Avui, després de llargs dies de reclusió he sortit al carrer. Tot el dia mirant el rellotge i les hores no passaven. Tenia hora a les 6 però a les 4 ja estava a punt de marxa. Quan ha arribat l’hora he agafat les crosses i enfilat cap a la porta del pis. El passadís s’ha transformat de cop en un remake del Resplandor, però enlloc de nen en tricicle senyora amb crosses. No s’acabava mai. Quan he arribat a l’ascensor ja no podia dir ni fava. I arribar al cotxe, aparcat a uns 5 metres de la porta de casa un autèntic martiri. Sort que a l’hospital tenien cadires de rodes, perquè radiologia està al fons de tot i la que em tocava encara més al fons, i sort del radiòleg i un altre senyor amable que ens han anat indicant el que havíem de fer i on anar, sinó encara estic allà esperant. #vullcaminarsoleta
