Sense títol

Un dilluns com qualsevol altre, amb el peu enguixat i escampant somriures o si més no intentat-ho, per la xarxa.

Una trucada.

I de cop l’univers conegut trontolla per moments.

El meu company de feina és mort.

Llàgrimes que s’escolen sense aturador

Tecles mullades

No hi ha mots per descriure el buit que deixa

Família, amics, companys

L’egoisme del “hem perdut”

Ell ho ha perdut tot.

Però el dolor és egoista

i t’engrapa el cor i la ment

amb ma de ferro glaçat

Vull traspassar el dolor al paper

però el paper me’l retorna augmentat

Crido al temps que tot ho cura

(això diuen)

però el temps no em fa cas

i seguix el seu ritme immutable

I segueixo patint, plorant,

cridant aquell no és just

quan el meu lema és

“la vida no es justa, acostumat-hi”

Avui no hi ha consol

Sols llàgrimes i paraules buides

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa. Mostra totes les entrades de Tieta Varenu