“Black Ghost”

esperit-de-la-pol-sediertaSempre havia volgut escriure. La seva imaginació desbordada omplia de color una vida ben avorrida. Treballar a la fàbrica no havia estat mai la il.lusió de la seva vida, però allà la van col.locar tot just fets els 15 anys, i no et queixis ja voldria molta gent tenir una feina així. I van anar passant els anys. Es va casar amb un company de feina i es van divorciar tot just aprovar-se la llei que ho permetia. Però mai s’havia atrevit a deixar la fàbrica. Molts ex-companys l’envejaven, havia sobreviscut a tres EREs i mai s’havia vist afectada per aquelles re-estructuracions estranyes que es feien cada cop que l’empresa canviava de propietaris. Per pal.liar aquella grisor que l’ofegava inventava històries, que acabaven totes a la paperera, primer la del paper i desprès, quan va comprar-se un PC a la de l’ordinador. Un dia el va veure al metro. La va sorprendre el seu aspecte, barret i abric negre, una barba descomunal que semblava la del seu avi i unes ulleres ben estranyes. Semblava que hagués aparegut d’un altre temps. Tothom vesteix com vol i no hi va pensar més en tot el dia. Però, l’endemà hi tornava a ser, i li va començar a semblar curiós. Al primer metro del dia no es solia veure gent estrafolària si no era l’endemà del carnaval. La seva presència va continuar. Cada matí quan picava el bitllet i baixava a l’andana procurava pujar al mateix vagó per trobar-lo. Semblava que alguna cosa la connectés amb aquell personatge estrany. Poc a poc, sense adonar-se buscava seients més a prop d’ell. Fins que un dia les seves mirades es van creuar. Va queda gairebé abduïda per la profunditat d’aquells ulls foscos que amagats darrera d’unes ulleres de pasta passades moda semblaven pous sense fons. Va tenir la grip i va estar un dies de baixa. En tornar a la feina, el primer que va fer al pujar al metro va ser buscar-lo amb la mirada. Estava allà. Li va fer un petit gest com convidant-la a seure al seient buit que tenia al davant, però va tenir por. I es va quedar agafada a la barra tot el trajecte. L’endemà va buscar-lo tot tement sense entendre gairebé perquè, que ja no hi fos, però ell no faltava a la seva cita. Li va tornar a fer el mateix gest i aquest cop ella si va acostar. No havia acabat de seure que Ell va preguntar, Estàs millor? La grip es una cosa seriosa. Es va quedar glaçada. Com ho sabia ell que havia tingut la grip? Va estar a punt de marxar corrents però semblava que estigues enganxada al seient. No sabia que dir ni que pensar. És la teva parada, no? Va baixar encara mig esmaperduda, sense saber que li estava passant. Aquell matí va decidir agafar el toro per les banyes i preguntar-li qui era. No hi va ser a temps, tal com va entrar al vagó ell li va dir: Em sembla que encara no ens no ens hem presentat, sóc el teu Black Ghost. El meu què? Si el teu Black Ghost, el que t’explica les històries, però n’estic tip de que les llencis. Fes el favor de no llençar-ne cap més, que em fas molt mal i m’estàs matant. Mira, fes-te un blog i escrius allà les històries i així no em condemnaràs a fondre’m als llimbs. És la teva parada, no? Va baixar del vagó com en un somni i aquell dia li va costar moltíssim concentrar-se en la feina. Ningú li va ir res, tot pensant que encara estava fluixa de la grip. Va arribar a casa i va començar a mirar com es podia fer un blog. Després d’una llarga estona va decidir que era impossible, mai no entendria tot allò i de cop va pensar en el seu nebot. Segur que ell en sabia, bé l’havia ajudat amb la compra i instal.lació de l’ordinador. El va trucar i el nebot, tot rient per sota el nas li va dir que cap problema. Que li donés una adreça de correu electrònic i que en un moment la trucava. No havien passat ni vint minuts que el nebot la va trucar i li var dir : ja està, t’he envia’t un correu amb totes les instruccions perquè el puguis fer servir. Que hi hagi sort. Va obrir el correu i va seguir les instruccions fil per randa i va trobar que fer-lo servir era d’allò més fàcil. Va rescatar el darrer escrit de la paperera i el va penjar. Quan va pujar al metro per anar a la feina el va veure somrient, però aquell dia el metro anava estranyament ple i no s’hi va poder acostar. L’endemà el va veure, igualment somrient, però semblava que hi hagués alguna cosa que impedia que si acostés. Poc a poc escriure al blog es va convertir en una constant. Cada dia penjava un escrit o altre i va trobar que a la gent li agradava. Fins i tot alguns companys de feina li demanaven que no parés d’escriure. I així ho va anar fent. Cada cop amb més facilitat les histories s’escolaven dels seus dits cap el teclat i d’allà al blog. Ja no el buscava quan pujava al metro. Mirava el que feia la gent per crear històries del que veia. Un dia va rebre un correu molt estrany.

No sóc jo, ets tu.

Black Ghost

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Una resposta a «“Black Ghost”»

Deixa un comentari