“Trajecte”

El tren avançava mandrós per les velles vies. La vegetació que les darreres pluges havia fet créixer tocava els vagons. Petites fuetades maragdes sobre els vidres bruts. La llum del sol s’obria pas entre la verdor encegant-la de tant en tant. Però seguia mirant per la finestra. Poc a poc el tren va deixar enrere l’estret congost. Ara ja hi havien zones més planeres. El petit riu es va fer present. L’aigua baixava marronosa, arrossegant sediments tot cercant el mar obert. Les rodes grinyolaven quan el tren s’aturava a recollir passatge. Maletes, bosses, carretons de la compra s’encaixaven entre els seients. Cada viatger un destí. Les converses amb un to adormit omplien l’espai d’històries. La llum del sol s’ensenyoria del vagó. Caminois de terra portaven a llunyanes masies mig envoltades pel bosc. A peu de via anaven apareixent de tant en tant petites cases. El tren s’atura en una gran estació abandonada convertida ara en paradís pels grafiters. Records d’un temps on la planificació era deixar caure estacions a qualsevol lloc. La foscor d’un túnel va amagar uns moments la llum brillant. Un canvi de vall. Ara les cases s’ajuntaven amb pretensions d’urbanització. Enllà de la via les granges i els camps cultivats prenien terreny al bosc. Les muntanyes anaven perdent alçada. Les masies i les granges anaven cedint terreny a les urbanitzacions. Antenes de telecomunicacions i torres elèctriques dominaven els cims dels turons. El volum de les converses augmentava. Ara el vagó ja gairebé era un club social. Apareixien els primers polígons industrials. Intents fallits de revitalitzar zones que no eren ni rurals ni urbanes. Espais delimitats per asfalt només ocupats per matolls. Uns rètols decadents i rovellats on amb prou feines es podia llegir EN VENDA. El número de telèfon feia temps que havia perdut la batalla contra els elements. Una altra tongada de verdor i un túnel comunicaven un altre canvi de vall. Entraven en territori més urbà. Els polígons eren més freqüents. Construccions de ciment i pladur que allotjaven d’empreses de tot tipus s’alternaven amb zones verdes. Bosquets aïllats als que havien construït un suposat mirador i els havien elevat a categoria de parc. Les urbanitzacions havien deixat pas als pobles. Tal com avançava el tren el pobles creixien fins a esdevenir ciutats. Els polígons industrials es convertien en centres comercials. El soroll aspre del paper d’alumini va ser el preludi d’una invasió olfactiva. L’olor de la tonyina en llauna va amarar el vagó. Ja no quedaven seients lliures. Els passatges pujaven i romanien drets amb cara de resignació. Els límits entre ciutats no eren precisos. No sabien on acaba una i començava l’altre. Després de creuar les petites ciutats que feien de suburbis de la capital en tren es va ensorrar en l’entramat de túnels que creuaven la ciutat. Va arribar a la seva estació. Un sentiment de desencís li omplia el cos. L’ocult desig que el tren la portés a un món inconegut. El tren però no col.laborava. Sortia de l’estació i arribava a termini amb més o menys puntualitat i no res més. Va estar-se a l’andana fins que el darrer vagó va ser engolit per la foscor del túnel. Va enfilar cap a les escales. Un treballador la va aturar. Les escales estan inutilitzades. Feu servir l’ascensor. Va pujar a l’ascensor amb recança, no li agradaven gens. Quan va sortir els seu peus es van mig ensorrar tot fent un xerric estrany. Davant seu s’estenia un mar de dunes irisades.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari