L’acte de presentació del seu llibre havia estat agònic. Algú havia tingut la genial idea de posar unes barres perfumades amb maduixa. La lluita per no perbocar i al mateix temps somriure i atendre els futurs compradors la va deixar exhausta. Demanà un taxi i va anar a l’hospital. Els seus dos germans bessons estaven ingressats. Tots dos pel mateix. Afortunadament estaven al mateix centre. L’olor de maduixa artificial encara la perseguia. La portava a la seva infantesa. Ser la petita dels trigèmins no havia estat fàcil. No s’assemblava en res als seus germans. Tots dos ja de ben petits eren igual que el seu pare. Grans, rossos i amb uns ulls que no van perdre aquella blavor com els hi passa a molts nadons. Ella no, era bruna i esquifida i amb uns ulls grisos. La seva infància va ser un constant rosari de visites als metges per intentar que s’engreixés. Però no hi havia manera. Cada cop que la inflaven a vitamines perdia pes. Llavors van començar amb el xarop. Aquell xarop que, de tan dolç que era, amarguejava. Aquell suposat gust a maduixa i aquella olor. Van ser anys molt dolorosos perquè enlloc de fer-li venir gana i li treien la poca que tenia. Els seus germans sempre se’n reien d’ella i l’anomenaven “l’esquifida”. Va arribar a l’hospital. El pronòstic era greu. Tots dos patien del cor i el seu sobrepès durant tant anys ignorat ara era una llosa. Quan entrà a l’habitació se la van mirar. El més gran va dir “Ves qui ho diria” va aturar-se perquè s’ofegava i va continuar “la petita esquifida ha triomfat” un atac de tots va disparar totes les alarmes dels aparells a que estaven connectats. Sortí de l’habitació plorant. Ni en els darrers moments es va dignar a dir el seu nom.
