“El núvol”

De petita sempre havia somiat en nedar dintre els núvols. Es quedava embadalida mirant com es formaven les grans encluses. De res servia que li diguessin que els núvols eren fets de gotes d’aigua i gel i que no eren sòlids, ella volia nedar-hi. El temps no va fer mai disminuir la seva obsessió, al contrari, va provar el parapent, el paracaigudisme, fins i tot, es va apuntar a un club de pirats que es llençaven al buit amb aquells vestits intentant volar, però res no servia. Aquestes activitats es suspenien sempre que el cel no era ras. Al final va trobar la solució, un baló aerostàtic. Però clar, no podia ser un d’aquests que feien servir per passejar la gent. Hauria de ser únic. Se l’hauria de fer a mida. Treballar a la universitat li va fer fàcil colar una suposada tesi doctoral per fer de becària en una empresa de construcció de globus. Les hores a l’empresa la van convertir en una experta en la seva construcció. Quan es va considerar prou formada va començar a dissenyar el seu, el que la portaria fins més amunt del seu objectiu. La seva vida consistia en anar de la feina al taller, que havia convertit en pis pel sistema de posar-hi un sofà llit, una nevera i un microones. Per primer cop va aprofitar la quota del gimnàs, ara li servia per dutxar-se. El terra era ple de capses amb metres i metres de poliester. Rotlles amb cordes penjaven de les parets. Construir un aeròstat amb triple càmera, una per l’hidrogen, l’altre per l’heli i tercera per l’aire calent va ser una proesa d’enginyeria i costura al cinquanta per cent. La barqueta, tampoc podia ser de vímet. Va construir-la petita, d’alumini lleuger, sense parets i només amb l’imprescindible per subjectar el cremador, les bombones de gas i un petit motor connectat a una hèlix que li havia de servir per empènyer el globus cap a l’enclusa en cas que el vent no fos propici. Havia après a soldar en un taller que l’associació de veïns havia fet per un tema de reinserció social i com que coneixia la presidenta va assistir-hi d’estranquis. Va llogar un Soldador TIG i es va proveir de barres d’alumini que va mantenir ben netes i protegides perquè no malmetessin la soldadura. Havia aprofitat el que havia estat el magatzem del local per convertir-lo en un taller de soldadura. I després de molts esforços, i algunes provatures fallides tenia el seu aparell acabat. Va carregar el cotxe i el remolc i va enfilar cap la Vall d’Àger. La previsió meteorològica era bona. S’apropaven tempestes i era el moment ideal. Va arribar al Montsec d’Ares. Sant Elies estava desert, el mal temps anunciat havia allunyant els parapentistes. Va començar a muntar-lo metòdicament, carregar l’hidrogen i l’heli va ser menys feixuc del que pensava i quan va començar a esclafar lleugerament l’aire del compartiment inferior i va veure com el seu giny començava a enlairar-se, llàgrimes de felicitat pujaren als seus ulls. Va pujar a la barqueta, va assegurar-hi l’arnès i va deixar que el vent s’endugués el globus. No li va fer falta encendre el motor, navegava en direcció a l’enclusa, pujant i pujant, fins que va quedar a sobre mateix del núvol. Va comprovar que la corda d’escalada estigués ben subjecta a la barqueta i al seu arnés i va saltar. Una estrebada la va fer recular, el globus es movia, allunyant-la del núvol, les seves mans es van moure i van descordar l’arnés que s’enlairà ràpidament. Un cop alliberada, s’endinsà en la freda blancor del seu somni.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari