“Faves i pèsols”

favesipesolsLa Teresa feia molt temps que no cuinava. El canvi de barri l’havia desorientat. L’edifici on vivia des que es va casar s’enfondrava, tot va començar amb unes esquerdes i després que els tècnics de l’ajuntament s’ho miressin ben mirat i inspeccionessin tot l’edifici van declarar-lo en runes. Un torrent soterrani havia anat minvant els fonaments i no es podia arreglar. Els veïns van anar marxant, per sort eren pocs i tots vivien de lloguer. L’Ajuntament va ajudar a trobar un nou pis als veïns. Ella no necessitava ajut. Tenia el pis dels seus pares. L’havia tingut llogat fins feia poc, però en marxar els llogaters va començar a modernitzar-lo una mica. Amb l’assessorament del fill d’una amiga que es dedicava a arreglar pisos, van decidir que li calia una posada a punt, perquè totes les instal.lacions eren velles i tronades i qualsevol dia tindrien un disgust. El pis era llarg i estret, amb habitacions que ventilaven a altres habitacions , una cuina on just hi cabia una nevera, la cuina i una pica i un bany justet. Un cop acabades les obres ja semblava una altra cosa. No van moure envans perquè només arribaven fins al cel ras que era de guix i canya i endarreriria molt la reforma. Tampoc els va caldre refer el terra i van mantenir el terra hidràulic que ara tornava a estar de moda. Un cop acabades les obres ja semblava una altra cosa. Les parets pintades de colors clars, mobles d’aquells suecs que ocupaven poc espai i uns llums moderns que feien molta claror i gastaven poc, havia deixat de ser un pis fosc i tenebrós per passar a ser un pis força coquetó. Van posar una taula amb dues cadires a l’espai que feia de galeria coberta i li servia de taulell de cuina perquè per moltes meravelles que fessin, els electrodomèstics tenien les mides que tenien i no li quedava espai per treballar. Però aquell barri que en la seva joventut era ple de magatzems, tallers i petites botiges ara era ple d’edificis de pisos i res més. Tenia un hipermercat al final del carrer però no hi sabia comprar. El llargs passadissos plens de productes l’atabalaven i al final o tornava amb la meitat de les coses que necessitava o havia comprat productes que no sabia ni que eren. Ella s’enyorava del mercat, del petit colmado on tenien gairebé de tot. Va perdre el costum de cuinar. Quan no li faltaven cebes li faltava oli. La seva dieta gairebé es va reduir a brous, verdura que comprava congelada i tall a la planxa, doncs l’única botiga que tenia a prop era un carnisseria on també venien porc i una mica de pollastre. Poc a poc aquell cul de món va començar a cobrar vida. Primer va ser la botiga d’informàtica, no es que ella en gastés d’allò però quan anava a llençar el vidre la llum li feia companyia i aquell noi amable de la botiga que de tant en sortia a fora a fumar sempre li deia alguna cosa i s’oferia per ajudar-la i fins i tot quan la veia passar amb la bossa des de dins la botiga la saludava. Després va venir la botiga de coses de segona ma, deia el cartell, a ella li semblaven coses velles, però hi ha món per tot. Aquella botiga era un calaix de sastre, igual tenien un piano que una vaixella atrotinada. Però va donar vida al carrer, sempre hi havia gent entrant i sortint, gent que els comprava coses, que les venien i fins i tot, els que com ella perquè no se’n va poder estar entrar-hi, només xafardejaven. I la darrera botiga en obrir va ser el colmado. Un paki deien els veïns. el primer dia que hi va entrar, s’havia quedat sense oli, va veure que no s’assemblava gens a la botiga on ella anava sempre. Les estanteries eren blanques, hi havia molta claror i tot estava tan ben posat…Llavors es va adonar que el botiguer no era d’aquí i va entendre allò del paki. Va fer una ullada ràpida per veure que hi havia a les estanteries i se li va obrir el món. Excepte verdura i tall, tenia de tot. Estava salvada. Poc a poc, però van començar a aparèixer les verdures, primer les patates, les cebes i els alls. Les herbes pel caldo, una mica de verdura i els tomaquets va venir poc després. Finalment va arribar la fruita  les pomes, peres, taronges, magranes… Sempre en molt poca quantitat, una capsa de cada cosa a tot estirar. Per ella era perfecte. Molt cops s’asseia a la cadira que el Xavi tenia al costat de la taula que li servia per cobrar, en realitat es deia Hadmil però va acceptar Xavi amb un somriure als llavis, i li explicava les seves coses mentre ell assentia amb el cap i somreia. En Xavi sempre somreia. I un dia va aparèixer una capsa amb faves i pèsols. Encara amb la beina. No se’n va poder estar, va comprar un bon grapat de cada i va pujar a casa gairebé saltant. Va baixar a la carnisseria a comprar una mica de botifarra negra i cansalada. I va decidir fer unes faves i pèsols com els que menjava quan era jove. Va posar la ceba a sofregir, a foc ben suau, mentre asseguda a la taula de la galeria anava desgranant amb suavitat les llegums. De tant en tant picava algun pèsol o alguna fava petitona, eren tan dolces que semblaven caramels. Amb el sofregit fet, va afegir-les a l’olla amb la botifarra i la cansalada i la cuina es va començar a omplir de sentors de nostàlgia…

Es va sentir un brunzit, de cua d’ull ma mirar qui era. Impensable no contestar. Amb un sospir de resignació va deixar el llibre i es disposà a resistir vint minuts de queixes, retrets i lamentacions de la seva mare.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari