La doctora em va dir que ja podia posar el peu a terra i caminar una mica, ràpidament vaig fer anar al meu home a buscar una sabata d’aquestes per peus enguixats, no fos cas que s’acabessin i vam quedar que l’endemà aniríem a passejar. Bé aquest matí ja no podia dormir de l’emoció i m’ha faltat poc per despertar el meu home, però he pensat que si el despertava a les 5 del matí m’engegaria a dida. Talment semblava que el temps s’hagués aturat i que les agulles del rellotge quedessin immòbils com a Constantine, però al final ha dit les paraules màgiques: Què marxem? He arribat amb la cadira a l’entrada del pis batent records de velocitat i atropellant en Data que estava al mig per no variar. He agafat les crosses m’he posat dempeus i han baixat tots els sants de cop #quinmal #sócmoltdesgraciada
