dels projectes que fa i un no se que d’anar a les Espanyes a una taula rodona, o alguna cosa per l’estil, perquè ho han explicat a terminis. La cosa es que ens hem passat l’estona mig felicitant l’ànima mater del projecte mig fent conya amb ella perquè el castellà no entra dintre de la seva zona de confort ni per casualitat #haserclasesdecastellano