Categoria: Uncategorized

Fa un any em vaig estrenar en això de tenir un blog. A la xarxa hi ha blogs o webs o com li vulguin dir, per a tots els gustos. Gent que escampa els seus coneixements, la seva opinió i la seva fantasia per el gaudi de tots els que els llegim. El meu no fa res de tot això. És un lloc que retransmet la insubstancialitat de la vida quotidiana vista amb els meus ulls, on excepte unes poques entrades, no té més pretensió que la d’arrencar un somriure dels despistats que hi entren.

Torno a agrair a tots aquells que em van empènyer a fer-lo i sobretot a l’Enric Pineda que el va fer realitat.

Han estat 257 entrades, inclosa aquesta repartides en:

-Uncategorized (que vol dir que estan per arxivar) 8

-Memòries d’un peu trencat 55

-Diari d’una administrativa 170

-El calaix de la Tieta Varenu 26

Per tant toca cantar un ♫ Happy birthday to me…♫

Aquesta tardor ha estat blava, i avui no es presentava com el millor dia. Tothom fent recordatoris que hem de recordar els absents, com si el forat que han deixat no fes que no els recordem cada dia. Però he decidit recordar-los més que mai, recordar tots els moments que la seva companyia van ser font de sorpresa i alegria. De somnis i il.lusions. I somriure. Somriure dolçament recordant tots els grans moments compartits i submergir-me en un flashbak de records dolços com panellets.

Cal creuar el llindar i sortir del blau. El dolor però no es queda dintre sinó que m’acompanya. Però comença a ser un dolor lleugerament amanit de somriures. Puc pensar en el Ricard i només s’humitegen els ulls i al mateix temps pugna per sortir un somriure de tots els moments que hem viscut. Moments que feien que la jornada laboral fos menys feixuga. Hem viscut moments de tot, des dels més estressants, maleïts aplicatius a moments d’humor desenfrenat. Tots aquest moments viuran sempre més amb mi. Gràcies Ricard per tots aquests anys de bona companyonia.

No ho digueu a ningú, però fins i tot les administratives més malcarades i irreverents ploren. D’amagat això si, fins i tot d’amagat d’elles mateixes. Llàgrimes amargues, amargues perquè només serveixen per alleujar o alguna cosa semblant el propi dolor, però per res més. Fins i tot els gats han estat absents tot el dia, com si notessin que avui no tocava fer cap trastada. I després de massa hores plorant, dir el teu nom, sense plorar gaire. El Ricard és mort. Res no ens el tornarà, ni les llàgrimes més desconsolades d’una administrativa borde.

Un dilluns com qualsevol altre, amb el peu enguixat i escampant somriures o si més no intentat-ho, per la xarxa.

Una trucada.

I de cop l’univers conegut trontolla per moments.

El meu company de feina és mort.

Llàgrimes que s’escolen sense aturador

Tecles mullades

No hi ha mots per descriure el buit que deixa

Família, amics, companys

L’egoisme del “hem perdut”

Ell ho ha perdut tot.

Però el dolor és egoista

i t’engrapa el cor i la ment

amb ma de ferro glaçat

Vull traspassar el dolor al paper

però el paper me’l retorna augmentat

Crido al temps que tot ho cura

(això diuen)

però el temps no em fa cas

i seguix el seu ritme immutable

I segueixo patint, plorant,

cridant aquell no és just

quan el meu lema és

“la vida no es justa, acostumat-hi”

Avui no hi ha consol

Sols llàgrimes i paraules buides

Els Patrons d’en Joan Lopez Rovira (https://www.patreon.com/valruspines) som un grup de gent molt eclèctic, però molt, però tots desitgem que pugui publicar la seva novel·la Res a Perdre. I en plena discussió de si un Verkami, no que la gent està cansada, que si Un Tot Suma, aix que és més del mateix, que això de pidolar diners no és per mi, que si et calen més patrons que si tal que si pasqual, en Joan ha obert el primer capítol de la seva novel·la.

No no faré spoilers, millor comenceu a llegir, però aviso ENGANXA

Res a Perdre

https://www.patreon.com/posts/capitol-1-de-res-6449841

Al twitter molts busquem una marca que ens identifiqui més enllà del nom i quan van començar a fer servir el malnom de «tieta» per anomenar un grup de gent, i trobant que potser se’n feia un gra massa, vaig començar a signar algunes piulades amb #tietaqueca. Més endavant i sent molt fan de l’Alvarito @da_pedralbes i els seus VARENU vaig contactar amb VARENU @marchandaising i em vaig comprar una samarreta VARENU. Cosa que vaig comunicar immediatament a un grup d’irreverents piuladors, @trinitro @octavi1 @esparver @MarArabia_ (ella no és irreverent, o si ves a saber) i en @PerGarriga. Va ser aquest darrer que va dir #tietaVarenuPower i vaig decidir que seria #tietavarenu .

La vida dóna moltes voltes, fins i tot massa voltes. Com molta altra gent sempre havia pensat fer un bloc, però tot quedava en pensar-ho. Un peu trencat fa canviar molt les coses.

Tot va començar amb un escrits per distreure un amic que ho passava malament i també compartir-los amb els Patrons d’en Joan Lopez Rovira. ( https://www.patreon.com/valruspines )

Que si fes un bloc, si no se com es fa, que això no és per mi, i llavors l’ Enric Pineda es va oferir a ajudar-me. Més que ajudar-me ho ha fet tot.

I ara sóc la flamant propietària d’un domini i disposada a començar l’aventura de tenir un bloc, amb l’únic objectiu d’arrencar un somriure a qui el llegeixi.

Tieta Varenu