Era la darrera de la seva collita. No havia completat la metamorfosi. La nau avançava cap al Nexe sense aturador. Els seus companys de collita intentaven accedir a la sala. Havia bloquejat la porta.
Mentre esperava el final, asseguda a la cadira de comandament de la nau, recordava. Feia tant temps que l’havien recollit.
L’esquinç en l’espai temps l’havia atrapat. Estava a punt d’arribar al Rectorat per mostrar les seves capacitats. El moment d’ensenyar el resultat d’aquell llarg període de intens reball. Sempre esgotador i sota pressió. Tant temps. Dia i nit dedicats a aconseguir el que ella ja considerava la gran fita de la seva vida. Tot en orris. Ara en quedava poc de tot aquell treball. Sentiments no demanats la dominaven. Perdia el control. La seva ment i el seu cos cada cop eren menys seus.
Una ullada al tauler de control. Per seguretat.
Quan pensava en tot el camí, l’engany, les mentides, les mitges veritats, la veritat. Tot els hi anaven dient a mesura que la transformació s’anava completant. La indignació, la ràbia i la ira inundaven el seu cos.
Va trigar molt a esbrinar perquè ella evolucionava a un ritme diferent. I n’era conscient. El dolor de l’alteració la va acompanyar durant tot el procés. De res servien els medicaments que els donaven. Per que no patissin amb la diferència de gravetat deien. Els cursos de pilot que feien, per conduir les naus que servien per salvar a la gent que atrapava l’esquinç. Estem treballant per tancar-lo definitivament. Va ser un dany col.lateral d’un experiment. Estem molt disgustats. Us demanem disculpes.
Una altra mirada als controls. Tot seguia el pla traçat.
I poc a poc, metre la modificació anava avançant els anaven deixant anar píndoles de veritat. Començava per dintre, ningú excepte ella ho notava. El dolor. Aquell dolor, com si unes pinces roents envaïssin l’interior i estiressin i canviessin de lloc tots els òrgans. Aquell menjar. a començament molt similar al que era el seu menjar habitual. Poc a poc anava canviant, els altres el trobaven tan bo i ella tant incomestible. Aquell menjar que li regirava el cos. Els deien que havien construït el Nexe per mantenir-los estalvis de la gravetat extrema i la major densitat del seu univers. I quan van saber la veritat. Ella esperava crits de ràbia dels seus companys, però no. Ja estaven massa convertits. Per sort, ella discreta de mena tampoc no va dir res. Però va decidir que acabaria amb allò.
El Nexe era el punt des d’on trencaven l’espai temps per robar energia a altres universos i com que ja gairebé no es podien reproduir, caçaven espècimens del seu univers per assimilar-los.
Ells eren els ideals. Els d’altres universos no ho aguantaven i morien.
El tauler de control seguia sense canvis.
Estava furiosa. Acabar convertida en una presa d’una espècie que es negava a extingir-se. Eren tot el contrari al concepte per el que ella havia dedicat tota una vida d’esforç constant. Li quedaven pocs records. Els més durs. Aquells que l’havien fet plantejar-se molts cop deixar-ho córrer. Potser per això estava més decidia a acabar amb aquell malson. Aprofitaria les poques facultats que li quedaven per destruir aquella aberració. Va decidir no prendre més medicaments, que només li deixaven aquella sensació d’embotiment i no li treien el dolor. Es va notar més alerta. Va millorar molt en els cursos de pilot. Tant que la van nomenar capitana. Ara podria estudiar bé com funcionaven aquelles naus. I aprofitar la seva potència pel seu pla.
Una ullada ràpida al panell de direcció.
Cada recollida li causava més dolor que la transformació. Però necessitava temps per dominar la nau. No tenia altra manera de fer-ho, i només podia accedir als comandaments un de cada collita. La resta romanien a l’altra banda de la nau preparant l’habitacle per quan arribessin les preses. Només entraven a la sala a l’inici del viatge per activar les cambres d’estasi i un cop feta la feina per informar i enviar els resultats. Ara tenia el cap més clar. Fora d’aquella boira ensopidora provocada per les pastilles començava a veure-hi clar. Ara entenia perquè ella anava a un ritme diferent, perquè sentia el dolor. Perquè era conscient de tot el procés. La peculiaritat que havia l’havia portat a la formació i marcat el seu destí n’era la clau.
Un visionat fugisser als monitors. Tot en ordre.
Va reduir la ingesta d’aliments al mínim per demorar més el canvi. Era encara més dolorós. El seu cos demanava nutrients a dojo. Però ara que ja sabia com funcionava mutació podia alentir-la. Va forçar la seva ment al màxim per comprendre la nau i tot els sistemes de navegació i d’entrada de dades. Com ho feien per programar el destí. Quanta energia necessitaven per posar en marxa el disruptor. Quant combustible duia la nau, quines característiques tenia. Al final coneixia més bé la nau del que va arribar mai a conèixer el seu antic cos. I l’havia arribat a conèixer molt bé durant les llargues hores d’exercici de la seva formació. Era lent, mai podia fer preguntes directes als bancs d’informació. En les visites que feien al Nexus per endur-se els transmutats complerts en captava informació vital. Ells mai no hi entraven. Ningú els havia vist. I en les darreres fases de la transfiguració els recollits eren separats de la resta i portats a una zona privada on ningú més tenia accés.
Comprovar un altre cop que les coordenades fossin les correctes.
Li havia costat molt, però havia enganyat el sistema de direcció de la nau. Enlloc de posar les coordenades de la propera obertura de l’espai temps, havia posat les del Nexe. Sortir del subespaitemps dintre del Nexe el faria rebentar. Sabia que els havia costat molt construir-lo. Capturar un asteroide de la mida exacta. Instal·lar-hi coets per mantenir-lo en una òrbita estacionaria fictícia. Construir el disruptor els havia portat molt temps. Molts recursos. Massa recursos. Mai ningú l’havia vist. El controlaven des del seu llunyà planeta. Ella sabia que era cert. Encara conservava algunes de les seves facultats. La possibilitat que s’extingissin abans de poder tornar a crear-ne un altre eren molt altes. I això la va encoratjar encara més a destruir el Nexe.
Una llambregada al tauler dels comandaments.
La nau de la collita era hexagonal. Amb el motor darrera i sense gairebé cap protecció entre el motor i l’habitacle. Per tant poc temps havien decidit que no calia. Al davant hi havia el recollidor. Es desplegava quan arribaven a la fissura espai-temporal. Era un tramat de fines barres d’un estrany material, amb forma de con que generava un camp magnètic, xuclava l’energia de l’altre univers i l’enviava al Nexe per a la seva posterior distribució. Després la boca del con s’encongia fins a convertir-se en un tub i atrapava tot el que tenia vida. Les preses eren transportades a l’habitacle. Allà els recollidors triaven les adequades i les portaven a una càmera d’estasi on hibernaven fins que arribaven al Nexe. Les descartades es convertien en nutrients.
Ells ulls li anaven sols als controls de la nau, faltava poc per la col·lisió.
En mirar-se les mans va fer una ganyota de fàstic. El canvi ja era visible i li provocava calfreds. La seva pell irisada i translúcida ara era mate i d’un color indefinit. Ple de petites i dèbils pues que cobrien braços, cames i cap. Les orelles ara eren rodones i amb plecs. Les dents, fastigoses, unes planes, les altres quadrades, no n’hi havia dos d’iguals. El nas boterut que impedia creuar la vista cap avall amb condicions. Ells ulls totalment ineficients, necessitava sempre llum per veure-hi. Al pit li havien sortit uns bonys horrorosos i aquelles coses dures que li comprimien els pulmons i feia que respirar fos tan difícil. I les mans, ara eren més curtes i tenien més dits. Tot plegat molt repugnant. No permetria que ningú més es transformés en una monstruositat.
Faltava poc. Grunys amenaçadors i cops inútils provenien de l’altra banda de la porta. Volia calmar-los però ja no podia. La capacitat d’emetre sentiments l’havia perdut del tot. Només en podia rebre. Estaven a punt de d’emergir a l’espai temps normal.
El Nexe va rebentar i tot i la fortalesa de la nau començava a esquerdar-se dels cops que rebia de tots els materials. L’aire s’escolava. Va tancar els ulls i va percebre, un sentiment de ràbia i desesperació provinent del planeta que la va fer somriure victoriosa mentre la nau s’esmicolava.
