Recordo com si fos ahir quan et vam portar a casa. Segur que pensaves que t’havien deixat en mans d’uns psicòpates. Et van separar de la Cocó, et van posar en un transportí i apa a començar un viatge infernal. En arribar, per si no hagués estat prou agònic, et van posar sota la dutxa per treure’t tota la brutícia que havias acumulat durant el penós viatge. Dos dies vas estar amagat darrere els llibres, només sortint a menjar quan no senties soroll. Poc a poc vas fer de casa, casa teva. Corries amunt i avall del passadís fins que, esgotades les teves forçes de gat petit, t’adormies allà on queies. Caçaves boles de paper infatigablement i ens les portaves perquè les tornéssim a llançar. I destrossaves els sofàs. Cap rascador el feia el pes. I així, per gaudi dels fabricants de sofàs, vas anar carregant-te la tapisseria de tots. I el món seguia girant tranquil·lament fins que un dia va arribar el Data. Aix, quin drama. Un cop passada la rebequeria, ti vas anar acostumant. El Data et va fer d’entrenador personal, tant menjar i dormir t’estaven passant factura. Fins que de cop, vas començar a emmalaltir. I cap al veterinari falta gent. La notícia no podia ser pitjor. Tenies una malaltia autoimmune a les genives. Els primers tractaments duravan uns mesos, després un mes, i anar mimvant la durada fins que ja no et feia efecte. I, delicat com eres amb el menjar, colar-te pastilles era fer alta cuina gatuna. Però ja no volies res. Ni gambes, ni vieires, ni tonyina. I avui has marxat. Sense patir. Adormit per la morfina mentre t’acaronava per darrera vegada. Adéu.
