“L’alè”

La ciutat li donava tot el que necessitava. Des que es va independitzar dels pars que no havia tornat a sortir-ne. Tenia oci, cultura, gastronomia, parcs per passejar i el MAR. Hi havia estudiat i trobat una feina que la satisfeia, no tothom pot treballar en un sector relacionat amb els seus estudis.

De cop tot va canviar, es va trobar un correu citant-la al despatx del director. Va començar a amoïnar-se. Tot i que l’empresa estava en expansió podia passar de tot. Va encaminar-se a la reunió amb l’estómac ple de papallones i en va sortir tremolant. L’havien ascendit i portaria la nova divisió que estaven creant. El problema era que la nova divisió estava en una altra ciutat. Havia de mudar-se. això la va trasbalsar tant que els companys preguntaven si no es trobava bé, “No, no, m’han dit que portaré la nova divisió i encara estic en trànsit”. Havia de mudar-se. Deixar el seu pis, la seva ciutat. Va endarrerir tan com va poder el trasllat, però a finals de maig la seva presència ja va ser imprescindible. Deixar el seu petit àtic, eufemisme per definir el que havia estat el cobert dels dipòsits d’aigua i que amb l’arribada de l’aigua corrent a la finca el propietari havia reconvertit a àtic coquetó. Ningú entenia perquè s’entestava en viure en un 6è sense ascensor de 28m quadrats. Però no s’atrevia a explicar que no era pel pis, era perquè tenia tot el terrat de l’edifici a la seva disposició. Des d’allà veia el mar i s’havia instal·lat una mena de chillout on hi feia vida tots els vespres i els dies de festa. Només hi pujava de tant en tant la veïna de sota, una dona ja gran que ho havia vist tot i amb qui compartia una copeta de licor mentre feien safareig del veïnat, fins que va anar a viure a una residència perquè ja no podia pujar les escales. Va recollir-ho tot, chillout inclòs, mai se sap i va instal·lar-se al pis que l’empresa havia posat a la seva disposició. Un pis amb tots els serveis, aparcament inclòs. I tot i que la terrassa feia uns 20 metres, que permetia posar una taula i unes gandules a ella li va semblar que massa pis i poca terrassa. La ciutat estava envoltada de polígons industrials i molt ben comunicada, raó per la qual l’empresa havia decidit posar la nova planta allà. Cada dia havia de desplaçar-se a un dels polígons que envoltaven la ciutat per arribar a la planta pilot. Aquesta estava al fons de la parcel·la on es construiria la planta definitiva i per arribar-hi calia travessar tot el solar, un lloc erm on només creixien quatre herbes descastades. Encara no havia arribat l’estiu que ja va posar en marxa l’aparell de refrigeració. Las calor i l’estrès perquè la planta pilot donava més problemes del que estava previst començaven a fer estralls en la seva persona. No poder passejar vora el mar per relaxar-se l’estava ensorrant. Hi havia dies que no podia ni pensar amb claredat. Fins que un dia en un atac de desesperació va comprar tots els brick d’aigua de mar per cuinar, que estaven tant de moda, que va trobar, els va abocar a la banyera, va afegir-hi un paquet de sal maldon que tenia a la cuina i es va submergir en aquell mar de fireta deixant que la salabror de l’aigua li amarés tot el cos. Va sortir de la banyera al cap de força estona, amb la pell tota arrugada i el cap més clar. Poc a poc els problemes anaven minvant i tot s’encarrilava tal com estava previst. Havia fet una razzia per totes les botigues de la ciutat i rodalies i comprat per internet tots els bricks d’aigua de mar que va poder. Es va acostumar a fer un bany gairebé diari amb aquella aigua de mar casolana i sortir a la terrassa encara molla per prendre’s un te gelat. Un dia va haver de tancar l’aire fred i de cop sense avisar, l’hivern va arribar. Els dies amb boira, molts, s’alternàvem amb un cel descaradament blau que per si sol enlluernava. Mai havia vist un blau tan nítid. Ara ja no podia sortir molla a la terrassa i el té gelat esdevingué una infusió ben calenta. Els directius de l’empresa mare havien vingut a veure les instal·lacions. Van convidar-los a sopar a ella i al cap de la planta. Va sortir aviat de les instal·lacions, amb un “ell els acabarà d’explicar millor com funciona tot” i va deixar plantat els cap de planta, que li fa fer una llengota mentre els directius no miraven. Si havia d’aguantar aquell sopar necessitava un bon bany. Va sortir encara molla mentre aguantava el te calent per escalfar-se. Va bufar i l’alè es va condensar en un núvol que trigà a desfer-se. Va seure en una de les gandules i va començar a bufar intentant crear formes amb l’alè. Cada cop les formes eren més perfectes. Un soroll somort sortia del seu mòbil però no el sentí. Només estava pendent de crear noves figures efímeres. Un llac gelat de te es formà als peus de la gandula.

El cap de planta va penjar el telèfon i digué:

-Es estrany -comentà- ella sempre és molt puntual. Deu haver tingut algun entrebanc. Va tornar al mirar el mòbil i continuà -Entrem, segur que arribarà abans no hàgim acabat de seure.

Els directius que s’estaven pelant de fred, van assentir amb el cap i tots tres van entrar al restaurant.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d’administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me’n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari