Es va despertar allà. En realitat no sabia on era. Tenia el cap molt tèrbol i la boca pastosa. Va aixecar-se per anar a buscar aigua i es va trobar tancat. Era fosc. Molt fosc. Absolutament fosc. No recordava gairebé res, només que l’havien convidat a sopar. No era un fet habitual però ho va acceptar perquè el menú era més bo del que menjava habitualment. Va empènyer però no va servir de res. La bufeta estava a punt de rebentar i necessitava aigua. No es sentia cap soroll. Va tornar a empènyer, però amb el mateix resultat fallit. Seguia tancat. La irritació va començar a foragitar les boires del cap. I la por. No entenia res. Que hi feia allà? I on era allà? Al final va orinar. Anar trepitjant la seva pròpia orina no li millorava l’humor. Començava a faltar l’aire i l’olor d’amoníac agreujava la situació. Va trobar una petita escletxa on si hi enganxava el nas podia trobar una mica d’aire fresc tot i que feia olor de resclosit. De cop per l’escletxa va entrar un fil de claror i es va sentir un estol de gavines cridaneres. Poc a poc les gavines van callar. O marxar. Un murmuri ronc li va arribar. De tant en tant, les gavines tornaven xisclant, però el murmuri pujava de to i les foragitava. Començava a estar molt irritat, potser com mai a la vida. Volia sortir d’allà. Beure aigua, netejar-se i tornar a la seva vida. L’olor de la orina el neguitejava cada cop més. Es sentia brut i això l’estressava molt. Massa. Les gavines anat i venint. El murmuri que no parava. L’olor que l’envoltava. La negror només trencada per la claror de l’escletxa. L’aire carregat i pudent que li omplia els pulmons. La boca tant pastosa que no podia emetre cap so. Només tenia una idea, fugir d’allà com fos. De cop, després d’uns instants de silenci absolut, el murmuri ronc s’acostà. Es posà en alerta. El murmuri s’acostava cada cop mes. Va notar una tremolor. L’escletxa es va fer més gran. Tensà tot el cos disposat a sortir a tota pastilla. Ara ja es veia una mica l’exterior. Va fer una molla dels seus músculs i va saltar.
AYYYYYYYYYYY. ELS MEUS ULLS. TRAIEU-ME EL GAT DE SOBRE
Va deixar el pis on vivia. No suportava tants records enganxats a cada racó. No es va veure en cor de llençar ni vendre tot l’equip que havien construït plegats, així que va llogar un traster i va desar allà tot el que havia estat important en la seva vida. Va posar el pis a lloguer i es va buscar un apartament cèntric. Va trobar el que buscava en un barri d’aquests de moda que ja no estaven tan de moda. Era un edifici una mica tronat, de baixos i una planta, amb una escala mal feta i costeruda i el pis no era gaire cosa, però pel que ella volia estava força bé. Eren 45 metres quadrats, 20 dels quals manllevats al terrat de l’edifici, amb la qual cosa per accedir al dormitori i la terrassa havies de pujar dos graons. Tenia un menjador i una sala cega que donava al menjador. Un petit bany amb dutxa i una cuina. Com que tots els edificis de l’illa eren baixos, per la finestra de la galeria entrava molta llum. La terrassa donava a una plaça i dormir era prou difícil, ara entenia perquè la veïna tenia la sala en aquella habitació i dormia en la sala cega del costat del menjador. Però ella no es veia amb cor de dormir en una habitació com aquella així que va demanar permís al propietari per canviar les finestres per unes amb doble vidre i es va fer unes cortines amb una tela molt gruixuda que eren horroroses però amortien gairebé del tot el soroll de la plaça. Poc a poc es va fer seu el pis. La veïna, una dona gran mig sorda estava contenta de tenir certa companyia. Ella quan la trobava pel carrer li pujava les bosses, i la dona a canvi de tant en tant trucava per oferir-li un plat d’estofat o un tros de pastís, ella que no havia sabut mai cuinar acceptava aquells regals amb molta alegria i en feia un festí. Tot semblava anar prou bé fins que uns joves van okupar el local buit de l’edifici. Després dels primers dies d’aldarulls i intents de desnonament, periodistes , regidors i mossos amunt i avall tot va recuperar certa calma. Els primers dies els okupes van començar a organitzar activitats, recollir roba, fer tallers per infants i per avis que estaven sols, gairebé va tenir la temptació d’oferir-se per fer alguna cosa, però encara no s’atrevia a comprometre’s a res. La vida va anar passant i de cop tot va canviar. Van començar les festes. Primer van ser els dissabtes, després dissabtes i divendres i al cap de poc les festes eren diàries. Va baixar un parell de cops a demanar que baixessin el volum de la música. Que no la deixaven dormir i que ella treballava. Va trucar a la Guàrdia Urbana però era inútil. El tercer cop que va baixar gairebé li van tancar la porta als nassos. Ella no s’havia distingit mai per tenir bon caràcter, el dolor havia adormit el seu tarannà natural però entre maldormida i l’engegada dels okupes la bèstia es va despertar. Va decidir que si volien guerra, guerra tindrien. Menystenir una teleco especialitzada en so no era el millor que havien pogut fer els okupes. Va comprar una carretó, va llogar una furgoneta i va anar al traster. Per sort havia embalat tot l’equip i no es veia el que era. Capses i capses van començar a omplir la furgoneta. Pujar-lo per l’estreta escala era impossible. Va contractar una empresa de mudances que amb petita grua va pujar tot els paquets al pis per la terrassa. Els okupes de tant en tant miraven però ningú va preguntar res. Un cop entrats tots els paquets sortí a comprar una pizza i va mirar els okupes amb un somriure malèvol. Després de menjar-se la pizza va començar a desembolicar paquets. Els 6 altaveus que havien modificat perquè només tingués una via cadascun i es podien regular a pleret segons volguessin més greus o més aguts, la taula de mescles , els amplificadors, el controlador de canals, els reproductors de cd i vinils, l’ordinador, els cables, auriculars, micròfons, i al final l’invent que no havien pogut acabar de desenvolupar, el canó de só. Tot l’equip d’un DJ tunejat per ella i que feia vibrar la gent fins el paroxisme quan ell el feia servir. Va repassar aparell per aparell, els cables i els adaptadors. Tot estava en perfecte estat. Va obrir la capsa de la música, va triar el paquet el de música experimental que havien generat mentre provaven la configuració, els cd’s d’efectes especials on hi havia un poti poti de tot i el max-mix de folklòriques diverses que servien per fer marxar la gent quan s’havia acabat la festa. El canó l’havien creat amb la idea de fer com un làser però en so. Concentrar el so per fer-lo arribar a un lloc determinat sense que es disperses, la idea era poder enfocar un punt del public i fer arribar un missatge determinat a una persona, però no havien aconseguit de superés els 10 metros sense dispersar-se i no sabia si funcionaria amb parets per mig. Va instal.lar-lo a la cuina enfocat cap a la seva habitació, el va programar i va anar a l’altre punta del pis. El so no era molt nítid però travessava la pared sense problemes. Es va dormir que feia estona que la festa dels okupes s’havia acabat. Va demanar a la feina els dies de vacances que li devien i que no havia volgut fer i es va posar en marxa. Va buidar la sala cega del costat del menjador i va disposar el material. Els altaveus disposats en cercle amb el canó al mig tot enfocat al terra. Va connectar-ho tot i ho va cobrir amb la tela super aïllant que estaven desenvolupant els seus amics i que ells havien estat provant a cada concert per recollir dades, perquè el so només s’escoltes al pis de sota. Un cop tot fet va esperar a que comencessin la festa. Tan bon punt el local va estar ple i la música a tot drap va engegar l’equip. Els hi va etzibar un cd on els aguts arribaven a superar els 140dB i els greus atronaven com un avió a l’enlairar-se i va esperar. La música es va aturar en sec, i es sentien veus de Què passa? Què passa?. Aquella nit la festa es va acabar de cop. L’endemà va tafanejar les activitats previstes pel casal i va decidir boicotejar-les totes. Fins i tot quan el regidor afí va anar a fer una conferència els hi va engegar el max-mix de les folklòriques barrejat amb un vinil d’efectes especials per pel.lícules de guerra. La xerrada va durar tres minuts i la sala es va desallotjar de cop. Cada nit els oferia la música més rònega que podia trobar barrejada amb els sons més feridors. Un vespre van pujar a preguntar si ella sentia alguna cosa, perquè últimament sentien sorolls molt estranys, i molt amablement els va dir que només sentia la música que ells posaven a tot drap.
La Teresa feia molt temps que no cuinava. El canvi de barri l’havia desorientat. L’edifici on vivia des que es va casar s’enfondrava, tot va començar amb unes esquerdes i després que els tècnics de l’ajuntament s’ho miressin ben mirat i inspeccionessin tot l’edifici van declarar-lo en runes. Un torrent soterrani havia anat minvant els fonaments i no es podia arreglar. Els veïns van anar marxant, per sort eren pocs i tots vivien de lloguer. L’Ajuntament va ajudar a trobar un nou pis als veïns. Ella no necessitava ajut. Tenia el pis dels seus pares. L’havia tingut llogat fins feia poc, però en marxar els llogaters va començar a modernitzar-lo una mica. Amb l’assessorament del fill d’una amiga que es dedicava a arreglar pisos, van decidir que li calia una posada a punt, perquè totes les instal.lacions eren velles i tronades i qualsevol dia tindrien un disgust. El pis era llarg i estret, amb habitacions que ventilaven a altres habitacions , una cuina on just hi cabia una nevera, la cuina i una pica i un bany justet. Un cop acabades les obres ja semblava una altra cosa. No van moure envans perquè només arribaven fins al cel ras que era de guix i canya i endarreriria molt la reforma. Tampoc els va caldre refer el terra i van mantenir el terra hidràulic que ara tornava a estar de moda. Un cop acabades les obres ja semblava una altra cosa. Les parets pintades de colors clars, mobles d’aquells suecs que ocupaven poc espai i uns llums moderns que feien molta claror i gastaven poc, havia deixat de ser un pis fosc i tenebrós per passar a ser un pis força coquetó. Van posar una taula amb dues cadires a l’espai que feia de galeria coberta i li servia de taulell de cuina perquè per moltes meravelles que fessin, els electrodomèstics tenien les mides que tenien i no li quedava espai per treballar. Però aquell barri que en la seva joventut era ple de magatzems, tallers i petites botiges ara era ple d’edificis de pisos i res més. Tenia un hipermercat al final del carrer però no hi sabia comprar. El llargs passadissos plens de productes l’atabalaven i al final o tornava amb la meitat de les coses que necessitava o havia comprat productes que no sabia ni que eren. Ella s’enyorava del mercat, del petit colmado on tenien gairebé de tot. Va perdre el costum de cuinar. Quan no li faltaven cebes li faltava oli. La seva dieta gairebé es va reduir a brous, verdura que comprava congelada i tall a la planxa, doncs l’única botiga que tenia a prop era un carnisseria on també venien porc i una mica de pollastre. Poc a poc aquell cul de món va començar a cobrar vida. Primer va ser la botiga d’informàtica, no es que ella en gastés d’allò però quan anava a llençar el vidre la llum li feia companyia i aquell noi amable de la botiga que de tant en sortia a fora a fumar sempre li deia alguna cosa i s’oferia per ajudar-la i fins i tot quan la veia passar amb la bossa des de dins la botiga la saludava. Després va venir la botiga de coses de segona ma, deia el cartell, a ella li semblaven coses velles, però hi ha món per tot. Aquella botiga era un calaix de sastre, igual tenien un piano que una vaixella atrotinada. Però va donar vida al carrer, sempre hi havia gent entrant i sortint, gent que els comprava coses, que les venien i fins i tot, els que com ella perquè no se’n va poder estar entrar-hi, només xafardejaven. I la darrera botiga en obrir va ser el colmado. Un paki deien els veïns. el primer dia que hi va entrar, s’havia quedat sense oli, va veure que no s’assemblava gens a la botiga on ella anava sempre. Les estanteries eren blanques, hi havia molta claror i tot estava tan ben posat…Llavors es va adonar que el botiguer no era d’aquí i va entendre allò del paki. Va fer una ullada ràpida per veure que hi havia a les estanteries i se li va obrir el món. Excepte verdura i tall, tenia de tot. Estava salvada. Poc a poc, però van començar a aparèixer les verdures, primer les patates, les cebes i els alls. Les herbes pel caldo, una mica de verdura i els tomaquets va venir poc després. Finalment va arribar la fruita les pomes, peres, taronges, magranes… Sempre en molt poca quantitat, una capsa de cada cosa a tot estirar. Per ella era perfecte. Molt cops s’asseia a la cadira que el Xavi tenia al costat de la taula que li servia per cobrar, en realitat es deia Hadmil però va acceptar Xavi amb un somriure als llavis, i li explicava les seves coses mentre ell assentia amb el cap i somreia. En Xavi sempre somreia. I un dia va aparèixer una capsa amb faves i pèsols. Encara amb la beina. No se’n va poder estar, va comprar un bon grapat de cada i va pujar a casa gairebé saltant. Va baixar a la carnisseria a comprar una mica de botifarra negra i cansalada. I va decidir fer unes faves i pèsols com els que menjava quan era jove. Va posar la ceba a sofregir, a foc ben suau, mentre asseguda a la taula de la galeria anava desgranant amb suavitat les llegums. De tant en tant picava algun pèsol o alguna fava petitona, eren tan dolces que semblaven caramels. Amb el sofregit fet, va afegir-les a l’olla amb la botifarra i la cansalada i la cuina es va començar a omplir de sentors de nostàlgia…
Sempre havia volgut escriure. La seva imaginació desbordada omplia de color una vida ben avorrida. Treballar a la fàbrica no havia estat mai la il.lusió de la seva vida, però allà la van col.locar tot just fets els 15 anys, i no et queixis ja voldria molta gent tenir una feina així. I van anar passant els anys. Es va casar amb un company de feina i es van divorciar tot just aprovar-se la llei que ho permetia. Però mai s’havia atrevit a deixar la fàbrica. Molts ex-companys l’envejaven, havia sobreviscut a tres EREs i mai s’havia vist afectada per aquelles re-estructuracions estranyes que es feien cada cop que l’empresa canviava de propietaris. Per pal.liar aquella grisor que l’ofegava inventava històries, que acabaven totes a la paperera, primer la del paper i desprès, quan va comprar-se un PC a la de l’ordinador. Un dia el va veure al metro. La va sorprendre el seu aspecte, barret i abric negre, una barba descomunal que semblava la del seu avi i unes ulleres ben estranyes. Semblava que hagués aparegut d’un altre temps. Tothom vesteix com vol i no hi va pensar més en tot el dia. Però, l’endemà hi tornava a ser, i li va començar a semblar curiós. Al primer metro del dia no es solia veure gent estrafolària si no era l’endemà del carnaval. La seva presència va continuar. Cada matí quan picava el bitllet i baixava a l’andana procurava pujar al mateix vagó per trobar-lo. Semblava que alguna cosa la connectés amb aquell personatge estrany. Poc a poc, sense adonar-se buscava seients més a prop d’ell. Fins que un dia les seves mirades es van creuar. Va queda gairebé abduïda per la profunditat d’aquells ulls foscos que amagats darrera d’unes ulleres de pasta passades moda semblaven pous sense fons. Va tenir la grip i va estar un dies de baixa. En tornar a la feina, el primer que va fer al pujar al metro va ser buscar-lo amb la mirada. Estava allà. Li va fer un petit gest com convidant-la a seure al seient buit que tenia al davant, però va tenir por. I es va quedar agafada a la barra tot el trajecte. L’endemà va buscar-lo tot tement sense entendre gairebé perquè, que ja no hi fos, però ell no faltava a la seva cita. Li va tornar a fer el mateix gest i aquest cop ella si va acostar. No havia acabat de seure que Ell va preguntar, Estàs millor? La grip es una cosa seriosa. Es va quedar glaçada. Com ho sabia ell que havia tingut la grip? Va estar a punt de marxar corrents però semblava que estigues enganxada al seient. No sabia que dir ni que pensar. És la teva parada, no? Va baixar encara mig esmaperduda, sense saber que li estava passant. Aquell matí va decidir agafar el toro per les banyes i preguntar-li qui era. No hi va ser a temps, tal com va entrar al vagó ell li va dir: Em sembla que encara no ens no ens hem presentat, sóc el teu Black Ghost. El meu què? Si el teu Black Ghost, el que t’explica les històries, però n’estic tip de que les llencis. Fes el favor de no llençar-ne cap més, que em fas molt mal i m’estàs matant. Mira, fes-te un blog i escrius allà les històries i així no em condemnaràs a fondre’m als llimbs. És la teva parada, no? Va baixar del vagó com en un somni i aquell dia li va costar moltíssim concentrar-se en la feina. Ningú li va ir res, tot pensant que encara estava fluixa de la grip. Va arribar a casa i va començar a mirar com es podia fer un blog. Després d’una llarga estona va decidir que era impossible, mai no entendria tot allò i de cop va pensar en el seu nebot. Segur que ell en sabia, bé l’havia ajudat amb la compra i instal.lació de l’ordinador. El va trucar i el nebot, tot rient per sota el nas li va dir que cap problema. Que li donés una adreça de correu electrònic i que en un moment la trucava. No havien passat ni vint minuts que el nebot la va trucar i li var dir : ja està, t’he envia’t un correu amb totes les instruccions perquè el puguis fer servir. Que hi hagi sort. Va obrir el correu i va seguir les instruccions fil per randa i va trobar que fer-lo servir era d’allò més fàcil. Va rescatar el darrer escrit de la paperera i el va penjar. Quan va pujar al metro per anar a la feina el va veure somrient, però aquell dia el metro anava estranyament ple i no s’hi va poder acostar. L’endemà el va veure, igualment somrient, però semblava que hi hagués alguna cosa que impedia que si acostés. Poc a poc escriure al blog es va convertir en una constant. Cada dia penjava un escrit o altre i va trobar que a la gent li agradava. Fins i tot alguns companys de feina li demanaven que no parés d’escriure. I així ho va anar fent. Cada cop amb més facilitat les histories s’escolaven dels seus dits cap el teclat i d’allà al blog. Ja no el buscava quan pujava al metro. Mirava el que feia la gent per crear històries del que veia. Un dia va rebre un correu molt estrany.
La fotografia sempre havia estat la seva passió. Com que ella no sabia fer-ne, no li sortien gens bé tot i haver-se deixat un dineral en cursos i càmeres objectius i filtres, dedicava gran part del seu sou a comprar llibres gràfics i a visitar exposicions. Però no trobava mai La Fotografia. Quan va descobrir Instagram va pensar que per provar no perdia res. Amb dubtes, si els professionals no la satisfeien, que podia trobar en la gent que feia fotos amb un mòbil…Però una foto de @retratsbcn amb una història colpidora la va fer canviar d’opinió. Era una història tan tendre i trista alhora que la va sacsejar. I va pensar que podria trobar més foto-històries com aquella. El que primer es mirava de passada ara copava tota la seva atenció. Cada cop passava més hores enganxada al mòbil i al portàtil, buscant. La seva cerca de la Imatge va començar a trastocar la seva vida. Més d’un cop van estar a punt d’atropellar-la per no mirar el semàfor. Va deixar d’anar al gimnàs. Les seves cervicals van començar a cruixir clamant pietat, però va decidir atipar-se de paracetamol i ibuprofè abans que aixecar el cap. Ja no mirava el cel. Ella que cada dia trobava un adjectiu matinal als colors de l’albada ja ni recordava com era. Si la veia era per de les imatges d’altres. Més d’un cop havia estat a punt de dutxar-se amb el mòbil. Sempre havia estat tastaolletes i experimentava amb receptes noves, ara s’alimentava de menjar fet i liofilitzats per no perdre temps a la cuina. Les seves relacions socials que mai havia estat gran cosa, ara eren inexistents. La seva vida es reduïa a mirar pantalles. A la feina per obligació, la resta del temps en la seva desesperada recerca. Paquets de gotes pels ulls de tot tipus van començar a ocupar tota la casa. I va ser tornant a casa quan la va trobar. La va mirar fixament i de cop, li va semblar que allà al fons la convidaven a la festa. Va sacsejar el cap incrèdula i va tornar a mirar. L’efecte persistia. Els ulls, va pensar, necessito unes gotes. Va posar-se les gotes entre sotrac i sotrac de l’autobús i va mirar de nou. Tot seguia igual. Això es el trontoll de l’autobús. Quan va baixar, va seure a la terrassa del bar, per primer cop en molt temps va apagar el mòbil. Mentre prenia el cafè i esperava que es tornes a iniciar va mirar al seu voltant. Els seus ulls no feien coses estranyes, tot es veia com s’havia de veure. Va obrir l’Instagram i va cercar la foto. En passar el dit per sobre va notar un efecte estrany, talment havia sentit una escalfor. Va augmentar la foto cada cop més per examinar la festa del fons, i cosa estranya, per molt que augmentés mai es pixelava, al contrari, cada cop veia més detalls. Fins li semblava sentir el dring de les copes, la música del quartet de corda i els riures alegres. Va tornar a posar el dit a sobre i el tacte del mòbil es transformà en un tacte humà.
El grup primer va ser amb la missatgeria del twitter, després el telegram perquè hi ha gent que no té twitter i aquí ja va ser una heroïcitat instal.lar-lo, però després d’intensos debats i barallar-se molt amb el mòbil ho va aconseguir. Al final s’havia acostumat al brunzit constant del mòbil. Li havia costat molt això d’entrar en la comunicació virtual. Els primers dies s’atabalava molt. No sabia manegar la quantitat de missatges i la neguitejava no poder seguir el ritme, encara estava convençuda que havia “d’escoltar” tot el que es deia. Quan va entendre que no calia, va començar a demanar resums de les converses per poder mantenir-se una mica al dia, tot i que sempre es trobava fora de lloc. De tant en tant deia alguna cosa, perquè no fos dit que només feia de voyeur. Excepte ella, la gent que formava el grup vivien la virtualitat com una cosa natural, s’expressaven, es relacionaven, compraven…Entre poca soltada i poca soltada on penjaven les imatges més divertides i forassenyades que podien trobar, es passaven enllaços d’ofertes que anaven des de parament de la casa a sortides de cap de setmana i qualsevol altre cosa que es pogués imaginar. Ella que era incapaç de fer res de tot allò, mirava astorada com per un mòbil enllaçaven articles i comparatives i parlaven de les capacitats del mòbil…ella que fins feia quatre dies amb prou feines el feia servir per trucar, però l’entusiasme que hi posaven li donava energia. Organitzaven trobades, sopars, fins i tot feien documents amb enquestes perquè la gent tries els dies que els anaven bé. Però fins i tot la virtualitat té perills i per uns no se sap ben bé que, ara marxava un, ara marxava un altre i un dia, el mòbil va deixar de brunzir. Un silenci ensordidor va envair la seva vida. Se li feia estrany no sentir la vibració del mòbil a totes hores. Aquells bon dia escrits encara amb les lleganyes posades, aquells moments que sabies que si entraves al grup sortiries amb un somriure, aquella companyia que semblava tan real, s’havia fos. El que la virtualitat et porta, la virtualitat t’ho pren. I sent molt conscient que els bons temps no tornarien, es resistia a abandonar el vaixell, vagarejant per les cobertes a la recerca d’algun somriure oblidat.