“Instagram”

instagramLa fotografia sempre havia estat la seva passió. Com que ella no sabia fer-ne, no li sortien gens bé tot i haver-se deixat un dineral en cursos i càmeres objectius i filtres, dedicava gran part del seu sou a comprar llibres gràfics i a visitar exposicions. Però no trobava mai La Fotografia. Quan va descobrir Instagram va pensar que per provar no perdia res. Amb dubtes, si els professionals no la satisfeien, que podia trobar en la gent que feia fotos amb un mòbil…Però una foto de @retratsbcn amb una història colpidora la va fer canviar d’opinió. Era una història tan tendre i trista alhora que la va sacsejar. I va pensar que podria trobar més foto-històries com aquella. El que primer es mirava de passada ara copava tota la seva atenció. Cada cop passava més hores enganxada al mòbil i al portàtil, buscant. La seva cerca de la Imatge va començar a trastocar la seva vida. Més d’un cop van estar a punt d’atropellar-la per no mirar el semàfor. Va deixar d’anar al gimnàs. Les seves cervicals van començar a cruixir clamant pietat, però va decidir atipar-se de paracetamol i ibuprofè abans que aixecar el cap. Ja no mirava el cel. Ella que cada dia trobava un adjectiu matinal als colors de l’albada ja ni recordava com era. Si la veia era per de les imatges d’altres. Més d’un cop havia estat a punt de dutxar-se amb el mòbil. Sempre havia estat tastaolletes i experimentava amb receptes noves, ara s’alimentava de menjar fet i liofilitzats per no perdre temps a la cuina. Les seves relacions socials que mai havia estat gran cosa, ara eren inexistents. La seva vida es reduïa a mirar pantalles. A la feina per obligació, la resta del temps en la seva desesperada recerca. Paquets de gotes pels ulls de tot tipus van començar a ocupar tota la casa. I va ser tornant a casa quan la va trobar. La va mirar fixament i de cop, li va semblar que allà al fons la convidaven a la festa. Va sacsejar el cap incrèdula i va tornar a mirar. L’efecte persistia. Els ulls, va pensar, necessito unes gotes. Va posar-se les gotes entre sotrac i sotrac de l’autobús i va mirar de nou. Tot seguia igual. Això es el trontoll de l’autobús. Quan va baixar, va seure a la terrassa del bar, per primer cop en molt temps va apagar el mòbil. Mentre prenia el cafè i esperava que es tornes a iniciar va mirar al seu voltant. Els seus ulls no feien coses estranyes, tot es veia com s’havia de veure. Va obrir l’Instagram i va cercar la foto. En passar el dit per sobre va notar un efecte estrany, talment havia sentit una escalfor. Va augmentar la foto cada cop més per examinar la festa del fons, i cosa estranya, per molt que augmentés mai es pixelava, al contrari, cada cop veia més detalls. Fins li semblava sentir el dring de les copes, la música del quartet de corda i els riures alegres. Va tornar a posar el dit a sobre i el tacte del mòbil es transformà en un tacte humà.

DESAPAREGUDA

Dona de 35 anys, 1,60 d’alçada, rossa, ulls foscos, vestida amb texans i jaqueta grisa. Vista per darrer cop a la terrassa del Zurich.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari