“Frases de pel·lícula”

Va, que aquesta és fàcil. Es va acotar i a cau d’orella va xiuxiuejar: “l’home escriu perquè se sent turmentat, perquè dubta. Necessita provar-se constantment davant seu i dels altres que val quelcom” Es va sentir un esgarip i el cos va quedar inert. Se’l va mirar amb cara de sorpresa. Va arronsar les espatlles i va marxar amb les seves coses. Sortia tot sacsejant el cap amb gest de disconformitat.

S’havia format un gran enrenou. El tècnic municipal que havia trobat el cos era atès pels servei d’emergències, els policies eren a l’entrada esperant que arribés el jutge, la policia judicial i el forense. Quan van entrar l’espectacle dantesc els va pertorbar molt. Tots eren gent bregada a l’hora de veure cossos en malt estat però allò superava en molt qualsevol cosa imaginable. El cos, era assegut en una gandula d’alumini. Havien tallat la loneta i lligat el cos amb cinta americana a l’estructura de la cadira. Boca i orelles estaven senceres, la resta era una col·lecció de nafres i ferides. Les mosques hi havien posat ous i tot de larves sortien de les ferides. La forense va arribar fins el cos, mentre pel camí es posava una mica de pomada mentolada al nas, un costum absurd que havia manllevat d’una pel·lícula.

L’única vegada que havia anat al cinema. No entenia les pel·lícules. Però aquell cop no se n’havia pogut escapar. Va haver de suportar tota la història mossegant-se el llavi per no començar a criticar totes les faltes de lògica que hi havien

El bisturí va acaronar la pell. Vinga va que t’he donat moltes pistes. Les ferides acabades de fer eren rosades. Segur que aquesta la saps i va mormolar amb delicadesa Hi ha tres maneres de fer les coses, la correcta, la incorrecta i la meva

El cos, tot i les mosques no feia gaire que era mort. Van acordonar la zona. Fer fora els periodistes i afeccionats no va ser fàcil. Els joves amb un mòbil i un blog era un perill. Feien impossibles per aconseguir visites i guanyar algun extra amb la publicitat. Van portar el cos al laboratori forense per fer-li l’autòpsia i intentar esbrinar qui era.

Va tocar-se la cicatriu que tenia sota el llavi abans d’entrar al laboratori. Va recordar com se l’havia fet, anys i anys de mossegar-se el llavi havia creat aquella durícia. L’havien fet quedar després de classe per ajudar el servei de neteja. Una netejadora va preguntar Un altre cop? Que ha passat? Ella morruda va dir He trencat una agenda. Perquè? Ell cridava, va respondre. El proper cop que vulguis trencar alguna cosa, mossegat el llavi. I ella, que tot s’ho prenia al peu de la lletra va començar a mossegar-se el llavi.

Va deixar les mans cara amunt amb cura sobre el braç de la cadira. Les puntes dels dits revelaven la carn. Ja no tenia empremtes. Amb afecte li va dir, vinga una mica d’esforç Sempre he depès de l’amabilitat dels estranys

Abans de començar a fer res va comprovar que tot estigués al seu lloc i en l’ordre que ella tenia establert. Tot un estol d’instrumental quirúrgic omplia una taula. A l’altre tots els tubs per recollir les mostres arrenglerats al mil·límetre. Una posició estratègica per seguir l’ordre de l’autòpsia amb una precisió de matemàtica.

L’ordre era vital. L’escàndol que havia organitzat al laboratori quan uns estudiants de visita li havien desordenat el material va ser històric. No hi ha haver mossegada al llavi que la salvés. La taula auxiliar va anar per terra, amb la trencadissa corresponent de tot el material fràgil, i el retard que va ocasionar per fer una autòpsia li van valdre gairebé l’obertura d’un expedient disciplinari.

Et distreus mirant i no m’escoltes així no anem bé. I amb el bisturí va anar ratllant la còrnia. Sense pausa però sense prémer massa fort per no rebentar l’ull. Ho veus? Ara et podràs concentrar. I amb veu satisfeta va dir Enterrem els nostres pecats, rentem les nostres consciències

Van posar el cos sobre la taula. Li van treure la poca roba que quedava. La van examinar. Era una dona. Jove. Veia alguna cosa que no quadrava i va demanar més fotografies de les que eren habituals. Van prendre la temperatura del cos. Després de l’observació externa van comprovar que a banda de les nombroses ferides tenia el cristal·lí destrossat. Fer radiografies de les dents. Les mostres de cabells, sang, fluids, les larves i els ous que hi havien a les ferides les van preparar per enviar-les al laboratori. Un cop fet això van rentar el cos.

A cop de deixar-se el llavi destrossat va acabar l’institut i va estudiar medicina. Algú fent broma li havia dit que seria la forense perfecta i ella com sempre s’ho havia pres literalment. La seva memòria perfecta i la capacitat de concentració que tenia li van fer fàcil. Evadir-se de les festes universitàries van ser el més dur de la carrera.

Va mirar la seva obra abans d’aixecar-se. A la planta dels peus hi faltava la meitat de la pell. Els talls formaven trencaclosques de línies i corbes. Va, si gairebé te l’he dita. “Una llar és on està la teva família, entens?”

Ella estava acostumada a no poder seguir el protocol de les incisions de l’autòpsia, però aquella representava un repte més que brutal. No feia gaire que era morta. Potser unes quatre hores. Però portava molt temps patint. Hi havia ferides que potser tenien tres setmanes. Una llarga agonia. Dolorosa. Faltaven trossos de pell a tot el cos. No podien fer res per aconseguir les empremtes. Ningú havia informat de cap desaparició.

El primer cop que va agafar un bisturí una mica més i acaba en desgràcia. Estava tota concentrada fent una incisió seguint les instruccions quan un company li va donar un cop i el bisturí es va clavar fins el fons de la fulla. Per sort va quedar encallat a l’os i no el va poder treure. Però la cara que va posar va fer recular el noi i d’una manera inconscient ningú s’acostava a ella quan feien pràctiques.

L’ampolla d’aigua deixava anar un fil d’aigua. Vigila o t’ennueguis. Poc a poc deixava que l’aigua s’anés escolant gola avall. Va mirar les gotes que queien per la barbeta i lliscaven per la pell del coll. Va agafar la fulla i va recollir aigua i pell. Ara ja tens el coll suau “Tots anem en la mateixa direcció, sols que cadascú per un camí diferent”

No hi havia cap os trencat. Totes les ferides eren superficials. Curiosament havien mantingut la víctima hidratada però mostrava uns clars signes de desnutrició. Li havien donat aigua però no menjar. Encara va fer més fotografies per on havia de fer les incisions, per estudiar les ferides més tard. Seguia veient un patró que no entenia.

La gent pretenia que entengués coses que no tenien lògica. Quan els ho deia li explicaven lògiques inventades. Jocs de paraules. Segones intencions. Tot això la treia de polleguera. Les coses eren el que eren. No hi havia res més. La resta invencions per fer mal.

El mànec del bisturí ensopegava amb les apòfisi de les vertebres. Anava canviant de posició tot sovint. Quan es va incorporar va mirar la seva obra i va recitar amb veu dolça “Només al somiar tenim llibertat, sempre ha estat així i sempre així serà”

Va fer la incisió en forma d’Y, d’una espatlla a l’altra i des de l’estèrnum fins a l’abdomen respectant el melic. Triés la forma que triés, passava per sobre les ferides. no li agrada malmetre proves però no hi havia més solució. Les fotografies servirien per compensar els talls. Un cop revisat l’estat de la cavitat toràcic tragué la parrilla costal, els òrgans del tronc i l’abdomen i va fer la dissecció del budell.

Recordava cadascuna de les autòpsies que havia fet. L’única vegada que va veure uns òrgans en un estat semblant va ser quan un malalt mental va decidir que podia viure bevent només aigua amb gas.

La fulla recorria la pell buscant un espai en blanc. El donaré una altra pista. Segur que ara ho encertaràs. Va concentrar-se molt i en acabar mentre acaronava el mugró dret amb el fred metall va dir “L’amor és l’únic que som capaços de percebre que transcendeix les dimensions del temps i de l’espai”

El cor s’havia fet petit, els músculs de la caixa toràcica s’havien reduït a la meitat, l’estómac gairebé s’havia tancat, els ronyons i el fetge presentaven un aspecte lamentable pel sobre esforç fet. Els budells havien perdut les seves pilositats. La septicèmia s’havia apoderat d’aquell cos. Van tornar a posar-ho tot a lloc i van tancar el cos.

Tornar a posar tots els òrgans al seu lloc sempre li donava una sensació de serenor. El desordre que es creava mentre es feia l’autòpsia l’enervava en gran mesura. I alliberar el laboratori del caos i tornar tot a lloc era un bany de pau després de passar-se tanta estona veient els estralls de la violència. Mai havia pogut entendre la gent.

S’avorria. Donava voltes a l’habitació. Volia companyia. Però els companys de joc mai duraven gaire. Va enfilar cap al diari a posar un anunci. Es busquen amants de cinema per intercanviar experiències. Contacte frasesdepelicula@gmail.com

Va passar hores mirant les fotografies. amb les ferides més antigues no es podia fer res, però les més recents eren prou clares. Va copiar en un paper les ferides. Després de molt mirar va comprendre que eren lletres. Va triar les darreres ferides i va fer lletres grans. A I K K R O S T V. No tenia sentit. Va fer l’informe. La causa de la mort era la septicèmia i la inanició. Va enviar un informe a la policia judicial amb les imatges de les ferides i les lletres. I va donar l’autòpsia per acabada.

Aquelles lletres la perseguien. Al final, va decidir que només descansaria si els hi trobava un significat. Combinació darrere combinació fent cerques a internet, fins que una combinació va donar resultats. Tarkovski

La va veure mirant a dreta i esquerra i el mòbil de tant en tant. Hola! Ets la Carla, oi? Hem canviat a darrera hora el lloc de trobada. No t’he pogut avisar perquè m’he quedat sense bateria. Puja que els altres ens estan esperant.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari