L’assassí dels mitjons

Emergències va rebre una trucada dient que un home s’estava morint al carrer. Quan el SEM i els Mossos van arribar ja el van trobar mort, ofegat en el seu propi vòmit. No li haguessin donat més importància, qui es preocupa d’un sense sostre, si no hagués estat pels mitjons.

Un periodista, que havia d’omplir el seu digital com fos, va fixar-se en el parell de mitjons de bona qualitat que portava, entre les mans. Va decidir convertir aquell fet en una notícia, tot llençant a l’aire un dubte sobre la mort de l’indigent.

Ràpidament les xarxes van magnificar l’article i al cap de poques hores ja es parlava de “l’Assassí dels mitjons”.

La policia va començar a rebre pressions. Van haver de fer una autòpsia i vinga a donar explicacions que l’home no tenia cap senyal de violència i que més enllà d’un excés d’alcohol en sang (per això no calia anàlisi, només calia comptar els brics de vi econòmic que duia al carretó del super que era la seva maleta) i que si us plau no creessin fantasmes.

Però la xarxa és insaciable, volia sang i fetge, no volia creure’s la versió policial. Tots els tertulians i blocaires van veure el cel obert d’aquell agost tant avorrit. Tenien TEMA.

La cosa va anar pujant de to, les vendes de mitjons van baixar en picat, qualsevol que comprés un mitjons era mirat de manera sospitosa. Una brigada de voluntaris sortits del no res es dedicaven a segrestar a sense sostre i de grat o per força els portaven als albergs. Els ajuntaments es van veure desbordats i fins i tot el govern va acabar les vacances a corre-cuita per enfrontar-se al que començava a semblar una crisi de magnituds inconegudes . L’oposició n’estava traient profit fent ús de tota la demagògia que eren capaços de produir els seus CM

Va ser després d’una declaració institucional del President cridant a la calma, que en Jaume va prendre una decisió. Va agafar la bici i va enfilar cap al quarter del Mossos i va dir:

-Vull fer una declaració, té a veure amb l’home mort i els mitjons.

Primer no li van fer gaire cas, però ell sense immutar-se va seguir

-Vaig ser jo qui els va trucar des de la cabina.

-Els mitjons són meus

Això va crear un primer toc d’atenció, i quan va veure que se l’escoltaven, va seguir, amb la seva veu monòtona:

-Estic malalt, o això diu el meu metge, però no puc suportar que em llencin els mitjons ni que els rentin ni res, quan ja estan molt bruts els poso en una bossa d’envasar al buit i els deso a l’armari.

La mare va decidir que n’estava tipa i va llençar els mitjons a la brossa. Aquell home tot regirant les escombraries va trobar la bossa i la va obrir. No vaig ser a temps de dir que no tragués els mitjons de la bossa i l’olor el va fer vomitar fins que es deuria ennuegar i morir. Vaig recollir tots els mitjons, però no em vaig atrevir a agafar els que ell tenia a les mans.

Va agafar aire i va continuar:

-Puc fer una declaració pública si volen, potser hauria d’haver vingut abans, però tenia por que la mare, aprofitant que no hi era, em tornés a llençar els mitjons.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

3 respostes a «L’assassí dels mitjons»

Deixa un comentari