“Spade returns”

Va recollir els post-it que havia escampat per tota la casa. Gairebé no li quedava temps. Dos dies per lliurar la suposada novel·la. Si no fos pel lloguer, hauria plegat. Però no es veia vivint al carrer i ja era massa gran per anar a fer d’okupa. Quan va començar a treballar en aquella editorial va pensar que havia trobat una feina gairebé perfecta. D’editorial tenia el que ell de candidat a premi Nobel. En realitat es dedicaven a enredar gent perquè comprés enciclopèdies o col·leccions absurdes que ningú necessitava per res. L’esquer sempre era el mateix, unes biografies de gent famosa amb un pròleg d’un escriptor, historiador, polític o músic suposadament famós i estranger. Ell era l’encarregat de fer els pròlegs cosa que amb un moment i tibant de wiquipèdia tenia llest en poca estona. De jove havia tingut aspiracions d’escriptor, però no havia passat de guanyar algun que altre petit concurs on els premis solien ser llibres i poca cosa més. Quan va decidir escriure una novel·la va comprovar que era incapaç. A la que passava de les tres mil paraules, es distreia, s’avorria de la història, altres projectes interferien amb el que estava fent. Al final va desistir. De tant en tant li feien escriure algun relat curt “edició especial per als nostres clients” i que signava amb un nom que s’assembles prou al d’algun escriptor famós i a ser possible, mort. A voltes es sentia com si treballés al Diamante Negro, clar que sense Madame, ni Maries ni Muley i si amb molt executiu agressiu de pa sucat amb oli. Però un canvi en la direcció de l’empresa ho va trastocar tot. Van decidir que això de les biografies ja estava molt gastat i que oferirien novel·les “inèdites” d’autors famosos i morts, evidentment. I li havien encolomat que fes una novel·la negra estil Hammett. Alguna ment preclara havia tornat a posar de moda els clàssics de la novel·la negra americana i si no en tenies alguna a casa no eres ningú. Va tornar a mirar-se les notes. “L’Spade va llençar la pistola al terra. Marxà sense mirar enrere. L’arma s’enfonsa en el bassal de sang d’en Harry” Podia ser un bon començament si li afegia una mica de localització, un terra humit, el soroll d’algun cotxe en la distància, una lluna mig tapada pels núvols…. “Mentre agonitzava en Harry es mirava els dits tacats de tinta. Mai hagués hagut d’enviar aquella nota” Una nota, hauria de canviar el començament i fer que l’Spade llences la nota a la paperera. No a la paperera no, que la cremi amb un encenedor… “El forense va marcar la silueta d’en Harry amb la blanca cinta oficial i la sang la va tenyir de vermell ràpidament” Va home va, no surt pas tanta sang d’una ferida, en que estaria pensant quan va escriure això, a més la sang no havia fet un bassal? Això de la cinta va fora… “A les butxaques d’en Harry només hi van trobar, la cartera, unes claus, un mocador de seda brodat i un flascó de verí” D’acord que s’acabava de veure un cafè repugnant quan ho va escriure, però que hi pinta un flascó de verí a la butxaca d’un americà de començament del segle XX. Caldria explicar qui era en Harry. En això no hi havia pensat. Un gangster? Un altre detectiu? Un policia corrupte? Alguna de les tres. Ja veuria quina… “En arribar al despatx l’Spade va trobar un sobre a la taula. En obrir-lo va trobar 3 feixos de bitllets tacats de sang” Això dels bitllets tacats de sang, quin fàstic. Si que s’havia tallat intentant fer una juliana i que va gastar mig rotlle de paper de cuina per aturar la sagnia, però quedava fatal. Ho canviaria per una nota que digués alguna cosa cruel i llestos… “L’Spade mirava els bitllets. I si l’Eve no era tan innocent com semblava ni en Harry tan culpable? L’havia enredat?” Si clar, la noia, sempre calia que hi hagués una noia. Calia pensar però d’on sortia? Qui era? Que feia? La veïna del tercer era prou rara. S’inspiraria en ella…”Estava molt emprenyat. Va obrir el calaix, va agafar les manilles i va decidir visitar l’Eve. La faria parlar com fos” Això de les manilles semblava més que anés a un encontre sexual que a interrogar la noia. Mirar pornografia a deshores no havia estat una bona idea. El cas és que ell anava a interrogar-la. I molt emprenyat, això era important… “Va mirar per la finestra abans de trucar. L’Eve desava un sobre en un compartiment secret de l’aparador del menjador” No no, de cap de les maneres. Si estàs emprenyat no t’atures a mirar per la finestra. Entres a sac o si no vols rebentar la porta et deixes el dit al timbre. En tot cas el sobre hauria d’estar mal amagat perquè ell el veiés. I el sobre? Que hi haurà dintre del sobre?… “L’Eve obrí la porta, el va fer entrar i amb un somriure seductor va posar la ma plana al pit de l’Spade. Gran error.” Eren amants? Ho havien estat? L’Spade l’estimava i ella se’l rifava? Alguna cosa especial ha de tenir l’Eve per no endur-se un mastegot d’entrada… “Les pampallugues del fanal de carrer anaven al mateix ritme que els passos de l’Eve reculant atemorida de l’Spade” Si li posava alguna música de fons, gramòfon o ràdio quedaria prou adequat. Un blues de Bessie Smith s’avindria amb l’atmosfera que volia crear… “Tot i la por, l’Eve pensava ràpid. Qualsevol error encendria l’Spade i el faria esclatar com si fos dinamita” Això es imprescindible. L’Eve ha de ser prou llesta per sobreviure en un ambient poc clar. No es pot quedar mai sense recursos i ha de ser capaç de tenir sempre un as a la màniga… “El soroll d’un bastó repicant contra l’empedrat va fer que l’Spade deixés de prestar atenció a l’Eve. Aquell soroll… ” Vital, hi ha d’haver un dolent misteriós en la vida de l’Spade. Que li hagi passat alguna cosa terrible per explicar el seu caràcter esquerp. Algú que sembli com una ombra feixuga en la seva vida… “L’Spade va sortir d’estampida tot seguint el soroll del bastó. Una lluna rogenca i tremolosa il·luminava el carrer” Ara era el moment de fer que atrapés l’ombra que l’havia perseguit tota la vida. Necessitava que la persecució fos a través de carrerons estrets i humits. Com si fes poc que hagués plogut. Posar-hi algun que altre borratxo o pidolaire que crees entrebancs a l’Spade perquè no el pogués atrapar gaire ràpid… “Em pots matar i tornar al món clandestí, digué l’home del bastó o… el silenciador va esmorteir el soroll del tret” La venjança, al final l’Spade aconsegueix eliminar l’ombra misteriosa. No els agradarà, segur. Molt executiu però no es perden ni una pel·lícula romàntica ni per mal de morir. I com més ensucrada sigui més bona la troben. Necessito un altre final… “Em pots matar i tornar al món clandestí, digué l’home del bastó o oblidar-me i viure i trobar la felicitat amb l’Eve” Com sabia l’home del bastó qui era l’Eve. Quina relació hi tenia? Per què aquest interès en la seva felicitat? Sempre es pot deixar anar com de passada que l’home del bastó és el pare de l’Eve que això pot fer caure alguna llagrimeta...

Va aixecar-se a buscar una cervesa, va obrir l’ordinador i va començar a teclejar. En Sam Spade tornava d’entre els morts.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari