“El pont”

Posant molta imaginació i creuant els dits per què ningú fes cap trucada que no toqués, s’escapolí de tots els compromisos familiars. Necessitava pau i solitud. Havia estat un any fosc. Projectes inacabats, relacions trencades, problemes laborals…Un any per oblidar. Va baixar al garatge. Regirant va trobar la vella motxilla, la va omplir amb entrepans i una ampolla d’aigua. Pujà al cotxe i enfilà cap a la sortida de la ciutat. No tenia idea d’on anar, conduïa saltant d’una carretera a un altre fins que de cop es va adonar cap a on la portava el seu subconscient.

Baixà del cotxe. Va mirar enllà del riu. Arribar al casalot de la seva infància era una aventura de risc. El pont de fusta s’aguantava sobre uns pilars corcats.

Va fer un esforç titànic per arribar a la masia. Els ametllers eren una ombra del que van ser. Gairebé tots havien caigut sota l’efecte devastador de la solitud i els insectes. Només resistia l’ametller de la padrina Teresa.

El terrat estava mig ensorrat. Es veia el que havia estat l’habitació de l’àvia. Tenia un record confús. Com si fos un follet, de tant en tant una llum mística li il·luminava la cara i la duia a descobrir mons amagats dintre del bosc.

Va trobar les marques que guiaven cap un d’aquells calitraus per on la duia a passejar. Va seguir-les fins arribar a la pedra oscada. Allà la dona sempre s’aturava i mormolava una Paraula.

Va quedar-se davant la pedra amb els ulls tancats. Intentava recordar que deia la Teresa però era inútil. Al cap de força estona de lluita amb uns records emboirats va obrir els ulls. Un dragonet exhibicionista la mirava descarat reptant-la a trobar el mot.

La bestiola se la seguia mirant quan va desplegar unes ales que farien enveja a totes les papallones. Allò ja vorejava l’absurd. Que feia ella palplantada davant una pedra mirant un animal impossible?

Va sospirar i fitant la bestiola li va preguntar

-Què, em deixaràs entrar?

De cop, l’aire es va condensar davant la pedra tot fent un oval perfecte i enmig ja no hi havia roca sinó un estrany espill iridescent.

Es quedà mirant aquella meravella sorgida del no res. El dragonet voleiava al seu voltant. Va resistir l’impuls d’apartar-lo amb la ma com feia amb qualsevol bestia voladora que se li aprovava i para l’orella al murmuri que sortia de no sabia on.

El soroll provenia del mirall. S’estava convertint en una colada iridescent, però que enlloc de vessar cap en fora creava un camí sinuós que portava a un estrany bosc dintre de la roca.

Va seguir el camí que feia giragonses pel bosc fins arribar al cim d’un turó daurat. Va mirar cap a l’altre banda del turó i va veure un laberint que menava a una masia tal com recordava la de la seva infantesa.

Baixà del turó disposada a endinsar-se al laberint quan el va veure. Un enorme llop daurat. Una llopada el seguia. Esporuguida comença a córrer. El laberint començà a omplir-se d’aigua. Els seus peus s’ensorraven en un llot irisat mentre les bèsties semblaven surar. Poc a poc l’aigua l’anà cobrint. Els llops la van rodejar. Sentia el seu alè i uns grunys estranys.

Els sanitaris del SEM arrossegaven el cos gairebé inert fora de l’aigua. Poc a poc la dona anava recuperant la consciència.

L’agent forestal que l’havia vist i trucat al SEM , quan va veure que obria els ulls li va etzibar un

-Senyora, que no ha vist el rètol?-i tot irat continuà- No Es Permès Creuar El Pont.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d’administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me’n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari