La cerca

La reunió era d’allò més avorrida. El client, com feien tots, havia demanat que la publicitat fos perfecta. Durant el brainstorming ell s’entretenia rosegant les galetes salades i mirant de reüll la cabellera, ara tenyida de rosa de la directora de màrqueting. Acabada la reunió va baixar a l’Astrònom, un petit bistró especialitzat en taules de formatges on havia quedat amb la seva germana. Com sempre ella arribava tard. Mentre l’esperava, anava menjant els bastonets de cereals que agafava de la petita cistella de vímet, pensava en la reunió. Trobar uns peus perfectes. Per un anunci de sabates! Molt original no era. Un xisclet i un cop sec van anunciar l’arribada de la Carme. Havia ensopegat amb la cadireta que tenien a l’entrada i ara era al terra intentant aixecar-se. Es fregava el peu amb un gest adolorit. Llavors s’hi va fixar. Duia unes sandàlies que deixaven veure gairebé tot el peu. Després de dinar va tornar cap al despatx, però enlloc de mirar els aparadors, es va dedicar a mirar els peus de la gent. L’estiu s’havia avançat i gairebé tothom ja duia sandàlies. Mai hagués pensat que mirar peus fos tan entretingut. Deien molt de cada persona. Va seure a la taula i va contactar amb l’agència de models. Ràpidament li van enviar els books dels models de peus. Després de tres hores de mirar peus sense parar estava tan encarcarat que tenia la sensació de tenir l’esquena de fusta. Va decidir marxar a casa i continuar la cerca després de sopar. Posà pinso al gat i es tancà a la cuina per fer-se un llenguado a la meniere. Era l’únic peix que sabia cuinar. Mentre es prenia el cafè va continuar la cerca. Res. Cap dels peus li semblava prou perfecte. Va començar a buscar per la xarxa. Fotos de peus, d’anuncis de sabates, de gent a la platja. L’albada el va trobar enganxat a la pantalla. Com si fos un fletxa, la llum del sol va ferir-li els ulls. Van passar els dies. S’alimentava de menjar precuinat. Només tenia una idea al cap, trobar Els Peus. El timbre sonava insistentment. Va obrir. Veié una noia vestida amb una granota blava que mormolava alguna cosa de la revisió de la caldera. Astorat només va poder dir:

-Li puc veure els peus?

La plantofada es va sentir per tota el replà.

“Maduixa”

L’acte de presentació del seu llibre havia estat agònic. Algú havia tingut la genial idea de posar unes barres perfumades amb maduixa. La lluita per no perbocar i al mateix temps somriure i atendre els futurs compradors la va deixar exhausta. Demanà un taxi i va anar a l’hospital. Els seus dos germans bessons estaven ingressats. Tots dos pel mateix. Afortunadament estaven al mateix centre. L’olor de maduixa artificial encara la perseguia. La portava a la seva infantesa. Ser la petita dels trigèmins no havia estat fàcil. No s’assemblava en res als seus germans. Tots dos ja de ben petits eren igual que el seu pare. Grans, rossos i amb uns ulls que no van perdre aquella blavor com els hi passa a molts nadons. Ella no, era bruna i esquifida i amb uns ulls grisos. La seva infància va ser un constant rosari de visites als metges per intentar que s’engreixés. Però no hi havia manera. Cada cop que la inflaven a vitamines perdia pes. Llavors van començar amb el xarop. Aquell xarop que, de tan dolç que era, amarguejava. Aquell suposat gust a maduixa i aquella olor. Van ser anys molt dolorosos perquè enlloc de fer-li venir gana i li treien la poca que tenia. Els seus germans sempre se’n reien d’ella i l’anomenaven “l’esquifida”. Va arribar a l’hospital. El pronòstic era greu. Tots dos patien del cor i el seu sobrepès durant tant anys ignorat ara era una llosa. Quan entrà a l’habitació se la van mirar. El més gran va dir “Ves qui ho diria” va aturar-se perquè s’ofegava i va continuar “la petita esquifida ha triomfat” un atac de tots va disparar totes les alarmes dels aparells a que estaven connectats. Sortí de l’habitació plorant. Ni en els darrers moments es va dignar a dir el seu nom.

De docents…

Treballo rodejada de docents, és el que passa quan fas d’administrativa en un institut i no, no es un escrit per fer dels docents uns herois. De docents, com de persones n’hi ha de totes menes. I tampoc entraré en les meves preferències personals. Només us explicaré una mica com de difícil és ser-ne i no fotre barranc avall a moltes criatures. Aules plenes d’adolescents que estan per tot excepte per aprendre. Alumnes que arriben a l’institut encara amb les lleganyes posades i sense esmorzar. Criatures que porten unes motxilles emocionals terribles i no caure en el parany dels pobrets. Lluitar cada dia perquè aprenguin a pensar. Quedar amb pares que et deixen plantat entrevista darrera entrevista i després es queixen que no els truques ni informes. Pressions perquè aprovis alumnes per allò de les estadístiques, aplicacions informàtiques que no funcionen, pares que amenacen… I segueixen anant cada dia a la feina, intentant trobar la manera de transmetre uns coneixements i la manera d’assolir-los per que puguin aprendre a pensar i a tenir esperit crític amb fonament.

És una feina pesada, feixuga, i que en un país on es dóna poc valor a la cultura i l’ensenyament no té cap reconeixement.