Sant Jordi. El Passeig

Que Sant Jordi no fos un dia feiner li acabava de fer el pes. Era com si li prenguessin una festa. Va sortir de casa i va enfilar cap al passeig. Va mirar atentament el paviment abans de submergir-se entre la marea humana. Els llibres i les roses havien pres el carrer. Quedava poc espai per caminar, les grans parades de les botigues s’alternaven amb les de miríades d’associacions i les petites taules de camping plenes de roses que posaven els estudiants per captar recursos pel viatge de fi de curs. La gent caminava amb aire de cavaller triomfant i princesa rescatada. De tant en tant una retenció. Amics que es trobaven i s’aturaven a parlar enmig de l’escàs pas que deixaven les parades i la gent que tafanejava. Aprofitava per mirar el terra a la recerca d’una esquerda. Gent que sortia amb llibres de les parades, alguns amb cara que ja hem complert amb el ritual, d’altres contents per haver trobat el llibre més barat. Parelles d’adolescents encaterinats, ell més vermell que la rosa que li regalava, ella dubtosa per si el llibre no li agradava. El sol acaronava els tendals que cobrien les parades, els cambrers bars del passeig feien mans i mànigues per arribar a les taules. Ella anava badant, respirant l’ambient de festa, saludant de lluny algun conegut, aturant-se a cada parada i deixant-se sorprendre a cada instant, tot buscant algun llibre que mormolés prou alt “un porta’m a casa”. Sempre li rascava, però, que els autors novells no tinguessin més presència. Li sabia greu que desencisats per la crueltat del món editorial molts d’ells haguessin de caure en l’autoedició o senzillament deixessin d’escriure. Va fer una pausa, un cafè mentre mirava passar la gent. Una llambregada al voltant de la taula per si descobria algun forat entre les llambordes. Va tornar a submergir-se entre la multitud. El sol ja s’amaga juganer darrera els edificis. El cel començava a canviar de color. Un to rosat que anunciava la propera foscor. Petits forats deixats per les parades que ja havien recollit. Encara no havia trobat el llibre. Calia que s’afanyés si no volia fer salat. Va tornar a mirar a repassar tots els llibres i en un racó, mig tapat per un llibre de bolets el va trobar. Ara ja tot eren corredisses per recollir. El cel ja era ben fosc. No havia pogut trobar l’entrada. Sols un cop de petita els havia vist. No sabia com però ho havien tornat a fer. De la pregonesa de la terra la sang del drac havia tornat a fer la seva màgia.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari