Sant Jordi. La colònia

Un sentiment d’urgència havia sacsejat la colònia. Tothom estava en alerta. L’ens que els guiava estava inquiet. Van caure les primeres gotes. ARA! ARA! Els pensaments de l’ens arribaven amb una força aclaparadora. El vigia va donar l’alarma. Havia arribat l’hora. Tothom va córrer cap al seu lloc. L’obra era impressionant. El temps que s’havia trigat a construir-lo escapava de la seva memòria. Cada generació havia ampliat i acabat el que l’anterior havia començat. I així al cap de moltes eres s’havia completat el circuit. Canals, reguerots, séquies, aljubs, cisternes, estanys. Torres de pressió, aqüeductes i sínies per salvar desnivells. Un laberint de camins que feia giragonses gairebé inexplicables. Ponts, grues i escales. Tot apuntava en una direcció. La Cambra Central. La freqüència de les gotes va augmentar fins que una foscor ígnia va cobrir la cúpula. Les gotes és van transformar en una cataracta roent. El fluid va començar a envair els canals. El vapor inundava tot l’espai, dificultant la visió i tornant el terra relliscós. Els agafadors col·locats estratègicament van estalviar moltes morts. Calia controlar la temperatura i viscositat. Que arribés massa calent o que s’enfredés abans d’hora i es tornés sòlid seria una catàstrofe. Anaven vigilant tota l’estona. Quan s’enfredava massa el feien anar cap a les presses que l’estancaven i es tornava a escalfar. Si era massa calent el menaven fins a una fina xarxa de petits canals. De les cisternes a les séquies. Dels reguerots als aljubs. I així tota l’estona. Sense defallir. Sense deixar de vigilar. Poc a poc, el liquid porpra va arribar al seu destí. Van comprovar per darrera vegada que la temperatura fos l’adequada i van obrir les comportes. Dintre de la cambra el terra còncau el conduïa fins al centre. Allà emergia de la pregonesa de la terra una torre maragda. Sobre la torre un oval roig coronat amb set pues negres lluïa esplendorós. L’oval vibrava. Tal com va entrar el magma a la cambra es va començar a esquerdar i quan el liquid va tocar la torre es va anar ensorrant arrossegant l’ou esquerdat amb ella. El centre de la cambra va quedar convertit en un estany irisat enlluernador que bategava cada cop més ràpid. Van tancar les comportes i es van acomiadar amb el pensament de l’ens que els havia guiat des de temps immemorials. Havien complert la seva missió. Mai podrien veure el resultat, però un pensament de felicitat els va recórrer el cos. Tot havia anat bé. L’ens havia despertat del seu son etern i renaixia. Sabien però que la seva feina no s’havia acabat. Havien de tornar a refer el laberint. L’ens havia deixat llavor.

—————————————————————————————————————-

“A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai. D’aquest roser el jove cavaller tallà una rosa i l’oferí a la princesa. “

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari