Nostàlgies i altres coses II

Entrar en un mercat d’aquests que feia poc havien remodelat. Els mercats municipals són un actiu de la ciutat que havien entrat en una terrible decadència. Poc a poc els van arreglant. I no es feina fàcil. Cal muntar un mercat provisional, amb tots els serveis que els paradistes necessiten. Tallar un, dos o tres carrers en funció de la grandària del mercat. Trastocar la circulació i la vida dels ciutadans i empresaris afectats per tot aquest trasbals. I un cop fet tot això i acomodats els venedors, començar les obres. Una obra llarga, molt llarga. Un cop l’obra acabada, els carreres oberts i una tornada a la suposada normalitat, el mercat obre les portes. Passadissos amples, llum, terres que no rellisquen, parades que llueixen el gènere amb tota la seva esplendor, o no, que en cara hi ha cada cosa…Gent que pot treballar amb dignitat i mesures higièniques pròpies dels temps en que vivim, però ai las! El mercat a perdut l’ànima. On han quedat aquelles empentes i aquell estirar el coll per veure el que hi havia a la parada, el mira com belluga! aquells vols alguna cosa maca maca? caminar amb cura per no relliscar i caure a sobre de la iaia del davant…. Ara el mercat no fa olor. Ha perdut la seva olor. Un flaire fet de barreja de peix, cafès, verdures, bacallà i carn, d’aigua escolada de les parades i mil cops trepitjada. Un temps que afortunadament pels paradistes i dissortadament pels nostàlgics no tornaran.

Nostàlgies i altres coses I

Vacances és temps de vagarejar. Desar el rellotge i viure una mica càmera lenta. Sense planificar res i viure al dia. Cada dia una aventura i no cal anar a l’altra punta del món. Passejar pel mercat amb calma, tafanejar per botigues de segona ma, passar el mati regirant cubetes per trobar un vinil…Petites coses que demanen molt temps i que només les pots gaudir quan cap tic tac et marca la vida. I tenir temps per vagarejar també te’l dóna per pensar. Les botigues de segona ma…No aquelles industrialitzades, sinó aquelles que se suposa que tenen les un finalitat social o senzillament les que han obert gent amb esperit emprenedor. Botigues que en molts casos recullen allò que hom ja no vol, ja sigui perquè en molts casos el propietari es mort i que faràs ara amb tots les andròmines de la padrina? o senzillament perquè cal fer neteja del traster. I amb una certa impudícia veus exposades sobre de taules, arrepenjades en cadires la vida d’una gent a la que no coneixeràs mai. Plats, gots, records de no se sap ben bé on, trofeus escolars, quadres de punt de creu, olis d’aprenent de pintor, I que bé que pintava l’avi oi? Deixa, deixa iaia, que no hi cap al menjador. Amuntegats en capses, llibres formant un caos ensordidor. Le Carré barrejat amb un manual de macramé mig ofegats per una selecció de les millors ves a saber què…I amb l’esperit encara ple d’una barreja de sentiments estranys i amb una notal mental de no guardar andròmines anar al mercat…

“Spade returns”

Va recollir els post-it que havia escampat per tota la casa. Gairebé no li quedava temps. Dos dies per lliurar la suposada novel·la. Si no fos pel lloguer, hauria plegat. Però no es veia vivint al carrer i ja era massa gran per anar a fer d’okupa. Quan va començar a treballar en aquella editorial va pensar que havia trobat una feina gairebé perfecta. D’editorial tenia el que ell de candidat a premi Nobel. En realitat es dedicaven a enredar gent perquè comprés enciclopèdies o col·leccions absurdes que ningú necessitava per res. L’esquer sempre era el mateix, unes biografies de gent famosa amb un pròleg d’un escriptor, historiador, polític o músic suposadament famós i estranger. Ell era l’encarregat de fer els pròlegs cosa que amb un moment i tibant de wiquipèdia tenia llest en poca estona. De jove havia tingut aspiracions d’escriptor, però no havia passat de guanyar algun que altre petit concurs on els premis solien ser llibres i poca cosa més. Quan va decidir escriure una novel·la va comprovar que era incapaç. A la que passava de les tres mil paraules, es distreia, s’avorria de la història, altres projectes interferien amb el que estava fent. Al final va desistir. De tant en tant li feien escriure algun relat curt “edició especial per als nostres clients” i que signava amb un nom que s’assembles prou al d’algun escriptor famós i a ser possible, mort. A voltes es sentia com si treballés al Diamante Negro, clar que sense Madame, ni Maries ni Muley i si amb molt executiu agressiu de pa sucat amb oli. Però un canvi en la direcció de l’empresa ho va trastocar tot. Van decidir que això de les biografies ja estava molt gastat i que oferirien novel·les “inèdites” d’autors famosos i morts, evidentment. I li havien encolomat que fes una novel·la negra estil Hammett. Alguna ment preclara havia tornat a posar de moda els clàssics de la novel·la negra americana i si no en tenies alguna a casa no eres ningú. Va tornar a mirar-se les notes. “L’Spade va llençar la pistola al terra. Marxà sense mirar enrere. L’arma s’enfonsa en el bassal de sang d’en Harry” Podia ser un bon començament si li afegia una mica de localització, un terra humit, el soroll d’algun cotxe en la distància, una lluna mig tapada pels núvols…. “Mentre agonitzava en Harry es mirava els dits tacats de tinta. Mai hagués hagut d’enviar aquella nota” Una nota, hauria de canviar el començament i fer que l’Spade llences la nota a la paperera. No a la paperera no, que la cremi amb un encenedor… “El forense va marcar la silueta d’en Harry amb la blanca cinta oficial i la sang la va tenyir de vermell ràpidament” Va home va, no surt pas tanta sang d’una ferida, en que estaria pensant quan va escriure això, a més la sang no havia fet un bassal? Això de la cinta va fora… “A les butxaques d’en Harry només hi van trobar, la cartera, unes claus, un mocador de seda brodat i un flascó de verí” D’acord que s’acabava de veure un cafè repugnant quan ho va escriure, però que hi pinta un flascó de verí a la butxaca d’un americà de començament del segle XX. Caldria explicar qui era en Harry. En això no hi havia pensat. Un gangster? Un altre detectiu? Un policia corrupte? Alguna de les tres. Ja veuria quina… “En arribar al despatx l’Spade va trobar un sobre a la taula. En obrir-lo va trobar 3 feixos de bitllets tacats de sang” Això dels bitllets tacats de sang, quin fàstic. Si que s’havia tallat intentant fer una juliana i que va gastar mig rotlle de paper de cuina per aturar la sagnia, però quedava fatal. Ho canviaria per una nota que digués alguna cosa cruel i llestos… “L’Spade mirava els bitllets. I si l’Eve no era tan innocent com semblava ni en Harry tan culpable? L’havia enredat?” Si clar, la noia, sempre calia que hi hagués una noia. Calia pensar però d’on sortia? Qui era? Que feia? La veïna del tercer era prou rara. S’inspiraria en ella…”Estava molt emprenyat. Va obrir el calaix, va agafar les manilles i va decidir visitar l’Eve. La faria parlar com fos” Això de les manilles semblava més que anés a un encontre sexual que a interrogar la noia. Mirar pornografia a deshores no havia estat una bona idea. El cas és que ell anava a interrogar-la. I molt emprenyat, això era important… “Va mirar per la finestra abans de trucar. L’Eve desava un sobre en un compartiment secret de l’aparador del menjador” No no, de cap de les maneres. Si estàs emprenyat no t’atures a mirar per la finestra. Entres a sac o si no vols rebentar la porta et deixes el dit al timbre. En tot cas el sobre hauria d’estar mal amagat perquè ell el veiés. I el sobre? Que hi haurà dintre del sobre?… “L’Eve obrí la porta, el va fer entrar i amb un somriure seductor va posar la ma plana al pit de l’Spade. Gran error.” Eren amants? Ho havien estat? L’Spade l’estimava i ella se’l rifava? Alguna cosa especial ha de tenir l’Eve per no endur-se un mastegot d’entrada… “Les pampallugues del fanal de carrer anaven al mateix ritme que els passos de l’Eve reculant atemorida de l’Spade” Si li posava alguna música de fons, gramòfon o ràdio quedaria prou adequat. Un blues de Bessie Smith s’avindria amb l’atmosfera que volia crear… “Tot i la por, l’Eve pensava ràpid. Qualsevol error encendria l’Spade i el faria esclatar com si fos dinamita” Això es imprescindible. L’Eve ha de ser prou llesta per sobreviure en un ambient poc clar. No es pot quedar mai sense recursos i ha de ser capaç de tenir sempre un as a la màniga… “El soroll d’un bastó repicant contra l’empedrat va fer que l’Spade deixés de prestar atenció a l’Eve. Aquell soroll… ” Vital, hi ha d’haver un dolent misteriós en la vida de l’Spade. Que li hagi passat alguna cosa terrible per explicar el seu caràcter esquerp. Algú que sembli com una ombra feixuga en la seva vida… “L’Spade va sortir d’estampida tot seguint el soroll del bastó. Una lluna rogenca i tremolosa il·luminava el carrer” Ara era el moment de fer que atrapés l’ombra que l’havia perseguit tota la vida. Necessitava que la persecució fos a través de carrerons estrets i humits. Com si fes poc que hagués plogut. Posar-hi algun que altre borratxo o pidolaire que crees entrebancs a l’Spade perquè no el pogués atrapar gaire ràpid… “Em pots matar i tornar al món clandestí, digué l’home del bastó o… el silenciador va esmorteir el soroll del tret” La venjança, al final l’Spade aconsegueix eliminar l’ombra misteriosa. No els agradarà, segur. Molt executiu però no es perden ni una pel·lícula romàntica ni per mal de morir. I com més ensucrada sigui més bona la troben. Necessito un altre final… “Em pots matar i tornar al món clandestí, digué l’home del bastó o oblidar-me i viure i trobar la felicitat amb l’Eve” Com sabia l’home del bastó qui era l’Eve. Quina relació hi tenia? Per què aquest interès en la seva felicitat? Sempre es pot deixar anar com de passada que l’home del bastó és el pare de l’Eve que això pot fer caure alguna llagrimeta...

Va aixecar-se a buscar una cervesa, va obrir l’ordinador i va començar a teclejar. En Sam Spade tornava d’entre els morts.

Break a la insubstancialitat

No tenia intenció de publicar res seriós. A mi m’agrada la insubstancialitat. Arrencar si pot ser un somriure mentre es fa un cafè. Però sembla ser que no es pot tenir por. I el que es pitjor. Dir que es té por és pecat venial. Doncs NO. Molts tenim por. I cal dir-ho. Ser valent no és no tenir por, ser valent és tenir-ne i seguir endavant. Afrontar tot el que la vida et posa per davant. I ser valent es dir públicament que es té por. Sabent que tothom et menystindrà. I dir-ho. I molts no ens sentirem sols. I segurament farà que molta gent deixi de veure la por com una cosa que s’ha d’amagar sota l’estora i fingir que no existeix. Podem proclamar lliurement les nostres pors. Lluitar cada dia per allò en que un creu, o vol o desitja sense sentir-se culpable per tenir por. Porucs del món, no esteu sols.

Sant Jordi. El Passeig

Que Sant Jordi no fos un dia feiner li acabava de fer el pes. Era com si li prenguessin una festa. Va sortir de casa i va enfilar cap al passeig. Va mirar atentament el paviment abans de submergir-se entre la marea humana. Els llibres i les roses havien pres el carrer. Quedava poc espai per caminar, les grans parades de les botigues s’alternaven amb les de miríades d’associacions i les petites taules de camping plenes de roses que posaven els estudiants per captar recursos pel viatge de fi de curs. La gent caminava amb aire de cavaller triomfant i princesa rescatada. De tant en tant una retenció. Amics que es trobaven i s’aturaven a parlar enmig de l’escàs pas que deixaven les parades i la gent que tafanejava. Aprofitava per mirar el terra a la recerca d’una esquerda. Gent que sortia amb llibres de les parades, alguns amb cara que ja hem complert amb el ritual, d’altres contents per haver trobat el llibre més barat. Parelles d’adolescents encaterinats, ell més vermell que la rosa que li regalava, ella dubtosa per si el llibre no li agradava. El sol acaronava els tendals que cobrien les parades, els cambrers bars del passeig feien mans i mànigues per arribar a les taules. Ella anava badant, respirant l’ambient de festa, saludant de lluny algun conegut, aturant-se a cada parada i deixant-se sorprendre a cada instant, tot buscant algun llibre que mormolés prou alt “un porta’m a casa”. Sempre li rascava, però, que els autors novells no tinguessin més presència. Li sabia greu que desencisats per la crueltat del món editorial molts d’ells haguessin de caure en l’autoedició o senzillament deixessin d’escriure. Va fer una pausa, un cafè mentre mirava passar la gent. Una llambregada al voltant de la taula per si descobria algun forat entre les llambordes. Va tornar a submergir-se entre la multitud. El sol ja s’amaga juganer darrera els edificis. El cel començava a canviar de color. Un to rosat que anunciava la propera foscor. Petits forats deixats per les parades que ja havien recollit. Encara no havia trobat el llibre. Calia que s’afanyés si no volia fer salat. Va tornar a mirar a repassar tots els llibres i en un racó, mig tapat per un llibre de bolets el va trobar. Ara ja tot eren corredisses per recollir. El cel ja era ben fosc. No havia pogut trobar l’entrada. Sols un cop de petita els havia vist. No sabia com però ho havien tornat a fer. De la pregonesa de la terra la sang del drac havia tornat a fer la seva màgia.

Sant Jordi. La colònia

Un sentiment d’urgència havia sacsejat la colònia. Tothom estava en alerta. L’ens que els guiava estava inquiet. Van caure les primeres gotes. ARA! ARA! Els pensaments de l’ens arribaven amb una força aclaparadora. El vigia va donar l’alarma. Havia arribat l’hora. Tothom va córrer cap al seu lloc. L’obra era impressionant. El temps que s’havia trigat a construir-lo escapava de la seva memòria. Cada generació havia ampliat i acabat el que l’anterior havia començat. I així al cap de moltes eres s’havia completat el circuit. Canals, reguerots, séquies, aljubs, cisternes, estanys. Torres de pressió, aqüeductes i sínies per salvar desnivells. Un laberint de camins que feia giragonses gairebé inexplicables. Ponts, grues i escales. Tot apuntava en una direcció. La Cambra Central. La freqüència de les gotes va augmentar fins que una foscor ígnia va cobrir la cúpula. Les gotes és van transformar en una cataracta roent. El fluid va començar a envair els canals. El vapor inundava tot l’espai, dificultant la visió i tornant el terra relliscós. Els agafadors col·locats estratègicament van estalviar moltes morts. Calia controlar la temperatura i viscositat. Que arribés massa calent o que s’enfredés abans d’hora i es tornés sòlid seria una catàstrofe. Anaven vigilant tota l’estona. Quan s’enfredava massa el feien anar cap a les presses que l’estancaven i es tornava a escalfar. Si era massa calent el menaven fins a una fina xarxa de petits canals. De les cisternes a les séquies. Dels reguerots als aljubs. I així tota l’estona. Sense defallir. Sense deixar de vigilar. Poc a poc, el liquid porpra va arribar al seu destí. Van comprovar per darrera vegada que la temperatura fos l’adequada i van obrir les comportes. Dintre de la cambra el terra còncau el conduïa fins al centre. Allà emergia de la pregonesa de la terra una torre maragda. Sobre la torre un oval roig coronat amb set pues negres lluïa esplendorós. L’oval vibrava. Tal com va entrar el magma a la cambra es va començar a esquerdar i quan el liquid va tocar la torre es va anar ensorrant arrossegant l’ou esquerdat amb ella. El centre de la cambra va quedar convertit en un estany irisat enlluernador que bategava cada cop més ràpid. Van tancar les comportes i es van acomiadar amb el pensament de l’ens que els havia guiat des de temps immemorials. Havien complert la seva missió. Mai podrien veure el resultat, però un pensament de felicitat els va recórrer el cos. Tot havia anat bé. L’ens havia despertat del seu son etern i renaixia. Sabien però que la seva feina no s’havia acabat. Havien de tornar a refer el laberint. L’ens havia deixat llavor.

—————————————————————————————————————-

“A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai. D’aquest roser el jove cavaller tallà una rosa i l’oferí a la princesa. “

“Trajecte”

El tren avançava mandrós per les velles vies. La vegetació que les darreres pluges havia fet créixer tocava els vagons. Petites fuetades maragdes sobre els vidres bruts. La llum del sol s’obria pas entre la verdor encegant-la de tant en tant. Però seguia mirant per la finestra. Poc a poc el tren va deixar enrere l’estret congost. Ara ja hi havien zones més planeres. El petit riu es va fer present. L’aigua baixava marronosa, arrossegant sediments tot cercant el mar obert. Les rodes grinyolaven quan el tren s’aturava a recollir passatge. Maletes, bosses, carretons de la compra s’encaixaven entre els seients. Cada viatger un destí. Les converses amb un to adormit omplien l’espai d’històries. La llum del sol s’ensenyoria del vagó. Caminois de terra portaven a llunyanes masies mig envoltades pel bosc. A peu de via anaven apareixent de tant en tant petites cases. El tren s’atura en una gran estació abandonada convertida ara en paradís pels grafiters. Records d’un temps on la planificació era deixar caure estacions a qualsevol lloc. La foscor d’un túnel va amagar uns moments la llum brillant. Un canvi de vall. Ara les cases s’ajuntaven amb pretensions d’urbanització. Enllà de la via les granges i els camps cultivats prenien terreny al bosc. Les muntanyes anaven perdent alçada. Les masies i les granges anaven cedint terreny a les urbanitzacions. Antenes de telecomunicacions i torres elèctriques dominaven els cims dels turons. El volum de les converses augmentava. Ara el vagó ja gairebé era un club social. Apareixien els primers polígons industrials. Intents fallits de revitalitzar zones que no eren ni rurals ni urbanes. Espais delimitats per asfalt només ocupats per matolls. Uns rètols decadents i rovellats on amb prou feines es podia llegir EN VENDA. El número de telèfon feia temps que havia perdut la batalla contra els elements. Una altra tongada de verdor i un túnel comunicaven un altre canvi de vall. Entraven en territori més urbà. Els polígons eren més freqüents. Construccions de ciment i pladur que allotjaven d’empreses de tot tipus s’alternaven amb zones verdes. Bosquets aïllats als que havien construït un suposat mirador i els havien elevat a categoria de parc. Les urbanitzacions havien deixat pas als pobles. Tal com avançava el tren el pobles creixien fins a esdevenir ciutats. Els polígons industrials es convertien en centres comercials. El soroll aspre del paper d’alumini va ser el preludi d’una invasió olfactiva. L’olor de la tonyina en llauna va amarar el vagó. Ja no quedaven seients lliures. Els passatges pujaven i romanien drets amb cara de resignació. Els límits entre ciutats no eren precisos. No sabien on acaba una i començava l’altre. Després de creuar les petites ciutats que feien de suburbis de la capital en tren es va ensorrar en l’entramat de túnels que creuaven la ciutat. Va arribar a la seva estació. Un sentiment de desencís li omplia el cos. L’ocult desig que el tren la portés a un món inconegut. El tren però no col.laborava. Sortia de l’estació i arribava a termini amb més o menys puntualitat i no res més. Va estar-se a l’andana fins que el darrer vagó va ser engolit per la foscor del túnel. Va enfilar cap a les escales. Un treballador la va aturar. Les escales estan inutilitzades. Feu servir l’ascensor. Va pujar a l’ascensor amb recança, no li agradaven gens. Quan va sortir els seu peus es van mig ensorrar tot fent un xerric estrany. Davant seu s’estenia un mar de dunes irisades.

“Frases de pel·lícula”

Va, que aquesta és fàcil. Es va acotar i a cau d’orella va xiuxiuejar: “l’home escriu perquè se sent turmentat, perquè dubta. Necessita provar-se constantment davant seu i dels altres que val quelcom” Es va sentir un esgarip i el cos va quedar inert. Se’l va mirar amb cara de sorpresa. Va arronsar les espatlles i va marxar amb les seves coses. Sortia tot sacsejant el cap amb gest de disconformitat.

S’havia format un gran enrenou. El tècnic municipal que havia trobat el cos era atès pels servei d’emergències, els policies eren a l’entrada esperant que arribés el jutge, la policia judicial i el forense. Quan van entrar l’espectacle dantesc els va pertorbar molt. Tots eren gent bregada a l’hora de veure cossos en malt estat però allò superava en molt qualsevol cosa imaginable. El cos, era assegut en una gandula d’alumini. Havien tallat la loneta i lligat el cos amb cinta americana a l’estructura de la cadira. Boca i orelles estaven senceres, la resta era una col·lecció de nafres i ferides. Les mosques hi havien posat ous i tot de larves sortien de les ferides. La forense va arribar fins el cos, mentre pel camí es posava una mica de pomada mentolada al nas, un costum absurd que havia manllevat d’una pel·lícula.

L’única vegada que havia anat al cinema. No entenia les pel·lícules. Però aquell cop no se n’havia pogut escapar. Va haver de suportar tota la història mossegant-se el llavi per no començar a criticar totes les faltes de lògica que hi havien

El bisturí va acaronar la pell. Vinga va que t’he donat moltes pistes. Les ferides acabades de fer eren rosades. Segur que aquesta la saps i va mormolar amb delicadesa Hi ha tres maneres de fer les coses, la correcta, la incorrecta i la meva

El cos, tot i les mosques no feia gaire que era mort. Van acordonar la zona. Fer fora els periodistes i afeccionats no va ser fàcil. Els joves amb un mòbil i un blog era un perill. Feien impossibles per aconseguir visites i guanyar algun extra amb la publicitat. Van portar el cos al laboratori forense per fer-li l’autòpsia i intentar esbrinar qui era.

Va tocar-se la cicatriu que tenia sota el llavi abans d’entrar al laboratori. Va recordar com se l’havia fet, anys i anys de mossegar-se el llavi havia creat aquella durícia. L’havien fet quedar després de classe per ajudar el servei de neteja. Una netejadora va preguntar Un altre cop? Que ha passat? Ella morruda va dir He trencat una agenda. Perquè? Ell cridava, va respondre. El proper cop que vulguis trencar alguna cosa, mossegat el llavi. I ella, que tot s’ho prenia al peu de la lletra va començar a mossegar-se el llavi.

Va deixar les mans cara amunt amb cura sobre el braç de la cadira. Les puntes dels dits revelaven la carn. Ja no tenia empremtes. Amb afecte li va dir, vinga una mica d’esforç Sempre he depès de l’amabilitat dels estranys

Abans de començar a fer res va comprovar que tot estigués al seu lloc i en l’ordre que ella tenia establert. Tot un estol d’instrumental quirúrgic omplia una taula. A l’altre tots els tubs per recollir les mostres arrenglerats al mil·límetre. Una posició estratègica per seguir l’ordre de l’autòpsia amb una precisió de matemàtica.

L’ordre era vital. L’escàndol que havia organitzat al laboratori quan uns estudiants de visita li havien desordenat el material va ser històric. No hi ha haver mossegada al llavi que la salvés. La taula auxiliar va anar per terra, amb la trencadissa corresponent de tot el material fràgil, i el retard que va ocasionar per fer una autòpsia li van valdre gairebé l’obertura d’un expedient disciplinari.

Et distreus mirant i no m’escoltes així no anem bé. I amb el bisturí va anar ratllant la còrnia. Sense pausa però sense prémer massa fort per no rebentar l’ull. Ho veus? Ara et podràs concentrar. I amb veu satisfeta va dir Enterrem els nostres pecats, rentem les nostres consciències

Van posar el cos sobre la taula. Li van treure la poca roba que quedava. La van examinar. Era una dona. Jove. Veia alguna cosa que no quadrava i va demanar més fotografies de les que eren habituals. Van prendre la temperatura del cos. Després de l’observació externa van comprovar que a banda de les nombroses ferides tenia el cristal·lí destrossat. Fer radiografies de les dents. Les mostres de cabells, sang, fluids, les larves i els ous que hi havien a les ferides les van preparar per enviar-les al laboratori. Un cop fet això van rentar el cos.

A cop de deixar-se el llavi destrossat va acabar l’institut i va estudiar medicina. Algú fent broma li havia dit que seria la forense perfecta i ella com sempre s’ho havia pres literalment. La seva memòria perfecta i la capacitat de concentració que tenia li van fer fàcil. Evadir-se de les festes universitàries van ser el més dur de la carrera.

Va mirar la seva obra abans d’aixecar-se. A la planta dels peus hi faltava la meitat de la pell. Els talls formaven trencaclosques de línies i corbes. Va, si gairebé te l’he dita. “Una llar és on està la teva família, entens?”

Ella estava acostumada a no poder seguir el protocol de les incisions de l’autòpsia, però aquella representava un repte més que brutal. No feia gaire que era morta. Potser unes quatre hores. Però portava molt temps patint. Hi havia ferides que potser tenien tres setmanes. Una llarga agonia. Dolorosa. Faltaven trossos de pell a tot el cos. No podien fer res per aconseguir les empremtes. Ningú havia informat de cap desaparició.

El primer cop que va agafar un bisturí una mica més i acaba en desgràcia. Estava tota concentrada fent una incisió seguint les instruccions quan un company li va donar un cop i el bisturí es va clavar fins el fons de la fulla. Per sort va quedar encallat a l’os i no el va poder treure. Però la cara que va posar va fer recular el noi i d’una manera inconscient ningú s’acostava a ella quan feien pràctiques.

L’ampolla d’aigua deixava anar un fil d’aigua. Vigila o t’ennueguis. Poc a poc deixava que l’aigua s’anés escolant gola avall. Va mirar les gotes que queien per la barbeta i lliscaven per la pell del coll. Va agafar la fulla i va recollir aigua i pell. Ara ja tens el coll suau “Tots anem en la mateixa direcció, sols que cadascú per un camí diferent”

No hi havia cap os trencat. Totes les ferides eren superficials. Curiosament havien mantingut la víctima hidratada però mostrava uns clars signes de desnutrició. Li havien donat aigua però no menjar. Encara va fer més fotografies per on havia de fer les incisions, per estudiar les ferides més tard. Seguia veient un patró que no entenia.

La gent pretenia que entengués coses que no tenien lògica. Quan els ho deia li explicaven lògiques inventades. Jocs de paraules. Segones intencions. Tot això la treia de polleguera. Les coses eren el que eren. No hi havia res més. La resta invencions per fer mal.

El mànec del bisturí ensopegava amb les apòfisi de les vertebres. Anava canviant de posició tot sovint. Quan es va incorporar va mirar la seva obra i va recitar amb veu dolça “Només al somiar tenim llibertat, sempre ha estat així i sempre així serà”

Va fer la incisió en forma d’Y, d’una espatlla a l’altra i des de l’estèrnum fins a l’abdomen respectant el melic. Triés la forma que triés, passava per sobre les ferides. no li agrada malmetre proves però no hi havia més solució. Les fotografies servirien per compensar els talls. Un cop revisat l’estat de la cavitat toràcic tragué la parrilla costal, els òrgans del tronc i l’abdomen i va fer la dissecció del budell.

Recordava cadascuna de les autòpsies que havia fet. L’única vegada que va veure uns òrgans en un estat semblant va ser quan un malalt mental va decidir que podia viure bevent només aigua amb gas.

La fulla recorria la pell buscant un espai en blanc. El donaré una altra pista. Segur que ara ho encertaràs. Va concentrar-se molt i en acabar mentre acaronava el mugró dret amb el fred metall va dir “L’amor és l’únic que som capaços de percebre que transcendeix les dimensions del temps i de l’espai”

El cor s’havia fet petit, els músculs de la caixa toràcica s’havien reduït a la meitat, l’estómac gairebé s’havia tancat, els ronyons i el fetge presentaven un aspecte lamentable pel sobre esforç fet. Els budells havien perdut les seves pilositats. La septicèmia s’havia apoderat d’aquell cos. Van tornar a posar-ho tot a lloc i van tancar el cos.

Tornar a posar tots els òrgans al seu lloc sempre li donava una sensació de serenor. El desordre que es creava mentre es feia l’autòpsia l’enervava en gran mesura. I alliberar el laboratori del caos i tornar tot a lloc era un bany de pau després de passar-se tanta estona veient els estralls de la violència. Mai havia pogut entendre la gent.

S’avorria. Donava voltes a l’habitació. Volia companyia. Però els companys de joc mai duraven gaire. Va enfilar cap al diari a posar un anunci. Es busquen amants de cinema per intercanviar experiències. Contacte frasesdepelicula@gmail.com

Va passar hores mirant les fotografies. amb les ferides més antigues no es podia fer res, però les més recents eren prou clares. Va copiar en un paper les ferides. Després de molt mirar va comprendre que eren lletres. Va triar les darreres ferides i va fer lletres grans. A I K K R O S T V. No tenia sentit. Va fer l’informe. La causa de la mort era la septicèmia i la inanició. Va enviar un informe a la policia judicial amb les imatges de les ferides i les lletres. I va donar l’autòpsia per acabada.

Aquelles lletres la perseguien. Al final, va decidir que només descansaria si els hi trobava un significat. Combinació darrere combinació fent cerques a internet, fins que una combinació va donar resultats. Tarkovski

La va veure mirant a dreta i esquerra i el mòbil de tant en tant. Hola! Ets la Carla, oi? Hem canviat a darrera hora el lloc de trobada. No t’he pogut avisar perquè m’he quedat sense bateria. Puja que els altres ens estan esperant.

La collita

Era la darrera de la seva collita. No havia completat la metamorfosi. La nau avançava cap al Nexe sense aturador. Els seus companys de collita intentaven accedir a la sala. Havia bloquejat la porta.

Mentre esperava el final, asseguda a la cadira de comandament de la nau, recordava. Feia tant temps que l’havien recollit.

L’esquinç en l’espai temps l’havia atrapat. Estava a punt d’arribar al Rectorat per mostrar les seves capacitats. El moment d’ensenyar el resultat d’aquell llarg període de intens reball. Sempre esgotador i sota pressió. Tant temps. Dia i nit dedicats a aconseguir el que ella ja considerava la gran fita de la seva vida. Tot en orris. Ara en quedava poc de tot aquell treball. Sentiments no demanats la dominaven. Perdia el control. La seva ment i el seu cos cada cop eren menys seus.

Una ullada al tauler de control. Per seguretat.

Quan pensava en tot el camí, l’engany, les mentides, les mitges veritats, la veritat. Tot els hi anaven dient a mesura que la transformació s’anava completant. La indignació, la ràbia i la ira inundaven el seu cos.

Va trigar molt a esbrinar perquè ella evolucionava a un ritme diferent. I n’era conscient. El dolor de l’alteració la va acompanyar durant tot el procés. De res servien els medicaments que els donaven. Per que no patissin amb la diferència de gravetat deien. Els cursos de pilot que feien, per conduir les naus que servien per salvar a la gent que atrapava l’esquinç. Estem treballant per tancar-lo definitivament. Va ser un dany col.lateral d’un experiment. Estem molt disgustats. Us demanem disculpes.

Una altra mirada als controls. Tot seguia el pla traçat.

I poc a poc, metre la modificació anava avançant els anaven deixant anar píndoles de veritat. Començava per dintre, ningú excepte ella ho notava. El dolor. Aquell dolor, com si unes pinces roents envaïssin l’interior i estiressin i canviessin de lloc tots els òrgans. Aquell menjar. a començament molt similar al que era el seu menjar habitual. Poc a poc anava canviant, els altres el trobaven tan bo i ella tant incomestible. Aquell menjar que li regirava el cos. Els deien que havien construït el Nexe per mantenir-los estalvis de la gravetat extrema i la major densitat del seu univers. I quan van saber la veritat. Ella esperava crits de ràbia dels seus companys, però no. Ja estaven massa convertits. Per sort, ella discreta de mena tampoc no va dir res. Però va decidir que acabaria amb allò.

El Nexe era el punt des d’on trencaven l’espai temps per robar energia a altres universos i com que ja gairebé no es podien reproduir, caçaven espècimens del seu univers per assimilar-los.

Ells eren els ideals. Els d’altres universos no ho aguantaven i morien.

El tauler de control seguia sense canvis.

Estava furiosa. Acabar convertida en una presa d’una espècie que es negava a extingir-se. Eren tot el contrari al concepte per el que ella havia dedicat tota una vida d’esforç constant. Li quedaven pocs records. Els més durs. Aquells que l’havien fet plantejar-se molts cop deixar-ho córrer. Potser per això estava més decidia a acabar amb aquell malson. Aprofitaria les poques facultats que li quedaven per destruir aquella aberració. Va decidir no prendre més medicaments, que només li deixaven aquella sensació d’embotiment i no li treien el dolor. Es va notar més alerta. Va millorar molt en els cursos de pilot. Tant que la van nomenar capitana. Ara podria estudiar bé com funcionaven aquelles naus. I aprofitar la seva potència pel seu pla.

Una ullada ràpida al panell de direcció.

Cada recollida li causava més dolor que la transformació. Però necessitava temps per dominar la nau. No tenia altra manera de fer-ho, i només podia accedir als comandaments un de cada collita. La resta romanien a l’altra banda de la nau preparant l’habitacle per quan arribessin les preses. Només entraven a la sala a l’inici del viatge per activar les cambres d’estasi i un cop feta la feina per informar i enviar els resultats. Ara tenia el cap més clar. Fora d’aquella boira ensopidora provocada per les pastilles començava a veure-hi clar. Ara entenia perquè ella anava a un ritme diferent, perquè sentia el dolor. Perquè era conscient de tot el procés. La peculiaritat que havia l’havia portat a la formació i marcat el seu destí n’era la clau.

Un visionat fugisser als monitors. Tot en ordre.

Va reduir la ingesta d’aliments al mínim per demorar més el canvi. Era encara més dolorós. El seu cos demanava nutrients a dojo. Però ara que ja sabia com funcionava mutació podia alentir-la. Va forçar la seva ment al màxim per comprendre la nau i tot els sistemes de navegació i d’entrada de dades. Com ho feien per programar el destí. Quanta energia necessitaven per posar en marxa el disruptor. Quant combustible duia la nau, quines característiques tenia. Al final coneixia més bé la nau del que va arribar mai a conèixer el seu antic cos. I l’havia arribat a conèixer molt bé durant les llargues hores d’exercici de la seva formació. Era lent, mai podia fer preguntes directes als bancs d’informació. En les visites que feien al Nexus per endur-se els transmutats complerts en captava informació vital. Ells mai no hi entraven. Ningú els havia vist. I en les darreres fases de la transfiguració els recollits eren separats de la resta i portats a una zona privada on ningú més tenia accés.

Comprovar un altre cop que les coordenades fossin les correctes.

Li havia costat molt, però havia enganyat el sistema de direcció de la nau. Enlloc de posar les coordenades de la propera obertura de l’espai temps, havia posat les del Nexe. Sortir del subespaitemps dintre del Nexe el faria rebentar. Sabia que els havia costat molt construir-lo. Capturar un asteroide de la mida exacta. Instal·lar-hi coets per mantenir-lo en una òrbita estacionaria fictícia. Construir el disruptor els havia portat molt temps. Molts recursos. Massa recursos. Mai ningú l’havia vist. El controlaven des del seu llunyà planeta. Ella sabia que era cert. Encara conservava algunes de les seves facultats. La possibilitat que s’extingissin abans de poder tornar a crear-ne un altre eren molt altes. I això la va encoratjar encara més a destruir el Nexe.

Una llambregada al tauler dels comandaments.

La nau de la collita era hexagonal. Amb el motor darrera i sense gairebé cap protecció entre el motor i l’habitacle. Per tant poc temps havien decidit que no calia. Al davant hi havia el recollidor. Es desplegava quan arribaven a la fissura espai-temporal. Era un tramat de fines barres d’un estrany material, amb forma de con que generava un camp magnètic, xuclava l’energia de l’altre univers i l’enviava al Nexe per a la seva posterior distribució. Després la boca del con s’encongia fins a convertir-se en un tub i atrapava tot el que tenia vida. Les preses eren transportades a l’habitacle. Allà els recollidors triaven les adequades i les portaven a una càmera d’estasi on hibernaven fins que arribaven al Nexe. Les descartades es convertien en nutrients.

Ells ulls li anaven sols als controls de la nau, faltava poc per la col·lisió.

En mirar-se les mans va fer una ganyota de fàstic. El canvi ja era visible i li provocava calfreds. La seva pell irisada i translúcida ara era mate i d’un color indefinit. Ple de petites i dèbils pues que cobrien braços, cames i cap. Les orelles ara eren rodones i amb plecs. Les dents, fastigoses, unes planes, les altres quadrades, no n’hi havia dos d’iguals. El nas boterut que impedia creuar la vista cap avall amb condicions. Ells ulls totalment ineficients, necessitava sempre llum per veure-hi. Al pit li havien sortit uns bonys horrorosos i aquelles coses dures que li comprimien els pulmons i feia que respirar fos tan difícil. I les mans, ara eren més curtes i tenien més dits. Tot plegat molt repugnant. No permetria que ningú més es transformés en una monstruositat.

Faltava poc. Grunys amenaçadors i cops inútils provenien de l’altra banda de la porta. Volia calmar-los però ja no podia. La capacitat d’emetre sentiments l’havia perdut del tot. Només en podia rebre. Estaven a punt de d’emergir a l’espai temps normal.

El Nexe va rebentar i tot i la fortalesa de la nau començava a esquerdar-se dels cops que rebia de tots els materials. L’aire s’escolava. Va tancar els ulls i va percebre, un sentiment de ràbia i desesperació provinent del planeta que la va fer somriure victoriosa mentre la nau s’esmicolava.

Greebo

Es va despertar allà. En realitat no sabia on era. Tenia el cap molt tèrbol i la boca pastosa. Va aixecar-se per anar a buscar aigua i es va trobar tancat. Era fosc. Molt fosc. Absolutament fosc. No recordava gairebé res, només que l’havien convidat a sopar. No era un fet habitual però ho va acceptar perquè el menú era més bo del que menjava habitualment. Va empènyer però no va servir de res. La bufeta estava a punt de rebentar i necessitava aigua. No es sentia cap soroll. Va tornar a empènyer, però amb el mateix resultat fallit. Seguia tancat. La irritació va començar a foragitar les boires del cap. I la por. No entenia res. Que hi feia allà? I on era allà? Al final va orinar. Anar trepitjant la seva pròpia orina no li millorava l’humor. Començava a faltar l’aire i l’olor d’amoníac agreujava la situació. Va trobar una petita escletxa on si hi enganxava el nas podia trobar una mica d’aire fresc tot i que feia olor de resclosit. De cop per l’escletxa va entrar un fil de claror i es va sentir un estol de gavines cridaneres. Poc a poc les gavines van callar. O marxar. Un murmuri ronc li va arribar. De tant en tant, les gavines tornaven xisclant, però el murmuri pujava de to i les foragitava. Començava a estar molt irritat, potser com mai a la vida. Volia sortir d’allà. Beure aigua, netejar-se i tornar a la seva vida. L’olor de la orina el neguitejava cada cop més. Es sentia brut i això l’estressava molt. Massa. Les gavines anat i venint. El murmuri que no parava. L’olor que l’envoltava. La negror només trencada per la claror de l’escletxa. L’aire carregat i pudent que li omplia els pulmons. La boca tant pastosa que no podia emetre cap so. Només tenia una idea, fugir d’allà com fos. De cop, després d’uns instants de silenci absolut, el murmuri ronc s’acostà. Es posà en alerta. El murmuri s’acostava cada cop mes. Va notar una tremolor. L’escletxa es va fer més gran. Tensà tot el cos disposat a sortir a tota pastilla. Ara ja es veia una mica l’exterior. Va fer una molla dels seus músculs i va saltar.

AYYYYYYYYYYY. ELS MEUS ULLS. TRAIEU-ME EL GAT DE SOBRE