“La guerra”

djVa deixar el pis on vivia. No suportava tants records enganxats a cada racó. No es va veure en cor de llençar ni vendre tot l’equip que havien construït plegats, així que va llogar un traster i va desar allà tot el que havia estat important en la seva vida. Va posar el pis a lloguer i es va buscar un apartament cèntric. Va trobar el que buscava en un barri d’aquests de moda que ja no estaven tan de moda. Era un edifici una mica tronat, de baixos i una planta, amb una escala mal feta i costeruda i el pis no era gaire cosa, però pel que ella volia estava força bé. Eren 45 metres quadrats, 20 dels quals manllevats al terrat de l’edifici, amb la qual cosa per accedir al dormitori i la terrassa havies de pujar dos graons. Tenia un menjador i una sala cega que donava al menjador. Un petit bany amb dutxa i una cuina. Com que tots els edificis de l’illa eren baixos, per la finestra de la galeria entrava molta llum. La terrassa donava a una plaça i dormir era prou difícil, ara entenia perquè la veïna tenia la sala en aquella habitació i dormia en la sala cega del costat del menjador. Però ella no es veia amb cor de dormir en una habitació com aquella així que va demanar permís al propietari per canviar les finestres per unes amb doble vidre i es va fer unes cortines amb una tela molt gruixuda que eren horroroses però amortien gairebé del tot el soroll de la plaça. Poc a poc es va fer seu el pis. La veïna, una dona gran mig sorda estava contenta de tenir certa companyia. Ella quan la trobava pel carrer li pujava les bosses, i la dona a canvi de tant en tant trucava per oferir-li un plat d’estofat o un tros de pastís, ella que no havia sabut mai cuinar acceptava aquells regals amb molta alegria i en feia un festí. Tot semblava anar prou bé fins que uns joves van okupar el local buit de l’edifici. Després dels primers dies d’aldarulls i intents de desnonament, periodistes , regidors i mossos amunt i avall tot va recuperar certa calma. Els primers dies els okupes van començar a organitzar activitats, recollir roba, fer tallers per infants i per avis que estaven sols, gairebé va tenir la temptació d’oferir-se per fer alguna cosa, però encara no s’atrevia a comprometre’s a res. La vida va anar passant i de cop tot va canviar. Van començar les festes. Primer van ser els dissabtes, després dissabtes i divendres i al cap de poc les festes eren diàries. Va baixar un parell de cops a demanar que baixessin el volum de la música. Que no la deixaven dormir i que ella treballava. Va trucar a la Guàrdia Urbana però era inútil. El tercer cop que va baixar gairebé li van tancar la porta als nassos. Ella no s’havia distingit mai per tenir bon caràcter, el dolor havia adormit el seu tarannà natural però entre maldormida i l’engegada dels okupes la bèstia es va despertar. Va decidir que si volien guerra, guerra tindrien. Menystenir una teleco especialitzada en so no era el millor que havien pogut fer els okupes. Va comprar una carretó, va llogar una furgoneta i va anar al traster. Per sort havia embalat tot l’equip i no es veia el que era. Capses i capses van començar a omplir la furgoneta. Pujar-lo per l’estreta escala era impossible. Va contractar una empresa de mudances que amb petita grua va pujar tot els paquets al pis per la terrassa. Els okupes de tant en tant miraven però ningú va preguntar res. Un cop entrats tots els paquets sortí a comprar una pizza i va mirar els okupes amb un somriure malèvol. Després de menjar-se la pizza va començar a desembolicar paquets. Els 6 altaveus que havien modificat perquè només tingués una via cadascun i es podien regular a pleret segons volguessin més greus o més aguts, la taula de mescles , els amplificadors, el controlador de canals, els reproductors de cd i vinils, l’ordinador, els cables, auriculars, micròfons, i al final l’invent que no havien pogut acabar de desenvolupar, el canó de só. Tot l’equip d’un DJ tunejat per ella i que feia vibrar la gent fins el paroxisme quan ell el feia servir. Va repassar aparell per aparell, els cables i els adaptadors. Tot estava en perfecte estat. Va obrir la capsa de la música, va triar el paquet el de música experimental que havien generat mentre provaven la configuració, els cd’s d’efectes especials on hi havia un poti poti de tot i el max-mix de folklòriques diverses que servien per fer marxar la gent quan s’havia acabat la festa. El canó l’havien creat amb la idea de fer com un làser però en so. Concentrar el so per fer-lo arribar a un lloc determinat sense que es disperses, la idea era poder enfocar un punt del public i fer arribar un missatge determinat a una persona, però no havien aconseguit de superés els 10 metros sense dispersar-se i no sabia si funcionaria amb parets per mig. Va instal.lar-lo a la cuina enfocat cap a la seva habitació, el va programar i va anar a l’altre punta del pis. El so no era molt nítid però travessava la pared sense problemes. Es va dormir que feia estona que la festa dels okupes s’havia acabat. Va demanar a la feina els dies de vacances que li devien i que no havia volgut fer i es va posar en marxa. Va buidar la sala cega del costat del menjador i va disposar el material. Els altaveus disposats en cercle amb el canó al mig tot enfocat al terra. Va connectar-ho tot i ho va cobrir amb la tela super aïllant que estaven desenvolupant els seus amics i que ells havien estat provant a cada concert per recollir dades, perquè el so només s’escoltes al pis de sota. Un cop tot fet va esperar a que comencessin la festa. Tan bon punt el local va estar ple i la música a tot drap va engegar l’equip. Els hi va etzibar un cd on els aguts arribaven a superar els 140dB i els greus atronaven com un avió a l’enlairar-se i va esperar. La música es va aturar en sec, i es sentien veus de Què passa? Què passa?. Aquella nit la festa es va acabar de cop. L’endemà va tafanejar les activitats previstes pel casal i va decidir boicotejar-les totes. Fins i tot quan el regidor afí va anar a fer una conferència els hi va engegar el max-mix de les folklòriques  barrejat amb un vinil d’efectes especials per pel.lícules de guerra. La xerrada va durar tres minuts i la sala es va desallotjar de cop. Cada nit els oferia la música més rònega que podia trobar barrejada amb els sons més feridors. Un vespre van pujar a preguntar si ella sentia alguna cosa, perquè últimament sentien sorolls molt estranys, i molt amablement els va dir que només sentia la música que ells posaven a tot drap.

ULTIMA HORA (agències)

Els okupes han abandonat el local ocupat sense intervenció ni dels mossos ni de l’ajuntament. No ha donat cap motiu oficial però els veïns han sentit que comentaven alguna cosa d’esperits que provocaven psicofonies.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari