L’Anka fugia, no era una fugida a la desesperada, feia temps que l’havia planejat. Havia de marxar del tancat com fos.
Un any de preparació, guardar part del menjar quan el recollia i amagar-lo sense que ningú se n’adonés suposava passar més hores recol.lectant, però no importava.
Havia de marxar del tancat com fos i sobretot evitar que la trobessin.
Va esperar una borrufada i aprofitant l’enrenou de posar les tanques es va esquitllar i va començar a córrer per arribar a la primera fita que tenia preparada. Un cop la va trobar va recollir el farcell amb el menjar, les pells d’abric, el sílex i la bossa d’aigua. Es va agafar a la corda feta amb tendons i retalls de pell que la portaria fins el bosc. La neviscada anava en augment. L’Anka caminat mig acotada i sense deixar anar la corda va seguir fins arribar al bosc. Tragué la provisió de llenya tallada i les pedres de foc i el sílex. Va acomodar-se sota un arbre i va fer un paravent amb pells i branquillons i el va assegurar amb unes quantes pedres. Va encendre foc i va esperar que la nevada passes. Sabia que la neu cobriria les seves petjades.
Es va endormiscar. De sobte un silenci aclaparador la va despertar, la nevassada havia passat. Semblava que el temps s’hagués aturat. El cel era clar. L’aire feia olor de no res glaçat. Calia tornar a caminar.
Va recollir tot el que li calia. Enclotà les restes de la foguera i es posà en marxa.
La neu tova dificultava el seu pas. El pes dels fardell feia que els seus peus s’enfonsessin més del que havia esperat. La seva marxa era lenta i feixuga, però només podia seguir endavant. Les gotes de suor que començaven a baixar-li pel front es glaçaven abans no arribaven a les celles. Es va aturar un moment per col·locar-se millor la caputxa. Un cop ajustada per evitar que la suor li baixés per la cara tancà els ulls un moment. Una sospir d’alleujament pel petit descans, va carregar el paquet i tornà a posar-se en marxa. Va començar a sentir sorolls estremidors. Els animals sortien de cacera.
No era gaire bona amb la fona, però tot i així en duia una i la va agafar sense deixar de caminar. Havia d’arribar al rierol fos com fos. Era el límit, si aconseguia creuar-lo seria lliure.
L’olor dels carnívors cada cop era més forta. L’Anka accelerà el pas. Es grunys es barrejaven amb el soroll de l’aigua del rierol. No podia defallir.
La llibertat era a tocar. Preparava la fona sense aturar-se. Els grunys cada cop eren més propers. Es va girar i va començar a caminar de recules. Va relliscar mentre un enorme animal li saltava a sobre. Van rodolar pel pendent. Tot està perdut pensà mentre notava l’alè pudent de la bèstia.
El mastí li llepava la cara afectuosament. Va obrir els ulls. S’havia tornat a dormir amb el The Clan of the Cave Bear al sofà mentre llegia i la Crua, adoptada feia poc, l’havia tirat del sofà per fer-li moixaines
Boníssim! I amb un final inesperat i sorprenent. Bravo! :*****