“La ciutat”

Tot i que el cel era ras, la ventada va travessar la ciutat amb una velocitat que va deixar tothom estorat. El vent bufava amb una força increïble. Misteriosament no va causar cap destrossa. Ningú podia imaginar com s’havia produït aquell fenomen meteorològic. No hi havien precedents. Durant un temps va ser font de comentaris investigacions i estudis des dels més seriosos fins a les absurditats més surrealistes. Ell va quedar molt intrigat i va començar a fer una cerca més exhaustiva. Va llegir tractats de meteorologia, però no el van ajudar res. Va obrir una altra línia d’investigació i es va dedicar a buscar articles i llibres sobre la història de la ciutat, però res. No trobava cap informació que li servis d’ajuda per entendre aquell estrany fenomen. Al final la bibliotecària que ja no sabia que donar-li  va suggerir-li un llibre de contes i llegendes de la ciutat. Només en tenim un exemplar. Cuida’l bé. Va agafar el llibre amb cura i va anar llegint tots els contes fins que va trobar l’únic conte on es parlava de ventades. El conte explicava que la ciutat va nàixer als núvols però quan va començar a créixer i es va fer pesada, va anar caient fins a tocar terra, i que mentre queia provocava grans huracans que assolaven el terra. No li va servir de gaire. Va apuntar en un paper el seu nom i la data de la ventada. El va plegar amb cura i el va deixar dintre del conte. Va tornar el llibre i va sortir de la biblioteca pensant que mai podria esbrinar la veritat.

De cop el núvol va envair una gran part del cel. Era estrany, perfectament delimitat i tot uniforme. La gent se’l quedava mirant, mai s’havia vist una cosa igual. Poc a poc, el núvol va anar perdent alçada, semblava que cada dia era més aprop de terra i la gent va poder veure com era absolutament llis. Cada dia s’acostava més, per sort, estava sobre els límits de la ciutat i ningú temia per res. Un matí es van trobar el nuvol al terra. Ben bé era de tot menys un núvol. Semblava un llac blanc, van posar tanques al voltant perquè ningú prengues mal i les autoritats van donar el tema per tancat. Ella era tafanera de mena. No estava gens contenta. Volia saber i va començar a buscar. Va repassar l’hemeroteca de la ciutat, l’apartat de successos, llibres d’història però tot va ser en va. No trobava cap referència que això hagués succeït cap altre cop. Al final va enfilar cap a la biblioteca i va demanar si tenien llibres sobre llegendes de la ciutat. El bibliotecari va consultar la base de dades i va dir: només en tenim un. El va demanar i va començar a llegir-lo. Quan va arribar a la llegenda de la formació de la ciutat va veure un paper plegat. El va obrir amb cura i tot i que la tinta estava molt difuminada es llegia huracà, una data i un nom. A partir d’aquell moment, cada dia s’acostava al llac blanc tot esperant veure sorgir una ciutat del no res.

La Carme va bufar per apartar unes brosses inexistents, va deixar caure amb cura una gota de cola blanca i va enganxar el darrer edifici que havia fet. Es va enretirar i va contemplar embadalida la seva ciutat, feta amb miniatures de tots els edificis que sempre havia volgut visitar.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari