Categoria: Diari d’una administrativa

L’Access i jo tenim una relació odi-odi. Bé en realitat és una relació odi-odi de part meva perquè al programa li és totalment indiferent el que sentis. He fet tots els cursos de formació haguts i per haver, però tinc amnèsia selectiva. Tan bon punt s’acaba el curs és com si no l’hagués fet. I si tenim en compte, que si no tens la versió amb que es va crear la base de dades no pots modificar res, que les versions modernes tenen greus incompatibilitats amb les antigues i que… El resultat és que acabo perdent tot el temps del món per que el programa deixi anar les dades en el format que vull. Total que després de barallar-me amb els missatges de si que vull habilitat el contingut i no se que d’unes macros he aconseguit arribar al contingut, però a anat d’un pèl que no li calo foc a l’ordinador #odiolesbasesdedades

Tothom s’organitza la feina com vol, com pot o com el deixen. Hi ha qui s’apunta les coses a l’agenda, els que tenen una llibreta i els més tecnològics fan servir calendaris virtuals. Jo faig servir papers. que segons com, penjo al suro, amb un cel.lo a una cantonada de la pantalla de l’ordinador o el més habitual es deixar-los sobre la taula. Però els papers tenen vida pròpia i per la nit els fulls i les carpetes s’entenen i crien i durant el matí van apareixent fulls que ocupen tota la taula i les meves notes, sabent que un cop feta la feina van al contenidor aprofiten per amagar-se. Entre els papers, sota el teclat, algunes fins i tot salten al terra. O sigui que quan toca fer repàs mental del que em queda per fer surt el mantra de “Jo tenia un paper…” i apa vinga a buscar per tota la taula i per sota dels papers per trobar les notes fugades. #noteshoudini

Els pantalons de lycra són una cosa molt pràctica però tenen els seus inconvenients. La meva companya, un sol de persona que a banda de pencar moltíssim m’aguanta estoicament sempre amb un somriure als llavis, està constipada. Fins aquí tot normal, res que no s’arregli amb una quantitat ingent de kleenex i algun que altre frenadol. Després de l’esternut de rigor ha fet aquell gest maquinal que encara fem molts, tot i fer servir mocadors de paper, de posar-lo a la butxaca i de cop amb cara de sorpresa diu: oh! mira no m’havia adonat que aquest pantalons tenien butxaques davant, se’ls mira bé i de cop diu, Ah! Ah! Ah! que no són butxaques al davant, que m’he posat els pantalons a l’inrevés. #quintipderiure

Avui, per escolar els darrers minuts de la jornada laboral, aquells on no pots començar res, però cal fer alguna cosa, he mig endreçat la taula pel magnífic i inèdit sistema, que ningú mai ha fer servir, de posar la pila de papers a l’altra banda. Un cop aconseguit una mica d’espai per acabar de fer temps he tingut la lluminosa idea de carregar el feltre amb tinta. Agafar el feltre i la tinta, fàcil, però la tinta ha decidit no sortir. Així que fent aquella ganyota de tancar els ulls mentre treus la punta de la llengua per un costat he premut ben fort el pot. Molt fort. Massa fort. El tap a sortit disparat i he creat un bonic estany de tinta sobre la meva taula. Desprès de fer servir una ingent quantitat de paper per minimitzar la catàstrofe he hagut d’anar a buscar alguna cosa per acabar de treure el bonic color blau que havia adquirit la meva taula #esdeserinútil

A la feina hi ha moltes impressores, les que triem nosaltres i les que ens imposen els de dalt. La de secretaria no s’entén amb el sistema operatiu del meu ordinador. A voltes imprimeix, a voltes es revolta i no imprimeix ni els meus documents ni els dels altres. Tan hi fa que li cancel.lis els documents, ella s’entesta en seguir esperant o cancel.lant els documents i fins que no l’apagues i la tornes a encendre no recupera la normalitat. Això quan no tens gaire cosa a imprimir no deixa de ser una molèstia, però ARA!!!, ARA que tots estem imprimint a tort i a dret, informes, actes, programes, rètols i ves a saber que més, no és el millor moment per posar-se tonta. Doncs si AVUI, amb una quantitat ingent de documents per imprimir ha decidit que no li venia de gust. I apa, aixecat, apaga, encén, la gent protestant perquè no s’imprimien els seus documents…El KAOS #putusistemesoperatiu

Com que els aplicatius van com van i alguns encara viuen al curs passat, toca fer meravelles amb documents combinats. Quan t’has de barallar amb un document amb una quantitat de combinacions prou complexa o ets un crack de l’ofimàtica o les passes magres per aconseguir alguna cosa amb cara i ulls. I com que jo sóc del grup “coneixements d’ofimàtica nivell usuari justet” doncs és un autèntic calvari. Segur que la quadratura del cercle és més fàcil de trobar que el sistema per fer que els informes surtin amb cara i ulls. Al meu futur s’albira una impressió del megaexcel i repassar els informes a ma, un a un, com qui va a la recerca de la dada perduda #stopinformesfetsama

Després de perdre totes les hores del món i unes quantes més intentant esbrinar perquè no es veien les dades i trobar una discrepància amb l’any passat, comentar-ho amb la direcció i fer els canvis corresponents, les dades seguien out. al final i a contracor calia trucar al servei d’atenció a l’usuari, i agafar el telèfon i posar-me de mala bava es immediat. Un cop saltada la locució i prémer el número corresponent, donar el nom, el mail i no se quantes coses més, pots fer la pregunta. La resposta et deixa glaçada, un cop comprovat que tot és correcte resulta que el problema afecta a tota Catalunya i “ho estan arreglant”. I havent penjat el telèfon i després de fer baixar tots els sants de cop et preguntes que perquè hi ha un web on penjar avisos i una cosa que afecta a tothom són incapaços de penjar-ho i evitar pèrdues de temps innecessàries #ensningunejan

Enfrontar-se als aplicatius demana moltes dosis de paciència, cafè i un bon fons d’armari de renecs diversos. Quan les coses es podrien fer fàcils, no, cal retorçar-ho tot per fer la vida impossible a totes les administratives ( i administratius del món). És una conspiració tramada pels informàtics i programadors que deurien estar enamorats d’alguna secretaria que els va deixar plantats o alguna cosa per l’estil perquè tanta mala fe a l’hora de dissenyar els programes no és normal. Deixant de banda que les ajudes del programari són inexistents i que cada cop que busques alguna cosa pots passar-te hores clicant i desclicant i no atrevint-te a tocar gaires coses per no esguerrar res. Mig matí perdut intentant trobar perquè unes dades que estaven entrades no es reflectien al resum. Ara caldrà comprovar si la meva teoria és certa. #sadismeinformàtic

Les 8 am, entrar al despatx, veure la taula plena de papers, el terra del despatx escombra’t d’aquella manera, i el dring del telèfon quan encara no has pogut ni deixar la jaqueta. Visca la normalitat. Però la normalitat, ai las, té un preu, i aquest és que encara no havia tingut temps de posar el cul a la cadira que l’allau de peticions de tens? has fet? em pots fer? han començat a ploure sobre meu sense pietat. Al cap de tres hores ja se m’havien passat les ganes de tornar a treballar i mentre la pila de feina anava creixent, amb entrebancs d’aquells “d’apuntar-ho que ja preguntarem”, les hores anaven avançant lentament cap a la fi de la jornada laboral sense que semblés que la llista de la feina feta fos més gran que la de la feina per fer. #dolçanormalitat

Tornar a la feina. Allò que durant més de 60 dies he estat esperant desesperadament. S’imposa una batuda per la casa buscant desesperadament neurones perdudes, comprovar tres o quatre cops si hi ha roba neta i planxada, posar-la a la cadira, ai no que els gats la rebregaran, tornar-la a penjar a l’armari, ensopegar constantment amb els gats que no saben que passa però es pensen que és un joc nou. Posar dels nervis al meu home, que fa posat de divina resignació barrejada amb una paciència digna del Job aquell. Comprovar que el despertador funciona i canviar-li les piles, no fos cas que s’acabessin aquesta nit. I donar voltes, moltes voltes, massa voltes. #tornaratreballar