Dutxar-me, aquell fet quotidià i automàtic (bé hi ha qui no és dutxa, però no és el meu cas) que abans feia en cinc minuts, rentat de cabell inclòs ara és un serial de tragicomèdia. La dutxa és petita i cantonera, amb la qual cosa el tamboret extra còmode i ergonòmic que va portar el meu home hi cap justet, i he d’entrar a la dutxa a recules i agafada al meu home ja que jo no puc entrar sola a la dutxa. Acomodar el peu enguixat i convenientment tapat amb una bossa d’escombraries és èpic. L’única cosa relativament fàcil és ensabonar-se i esbandir-se i sant tornem-hi, sortir de la dutxa és una altra epopeia que en mans d’Homer (el Simpsons no, l’altre) donaria per una saga que ni la dels Nibelungs #vulldutxarmesoleta
