El grup primer va ser amb la missatgeria del twitter, després el telegram perquè hi ha gent que no té twitter i aquí ja va ser una heroïcitat instal.lar-lo, però després d’intensos debats i barallar-se molt amb el mòbil ho va aconseguir. Al final s’havia acostumat al brunzit constant del mòbil. Li havia costat molt això d’entrar en la comunicació virtual. Els primers dies s’atabalava molt. No sabia manegar la quantitat de missatges i la neguitejava no poder seguir el ritme, encara estava convençuda que havia “d’escoltar” tot el que es deia. Quan va entendre que no calia, va començar a demanar resums de les converses per poder mantenir-se una mica al dia, tot i que sempre es trobava fora de lloc. De tant en tant deia alguna cosa, perquè no fos dit que només feia de voyeur. Excepte ella, la gent que formava el grup vivien la virtualitat com una cosa natural, s’expressaven, es relacionaven, compraven…Entre poca soltada i poca soltada on penjaven les imatges més divertides i forassenyades que podien trobar, es passaven enllaços d’ofertes que anaven des de parament de la casa a sortides de cap de setmana i qualsevol altre cosa que es pogués imaginar. Ella que era incapaç de fer res de tot allò, mirava astorada com per un mòbil enllaçaven articles i comparatives i parlaven de les capacitats del mòbil…ella que fins feia quatre dies amb prou feines el feia servir per trucar, però l’entusiasme que hi posaven li donava energia. Organitzaven trobades, sopars, fins i tot feien documents amb enquestes perquè la gent tries els dies que els anaven bé. Però fins i tot la virtualitat té perills i per uns no se sap ben bé que, ara marxava un, ara marxava un altre i un dia, el mòbil va deixar de brunzir. Un silenci ensordidor va envair la seva vida. Se li feia estrany no sentir la vibració del mòbil a totes hores. Aquells bon dia escrits encara amb les lleganyes posades, aquells moments que sabies que si entraves al grup sortiries amb un somriure, aquella companyia que semblava tan real, s’havia fos. El que la virtualitat et porta, la virtualitat t’ho pren. I sent molt conscient que els bons temps no tornarien, es resistia a abandonar el vaixell, vagarejant per les cobertes a la recerca d’algun somriure oblidat.
