“Bastet”

Era un parany. Ho sabia. Però havia de trobar respostes. No li quedava gaire temps. Aquella nit començaven les tretze llunes. El seu cos no resistiria un dia més. Entrar a la ciutat barrejada amb els mercaders no havia estat difícil. Els presoners eren fàcils de trobar. Havien construït el recinte perquè tot el poble pogués veure les execucions. Va mirar el espai entre els barrots. Suficient. Escoltà atentament. Cap soroll. El seu cos va lliscar entre les barres de metall. Els passadissos eren foscos i humits. Caminà amb cura fins a l’entrada de les cel·les. Ni soldats, ni carcellers. No els necessitaven. Les cel·les estaven tancades amb forrellat de combinació rúnica. Un lleu somriure va aparèixer a la cara. Va acostar el nas al tauler. Va tancar els ulls i es va concentrar. La mans es van moure veloçment sobre el tauler movent els símbols. L’olor l’àcid que dormia sobre del tauler arribava punyent als seus narius. Un error i la mort estava assegurada. Un clic precedir a l’obertura dels panys. Va entrar i obrí totes les cel·les, una fugida massiva distrauria l’atenció dels vigilants i tindria entretinguts als caçadors. Quan va trobar a l’Urisk, el va cobrir amb la capa que portava, se’l va carregar a l’espatlla i va sortir entre tots els presoners que fugien desesperats. Enmig del estrèpit de les banshees que alertaven de la fuga es dirigí a l’entrada de la ciutat. Les portes s’estaven tancant. Les va creuar amb prou feines. Va deixar la càrrega a terra. Desenterrà ràpidament el fardell amb les seves pertinences. Va treure una bossa i ruixà amb el seu contingut tota la porta. Allò distrauria a la gossada. Només de pensar-hi es va estremir. Licantrops reduïts a gossos de caça. Va recollir la càrrega i va començar a córrer. Tenia que arribar al final bosc abans de l’alba. Era a tocar dels primers arbres quan la claror del dia foragitava la nit. El follet es removia inquiet dins la capa que el cobria. El va destapar i amb veu ronca li va preguntar “Per què?” i sense esperar la resposta li va esquinçar el coll d’una queixalada. El Urisk va anar canviant de forma fins a esdevenir una figura indefinida. Un canviant. El Tirà havia d’estar molt interessat en capturar-la per sacrificar un dels seus. La gent no sabia que el seu rei havia estat substituït per un dels éssers més terribles que existien. Pocs eren els que els podien reconèixer. Els licantrops havien estat els primers a ser caçats. Els pocs que quedaven vivien en captivitat. Anells de plata de lluna travessaven les seves orelles, convertint-los en esclaus submisos. El temps apressava. Flocs de cabell començaven a caure del seu cap. Arrossegà el cadàver fins al precipici. Va recollir una mica de la seva sang. Es va fer un tall i va deixar que les dues sangs de barregessin. Va traçar complicades runes en un tros de tela, llençà el cadàver al buit i es disposà a baixar. Havia d’arribar a la cova ràpidament. Les cames li fallaven. Baixar sempre havia estat un malson. Relliscava. Les seves urpes tot just la sostenien. Veia l’entrada de la gruta. Es deixà caure. Entrà arrossegant-se. Mirà els glifs que mantenien la cova oberta. No els podia salvar. No quedava temps. Els destrossà d’una urpada. Lentament es va col·locar al centre de la caverna. Va completar el cercle que obria el portal. Tretze llunes la separaven de la venjança. El món s’esvaïa. Fils de llum van brollar del sòl fins a convertir-se en un tornado iridescent.

Va obrir els ulls. Estava en una torre rodona de pedra. En el llunyà sostre brillants llums es movien sense parar. Tenia gana. Molta gana. Va començar a donar voltes. Només hi havia parets plenes d’estranyes figures gravades. Es va dirigir a la petita osca que quedava a la seva altura. Va olorar. Menjar!!! Però com aconseguir-la? Imatges estranyes creixien en un cervell. Al final va comprendre. Va posar les dues potetes en els dibuixos del centre de la marca. Una llum va brillar i va aparèixer un forat amb el menjar. Rosegar una mica de carn. Set. Ara tenia set. Va sortir i escoltà. Sentia l’aigua, però on? Va començar a donar voltes. De tant en tant topava amb la seva cua i es distreia intentant caçar-la. Al final va trobar la font. Va beure i es va disposar a investigar aquell lloc. No tenia sortida. No hi havia res més que sorra a terra, brillants pedres gravades i uns sacs. S’avorria, només tenia la seva cua per jugar. Va menjar una mica més, es va ficar dins d’una de les bosses i va caure adormida.

Es va despertar lentament. Havia sobreviscut a les tretze llunes. El seu cos renascut estava complet.

Conservava tots els seus records.. Tenia gana però coses a fer abans d’alimentar-se. Va buscar tot el menjar que hagués sobrat. No n’hi havia gaire. S’havia tornat molt golafre. Amb el que quedava va fer tres piles. Un per ara, un per al viatge i el tercer per a la Shide. Es va dirigir cap a la tretzena marca. Va moure les pedres fins a obtenir la combinació necessària. Va agafar la tela amb la runes de la sang del canviant. La va esmicolar i la barrejà amb el menjar. Un cop dipositada al centre del cercle va crear camins a la sorra unint-la amb les roques en un laberint que no tenia ni principi ni fi mentre mormolava paraules i roncs que sortien de la seva gola com fils daurats fins que la sorra del sòl va brillar. Una figura a mig camí entre nadó i gat va sorgir de la llum. Mentre menjava va anar canviant de forma. Va aparèixer la imatge del canviant.

«Per què?» Va tornar a preguntar.

De la figura va sortir la resposta:
«Ens estem extingint, volem teus poders, volem viure per sempre».
Va explicar el seu origen. «Ens va crear un bruixot perquè fóssim els seus servents» va fer una pausa i va continuar «El vam matar i vam fugir de la seva fortalesa». El menjar s’acabava, amb un fil de veu la figura va continuar «No podem reproduir-nos …». la figura es va desfer lentament fins a tornar a convertir-se en sorra.

Ara comprenia. Gairebé havia exterminat a la seva raça buscant la vida eterna. Quina estupidesa. Si no eres una basteti no podies renéixer. I no sempre sortia bé. No totes sobrevivien a les tretze llunes. Però això s’acabaria per sempre. Eliminaria als canviants. Va maleir al mag que els havia creat. Va menjar amb ànsia. Invocar la Shide l’havia deixat esgotada. El seu estómac volia més. Va mirar amb golafreria el que quedava per al retorn. No la va tocar. Necessitava tenir reserves per tornar a crear l’obertura de la gruta. Va agafar sorra del centre místic i aigua de la font. Només amb aquells elements funcionava la màgia. Aquest cop necessitaria molta mes. Hauria de crear les joies suficients per als canviants que quedaven i no sàvia quants eren. Hauria de malgastar recursos però no podia quedar cap viu. Un cop refeta la combinació de les runes del cercle la llum la va portar a la cova. Va començar a treballar. Va crear els símbols que obririen l’entrada. Mentre barrejava la sorra i l’aigua mirava el menjar. Tenia gana. Molta gana. Però renovar l’aire era vital. Amb la porta oberta es va permetre un petit descans. Va menjar una mica. Ara ja podia començar a treballar. Va sortir de la cova i grimpà pel precipici fins al bosc. Necessitava ketraria i arrels de Nepheta.

No eren fàcils de trobar. Tenia pressa. Dibuixà la marca-guia a terra. Va seguir la feble llum. A poc a poc va omplir es sarró de liquen i arrels. Un feble so la va alertar. Una llebre famolenca s’acostava atreta per l’olor de les herbes. Un salt i l’animal va acabar al sarró. De tornada a la cova va menjar tranquil·lament. Amb l’estómac satisfet es va disposar a crear el parany que portaria la destrucció als canviants. Es va situar en el centre de la gruta. Barrejà part del Ketraria i la Nepheta amb la sorra i l’aigua mentre roncava cants mes antics que la majoria de les coses vives. Una llum rogenca emanava del sòl envoltant-la mentre treballava. Va esperar una lluna sencera per que s’assequessin. Les va mirar. Semblaven petits òpals iridiscents, d’una bellesa letal. Va recollirlos juntament amb les herbes i va tornar a la ciutat. A l’entrada es va dirigir al guardià i lliurant la seva alforja roncà: «Això és el que el Tirà vol» i va continuar «Quan la lluna plena estigui alta en el cel, els espero al cim del Krephor». La lluna il·luminava el cim quan la gossada i els soldats van aparèixer. Va esperar que els soldats la veiessin. Quan van deixar anar als licantrops va saltar dins el portal que tenia preparat i va desaparèixer. Tenia una lluna per descansar. No baixaria a la gruta. Podia viure uns dies tranquil·lament al bosc al bosc caçant i recol·lectant. Però al final va baixar a la cova. El seus malson la feia caure de l’arbre on havia construït el seu refugi temporal. Sempre el mateix. Els canviants caçant i torturant a les basteti per obtenir la immortalitat. Tenia els ulls vermells de plorar en somnis. S’acostava el dia. Va tornar a la ciutat. Es va apropar al guardià des de dalt. Li tapà la boca amb la mà i mormolà: «No cridis» el guàrdia intentava alliberar-se per donar la l’alarma. «Si crides, no podràs donar el missatge» i va continuar dient «quan la lluna plena estigui alta en el cel, els espero al cim del Krephor. No hi haurà més oportunitats». Va alliberar al vigilant i va desaparèixer entre les ombres.

Un soroll va trencar la pau del cim. La gossada i els soldats es sentien de lluny. Tancà dels ulls. L’olor dels canviants estava present. Havien vingut!!! Eren menys dels que pensava. Realment estaven acabant. Va encendre una foguera. Es van acostar a ella. «Els guàrdies no», exclamà, «només nosaltres». El Tirà va fer un gest de comiat als soldats. Quan van estar sols, els va indicar la foguera. Van envoltar la foguera. «Traieu les runes i mostreu-les al foc» va ordenar Quan van estar tots perfectament alineats va començar a salmodiar: «Ara heu de veure el foc. El foc és la vida. Sigueu el foc, sentiu el foc. El foc purifica. El foc és etern ». Es va apropar a la foguera lentament. Va seguir murmurant «Notareu calor, però no deixeu la runa per res o morireu. Recordeu el foc és vida »i mentre anava parlant amb un ronc seductor lleà al foc el Ketraria i la Nepheta sobrants. Els canviants van cremar com teies. Alguns van deixar caure l‘òpal però ja era tard. Res podia recompondre els cossos carbonitzats per dins. Va mirar els cadàvers, va recollir les pedres, que havien perdut ja tot el seu brillantor, les va destrossar i va llançar les restes a la foguera. Amb les últimes forces que li quedaven va traçar un petit cercle rúnic que la va portar a bosc. Els assassins de la seva espècie eren morts. Ja no hi haurien més malsons. Podia dormir tranquil·la.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d’administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me’n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari