Nostàlgies i altres coses IV

Va sortir de casa de bon matí. Els funerals no eren sant de la seva devoció i amb la capacitat que tenia per perdre’s i equivocar-se va decidir no fer el ridícul a l’hora punta. Un cop arribada a l’adreça el drama estava servit. Les sales amb el nom de la funerària eren tancades, gairebé ensopega amb una dona que intentava obrir la porta tot dient, Però no era aquí l’enterrament? Va seguir caminant fins al cap del carrer. Res. El tanatori que hi havia tenia un altre nom. Al final hi va entrar. Buscar un mort del qual només en saps el cognom ja té el seu que. Un cop comprovat que el tanatori, encara que tingués un altre nom era el de la funerària i de decidir que allò eren ganes de putejar al personal, va complir amb el requeriment de signar el llibre aquell que posen per cada mort. Com si els familiars se’ls haguessin de llegir. Les vetlles eren tan asèptiques i desangelades. Una saleta amb un parell de sofàs i un racó per deixar-hi el taüt. Un lloc on la gent es troba al ritme de oh! quant temps feia! Sempre en trobem aquí! Hauríem de quedar per fer una cervesa! perquè clar ara per no haver-hi no hi ha ni una miserable font d’aigua. Res d’anís, ni de ratafia, ni d’aigua del Carme i ja ni pensar en el fum dels caliquenyos que anaven condensant l’aire fins que es podia tallar. Aquells murmuris, aquell suposat rosari que es passava, aquells plors que de cop emergien i la veu sol·lícita que deia, té pren-ne una mica (d’anís, ratafia, aigua del Carme) i no hi pensis més….L’endemà tocava la cerimònia pròpiament dita. Un senyor amb una veu a mig camí entre mestre d’escola i capellà dient les meravelles del difunt, amb un to de jo us dic el que m”han dit que us digués i que només els que coneixien directament el traspassat saben si es veritat o no. Un cop acabat el discurs toca allò de sortir i donar el condol. Com si no haguessin torturat prou a la família, apa els posen a la sortida i com qui ha d’anar comptant els que han vingut . Ja me’ls tens repartint petons i abraçades i en molts casos aguantant les misèries dels altres. A veure que al llocs aquest si va a oferir suport no a que te’l donin…Hi ha gent per tot. Quan ja estava a punt de dir-li al del davant Miri vagi a a un psicòleg i deixi la pobre gent en pau, el senyor va marxar. Va recuperar la cara adequada a les circumstàncies, va fer l’abraçada de rigor, més abraçada que rigor, i va marxar discretament. Mentre tornava a casa pensava que ella volia una vetlla com les d’abans amb molta ratafia, molt anís i litres i litres d’aigua del Carme.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d’administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me’n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari