Mes: setembre de 2016

Avui tocava visita al traumatòleg. Vista l’experiència amb el passadís d’ahir, molt intel.ligentment he anat amb la cadira Picard fins a la porta del pis i allà he agafat les crosses. Quan hem arribat a l’hospital, el meu home no s’ho ha pensat dos cops i m’ha dit: Espera’t que vaig a segrestar una cadira de rodes. Com que trigava molt pensava que l’havien detingut per robatori de cadires però no, els ascensors estaven desprogramats i funcionaven com volien total que ha recorregut totes les plantes fins poder tornat a l’aparcament. Un cop arribats a consultes, la infermera m’ha preguntat, Ja t’han fet la radiografia? Si ahir, bé doncs ara s’ho mira la doctora. Mentrestant m’ha tret el guix i m’ha posat crema al peu i no li he fet petons però gairebé, i ja pensava que em deixaven lliure quan la doctora ha tret el cap i ha dit : això no està consolidat, posa-li una botina. Aix, m’han tornat a enguixar…. #vullserlliure

Avui, després de llargs dies de reclusió he sortit al carrer. Tot el dia mirant el rellotge i les hores no passaven. Tenia hora a les 6 però a les 4 ja estava a punt de marxa. Quan ha arribat l’hora he agafat les crosses i enfilat cap a la porta del pis. El passadís s’ha transformat de cop en un remake del Resplandor, però enlloc de nen en tricicle senyora amb crosses. No s’acabava mai. Quan he arribat a l’ascensor ja no podia dir ni fava. I arribar al cotxe, aparcat a uns 5 metres de la porta de casa un autèntic martiri. Sort que a l’hospital tenien cadires de rodes, perquè radiologia està al fons de tot i la que em tocava encara més al fons, i sort del radiòleg i un altre senyor amable que ens han anat indicant el que havíem de fer i on anar, sinó encara estic allà esperant. #vullcaminarsoleta

Tenir cura del menjar i l’aigua dels gats des de la cadira Picard demana certa dosi d’imaginació, d’això vaig sobrada, i equilibri, aquí necessito millorar i molt. Un cop canviada l’aigua toca posar el pinso i aquí comença el drama. El Data que només pensa en menjar i que cada cop que entres a la cuina et segueix mig enredant-se en les rodes de la cadira, quan sent el soroll de la bossa del pinso perd l’oremus. Un cop agafat el pinso per portar-lo a la menjadora et va saltant a sobre intentant agafar el menjar com si portes dejunant tota la vida. Mentre posava el menjar a la menjadora ha saltat a sobre del pot i ha creat un bonic arxipèlag de pinso al bol de l’aigua amb unes boniques illes de pinso per tot el terra del menjador. #gatfarton

Anar amb la cadira Picard per casa fent rallies té els seus inconvenients. Vaig donant cops amb la cama (la que no està enguixada) arreu i el darrer cop va produir ferida. Calia anar al bany buscar alguna cosa per tapar-la. Però la cadira no hi cap i em cal entrar saltant a peu coix, cosa molt divertida quan tens 5 anys i patètica quan en tens més de 50. Un cop arribada a la farmaciola, toca buscar les tirites i clar, drama al canto. La farmaciola la vam comprar de joves quan amb paracetamol i alka seltzer ja fèiem al fet. Amb el temps s’ha omplert de potingues diverses, col.locades estratègicament com un trencaclosques vertical i s’ha anat tot en orris quan intentant fer amb una ma el que cal fer amb dues, la fràgil torre de Pisa formada per esparadraps , gases i altres adminicles ha caigut a terra. És urgent #comprarunafarmaciolagran

Si dormir a l’estiu ja és un drama, calor, gent que xerra al carrer quan surt del bar, el camió de la brossa que té el mal costum de passar a mitjanit fent un escàndol descomunal, amén dels tarats que van al cotxe amb les finestres obertes i la música (bé allò) a tot volum, ara hi he d’afegir el guix. El resultat és que dormir s’ha convertit en una fita inassolible. El meu home quan va anar a comprar va tornar dient-me: Mira, t’he comprat aquesta infusió que diu que és per dormir! No vaig saltar de la cadira Picard a abraçar-lo però gairebé, no per la infusió, si una pastilla no em fa dormir una infusió encara menys, però el detall va ser tant tendre que ara cada nit em prenc la infusió després de sopar mentre la fem petar o escoltem música #perònopucdormir

El Data té passió per les coses metàl.liques, potser perquè és negre com una garsa o ves a saber tu perquè. El resultat és que arreplega tot el que brilla o fa soroll de metall. Avui ha trobat el pot dels clips. De cop ha aparegut amb un clip i l’ha deixat al seu abeurador. Li he pres i ell sense immutar-se, ha girat cua i al moment n’ha portat un altre. Escamada davant aquesta provisió de clips he tingut una terrible sospita. He anat a la taula del meu home i si, horror, ha trobat el pot dels clips. Tot un escampall de clips, amén d’altres coses com maquinetes, gomes d’esborrar i algun que altre boli pel terra. Apa, a recollir coses del terra un altre cop, intentant amagar-les lluny del seu abast #gatsquecacencosesquenotoquen

El Trekkie des que va arribar a casa, ja fa uns 7 anys va decidir que el nostre llit era el seu llit i cada nit cal desocupar-lo amb molt d’afecte i portar-lo a coll-i-be fins al sofà del menjador. En Data de tant en tant s’apunta a l’ocupació, però com que no li agrada que l’agafin marxa solet. Ahir el Trekki va jeure a l’altra punta del llit, on no arribo amb la cadira Capità Picard i mentre intentava maniobrar per acostar-mi i fer-lo fora en Data va entrar a l’habitació, vaig treure’l i tornar a desocupar el Trekkie però va ser inútil. Cada cop que em girava el Data entrava fins que al final al crit de MEIDEI MEIDEI SOL.LICITO EXTRACCIÓ va venir el meu home a treure els gats amb feines i treballs perquè no volien marxar #elnostrellitnoésnostre

Els amics són molt importants, en tenim pocs, però dels de veritat. L’altre dia al vespre el meu home va començar a enviar whats, però com que això al vespre ho fa tot sovint per feina, ni cas. De sobte fa una foto a l’estanteria que hem fet a casa, «estiueig amb bricomania total» i l’envia i quan m’apartava per si li calia més espai m’atura amb un no et moguis i em fa una foto a la cama enguixada. Un pèl mosca li pregunto que a qui li has enviat la foto i abans que li arrenques el mòbil de les mans m’ha dit que a la Mireia, que estaven quedant per anar el diumenge a la mani i de passada enfotent-se’n de mi. Ho han compensat fent d’enviats especials i reporters gràfics de la mani #noncoment #teniramicsaixínotépreu

Dutxar-me, aquell fet quotidià i automàtic (bé hi ha qui no és dutxa, però no és el meu cas) que abans feia en cinc minuts, rentat de cabell inclòs ara és un serial de tragicomèdia. La dutxa és petita i cantonera, amb la qual cosa el tamboret extra còmode i ergonòmic que va portar el meu home hi cap justet, i he d’entrar a la dutxa a recules i agafada al meu home ja que jo no puc entrar sola a la dutxa. Acomodar el peu enguixat i convenientment tapat amb una bossa d’escombraries és èpic. L’única cosa relativament fàcil és ensabonar-se i esbandir-se i sant tornem-hi, sortir de la dutxa és una altra epopeia que en mans d’Homer (el Simpsons no, l’altre) donaria per una saga que ni la dels Nibelungs #vulldutxarmesoleta

Cada dia me d’injectar no se que suc, que es diu enoxaparina sòdica i que ve en una capsa que ja de per si impressiona de grossa com és i que no se perquè serveix, ja que no em miro mai els prospectes de les medecines però com que sóc molt bona minyona, però molt eh! jo cada dia em xuto la potinga aquesta. El resultat es que cada punxada deixa un morat i ja tinc la panxa que ja semblo la carta del «Ídolo de los mil ojos» i la cosa va en augment que encara em queden 20 (VINT) injeccions per foradar la meva soferta panxeta. Estic per fotre les injeccions al riu i que sigui el que Déu vulgui, perquè començar a faltar panxa per a tant morat #estictipadelesinjeccions